Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El valencianisme republicà és producte del conjunt d’idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que des de mitjans del segle XIX reivindiquen els trets nacionals del poble valencià i la seua vinculació amb la resta de terres de llengua catalana, i van lligant progressivament el seu futur en llibertat a un projecte democràtic de renovació cultural, cívica i política d’arrels republicanes.
La història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d’un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D’una lluita conduïda a través de l’acció cultural, cívica i política.
L’exposició itinerant «El valencianisme republicà (1837-1977)» —dirigida per Josep Vall i amb l’assessorament històric d’Antoni Furió i Pau Viciano— ret homenatge a totes les generacions de valencianistes que han protagonitzat aquesta lluita.
La lluita per l’Estatut d’Autonomia (1931-1936)
La proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià el 14 d’abril de 1931, i la seua reconversió en la recuperada Generalitat de Catalunya, crea un nou escenari a l’Estat espanyol que obliga al nou poder republicà al reconeixement del dret a l’autogovern de les nacionalitats. S’obri així la porta a fer realitat l’aspiració històrica del valencianisme: l’Estatut d’Autonomia.
El maig, l’Ajuntament de València crea una comissió redactora que el juliol presenta l’Avantprojecte d’Estatut de la Regió Valenciana per tal de discutir-lo amb els ajuntaments d’Alacant i Castelló de la Plana, els quals, però, l’acullen amb reticències provincialistes.
Davant el bloqueig, el setembre de 1932 l’Agrupació Valencianista Republicana convoca totes les forces polítiques. Es constitueix la Conjunció de Partits —se n’autoexclouen blasquistes i conservadors— que, el 27 de novembre a Alzira, aplega 15.000 persones en l’acte proestatut més multitudinari mai celebrat fins el moment.
El blasquista Partido de Unión Republicana Autonomista reacciona organitzant —amb el suport crític del valencianisme— de febrer a juliol de 1933 a la província de València, el seu àmbit d’actuació, dinou mítings proestatut: Sagunt, Xàtiva, Gandia, El Villar, Xiva, Énguera, Albaida, Aiora, Xelva, Algemesí, Carlet, Sueca, Patraix, Torrent, Requena, Llíria, Ontinyent, Alzira i Alberic.
El blasquisme porta tres dècades d’hegemonia a la província de València sense construir, però, un projecte per tot el País Valencià. Això ara és un obstacle que li impedeix aconseguir el suport a l’Estatut dels seus partits homòlegs d’Alacant i Castelló de la Plana. L’esclatant victòria del Front Popular, el febrer de 1936, liquida l’hegemonia dels blasquistes i partits afins i crea un nou escenari més favorable que mai a la demanda històrica d’autogovern. L’Estatut d’Autonomia, que el valencianisme defensava en solitari trenta anys abans, és ja un objectiu compartit per tot l’espectre polític.
