Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El valencianisme republicà és producte del conjunt d’idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que des de mitjans del segle XIX reivindiquen els trets nacionals del poble valencià i la seua vinculació amb la resta de terres de llengua catalana, i van lligant progressivament el seu futur en llibertat a un projecte democràtic de renovació cultural, cívica i política d’arrels republicanes.
La història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d’un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D’una lluita conduïda a través de l’acció cultural, cívica i política.
L’exposició itinerant «El valencianisme republicà (1837-1977)» —dirigida per Josep Vall i amb l’assessorament històric d’Antoni Furió i Pau Viciano— ret homenatge a totes les generacions de valencianistes que han protagonitzat aquesta lluita.
Cartell, obra d’Artur Ballester, editat per les conselleries de Cultura i Propaganda del Consell Provincial de València, amb el títol «El País Valencià a l’avantguarda d’Ibèria». En la imatge es pot veure un llibre amb el lema «Cultura és llibertat. Feixisme és esclavitut».
1937-1939 La Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València
Malgrat que el context de la Guerra Civil impedeix l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia del País Valencià, el valencianisme republicà aconsegueix una importantíssima fita amb la creació d’una institució preautonòmica com la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, que desenvolupa una meritòria tasca cultural, educativa i lingüística enmig del conflicte, la qual abasta la totalitat del País Valencià.
De gener a novembre de 1937, el conseller Francesc Bosch i Morata, del Partit Valencianista d’Esquerra —i a partir de maig de 1938 Angelí Castanyer, del mateix partit— en serà el màxim responsable.
Bosch impulsa una ambiciosa infraestructura d’institucions culturals, amb la creació de la Biblioteca del País Valencià, els Premis Musicals del País Valencià, el Comissariat d’Ensenyança… i l’Institut d’Estudis Valencians, organitzat en quatre seccions: Històrico-Arqueològica; de Filologia Valenciana; de Ciències; i d’Estudis Econòmics.
També es planifiquen dotzenes de projectes més, que les vicissituds del moment històric impedeixen portar a la pràctica: Escola Model Valenciana, Institut Psico-Tècnic Valencià, Escola d’Arts i Oficis Artístics, Museu d’Art Decoratiu, Ornamental i Arts Industrials del País Valencià, Escola d’Art Popular, Junta de Monuments Nacionals del País Valencià, Museu de Ciències Naturals…
Des del seu inici el Consell Provincial de València declara el valencià llengua cooficial. I l’Institut d’Estudis Valencians acorda declarar oficials per al País Valencià, les Normes de Castelló. El valencià és, com a tal, l’única llengua de treball de la Conselleria, la qual situa la seu al Palau de la Generalitat, com a símbol inequívoc de la voluntat de consolidar la recuperació de l’autogovern que aquesta institució representa.
En definitiva, amb aquesta breu però intensa etapa de govern, el valencianisme republicà demostra la seua capacitat, ambició i majoria d’edat.
