Etnografia d’una exhumació. El cas de la fossa 100 del cementeri de Paterna, publicat per la delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València, és el resultat d’una investigació de la sociòloga Isabel Gadea i Peiró i l’antropòloga María José García Hernandorena sobre «l’impacte social dels actuals processos d’exhumació i identificació dels cossos de persones afusellades i soterrades fa 80 anys a les fosses comunes del cementeri de Paterna». En concret, de la fossa 100, on hi havia 28 víctimes del franquisme, la majoria de la Safor, afusellades el 2 de novembre del 1939.
Les autores expliquen que s’hi van interessar «per motius personals i professionals» quan «van observar l’existència d’un moviment col·lectiu i polifònic que implica molts agents socials, que té cert ressò en la societat civil i que ens semblava necessari conéixer».
A partir d’aquesta aproximació, van proposar a la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València dur a terme el seguiment dels treballs, entrevistar les persones que decidiren recuperar les restes dels cossos i les memòries dels seus familiars, i analitzar tot allò que estiguera vinculat.
Durant els sis mesos d’elaboració de l’estudi, Gadea i García han provat de respondre diferents qüestions: «Quins són els agents socials implicats en aquest moviment? Quines són les motivacions i opinions de cadascun d’ells respecte de la tasca que es fa? Què ha passat perquè un 2 de novembre es reuniren 200 persones per celebrar un homenatge/vetlatori alternatiu que donava inici als treballs d’exhumació? Què passa al cementeri de Paterna que desperta l’interés de col·lectius tan diversos -com grups d’escolars, mitjans de comunicació, artistes, acadèmics, etc.- que el visiten per escoltar les explicacions dels arqueòlegs i antropòlegs forenses?»
Com a resultat, han elaborat un informe en què, «a més de mostrar un mapeig dels agents implicats i les seues posicions», ofereixen «una imatge de quina és la situació actual al cementeri de Paterna respecte de les exhumacions de les fosses comunes del franquisme, així com les particularitats d’aquest lloc de memòria». Per això, al llarg del text, hi ha suggeriments, recomanacions o reflexions entorn del moment actual que poden enriquir el debat sobre el futur d’aquest cementeri.
«Parlem de memòries»
Tanmateix, assenyalen Gadea i García, més que presentar «una fotografia fixa del que són hui les exhumacions de les fosses de Paterna», parlen «inevitablement» de «memòries». Per això, en aquest treball també trobem una anàlisi antropològica dels mecanismes d’elaboració, transmissió i custòdia de la memòria a partir dels testimonis dels familiars dels soterrats a la fossa 100 i dels agents tècnics, polítics o professionals implicats en el procés d’exhumació.
Les autores insisteixen en aquest punt, ja que «com a antropòlogues, la memòria o, millor dit, les memòries, no són només una font d’informació primària: són el nostre objecte d’investigació». «Les memòries constitueixen un material plàstic i mal·leable, i són producte d’un procés, d’ací l’expressió “fer memòria”», afegeixen. A elles, els interessa «qui la fa, com la fa, en quin moment i des d’on».
En aquest sentit, assenyalen: «Nosaltres no busquem, en les narratives des de la memòria, la veritat en majúscules, sinó el que tenen de veritat en tant que portadores de sentit i significat per a cada individu i per la societat on viu».
«Amb aquest treball es fan públiques les memòries d’uns homes, els afusellats, i unes dones, les seues mares, germanes i vídues, que les van mantindre entre els silencis i foscors d’una època molt dura de la nostra història recent», apunten. «Les vídues van morir vestides de negre, ja que durant la dictadura no podien manifestar el dol, només ho feien el dia de Tots Sants que hi acudien amb flors i taulellets de Manises», recalquen.
També hi ha un reconeixement «a la lluita de les generacions de les netes i els nets, besnetes i besnets, vertaders responsables que la memòria dels seus iaios i iaies no desaparega».
L’estudi no s’oblida de la part jurídica d’aquests processos: «Fer una etnografia et permet veure tots els tràmits que els familiars han de dur a terme, les mancances que hi ha i quina és la realitat institucional». A més, «la vida jurídica del passat de la fossa, reflectida en tota la paperassa amb què el franquisme simulava legalitat, torna al present i ens mostra l’aparell jurídic repressiu d’uns crims contra la humanitat», conclouen.
El llibre està disponible a les biblioteques públiques valencianes i, pròximament, a la web de la Diputació de València.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
