El 13 de maig del 1988 va morir a Amsterdam el trompetista i cantant estatunidenc Chet Baker, el «James Dean del Jazz». Uns dies abans, el 9 de maig, havia actuat al Teatre Principal de València.
Baker era un home carismàtic que destil·lava elegància i que va regnar als clubs de jazz de la costa oest dels EUA. Un músic que va enregistrar alguns dels temes més voluptuosos i inoblidables de la història del jazz, ja que tenia un do, una capacitat única per transmetre emocions mitjançant la seua trompeta. Però tot el seu talent, la seua extraordinària capacitat per extraure aquest grau de bellesa, convivia amb una personalitat egoista i destructiva, asfixiada per les addiccions.
La matinada del 13 de maig, Baker s’acabava d’injectar una nova dosi d’speedball, el seu habitual còctel d’heroïna i cocaïna, que havia compartit en aquesta ocasió amb un grup de joves a l’habitació C-20 de la tercera planta de l’hotel Prins Hendrick d’Amsterdam, quan la direcció de l’establiment el va expulsar per escàndol. Engrescat per l’efecte de les drogues i pels crits dels seus acompanyants, es va posar a escalar la façana de l’edifici fins que, a l’altura del segon pis, va relliscar, es va precipitar al buit i va morir a l’instant. Poc després, la policia escrivia a l’atestat: «cos sense vida, jove d’uns 30 anys». Chet Baker en tenia 58, però estava irrecognoscible. La cara havia impactat contra un piló.
Chet ja havia intentat suïcidar-se a base d’speedballs i barbitúrics en el 87. La seua companya de viatges psicoactius, i també per carretera, Diane Vavra, el va abandonar per salvar-se. Aquell mateix any, el músic va guanyar més diners que mai, 200.000 dòlars. Una xifra del tot insuficient per a una dieta d’almenys 10 grams d’heroïna i altres 10 de cocaïna (que va acabar per injectar-se) al dia. I a Europa, l’heroïna no només era més forta, sinó increïblement accessible.
Chet Baker, al Principal de València
El 1988, el promotor valencià Julio Martí va organitzar a Baker una gira en una formació de trio (amb Marc Johnson i Philip Catherine) que va incloure un memorable bolo al «Johnny» de Madrid, i que ambicionava omplir el Teatre Principal de València. I ho va fer ampliant la formació a quartet: Chet, a la trompeta; Philip Catherine, a la guitarra; Marc Johnson, al contrabaix i com a convidat especial el mític Toots Thielemans, a l’harmònica.
Aquell 9 de març del 1988, al Principal, Baker va cantar molt i va tocar menys. El públic va gaudir d’un Baker brillant i sensible, sobrat de música i capaç de generar un silenci absorbent en cantar una vegada més My Funny Valentine, The Touch of Your Lips o The Thrill is Gone. Cada vegada que la trompeta de Chet sonava, el coliseu del carrer de les Barques es quedava en absolut silenci. El trompetista estava desfet i consumit físicament, però a l’escenari donava tot el que tenia. En aquells dies, Baker consumia drogues a cada pas. Portava uns 4.000 dòlars a les butxaques, en almenys set tipus de monedes diferents. El seu Alfa Romeo i 4.000 dòlars eren tot el que necessitava.
Assistir a un dels seus concerts implicava una mica de voyeurisme. L’etiqueta d’àngel caigut, els rumors de com li trencaven una vegada i una altra la boca en baralles per un grapat de dòlars -a conseqüència de les quals de vegades no podia tocar la trompeta o ho feia malament durant mesos-, tota aquella estela fosca de mite impossible, es convertien en una atracció poderosa per al públic.
Baker tenia tants dons que resultava insuportable. Fins i tot per a ell mateix. Va deformar la seua discografia a força d’enregistraments de tota mena. Permetia que qualsevol que el contractara, gravara l’actuació a canvi de 500, 600 o 1.000 dòlars si signava els drets per distribuir-la. Baker agafava la pasta i satisfeia l’addicció. Resultat: una font inesgotable d’enregistraments en segells italians, francesos o alemanys.
El concert al Teatre Principal de València també es va gravar i s’editarà com un dels últims directes del «James Dean del Jazz».
Fonts: Eugenio Viñas, «Los últimos días de la oscura e intensa vida de Chet Baker», GQ, 2019 / «Chet Baker (1929-1988)», Febrero Loco, 2009
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
