En veritat que la guerra em disgusta, encara que fins a cert punt la comprenc i, fins i tot, l’admet. Però m’hi trobe desplaçat, absent, em sent una mica ridícul matant enemics (quan ho aconseguisc, és clar). Com si la cosa no anara amb mi. És quelcom estrany, malgrat que, pel que sembla, és bastant freqüent en aquelles persones que comencen el seu període laboral al meu país. Tanmateix, crec que la intensitat amb què jo sent aquests símptomes són molt més aguts, anormalment aguts, diria jo. I tem que això em faça diferent dels altres, horriblement distint, sense possibilitat de camuflatge, de passar desapercebut.
Quan els meus superiors m’indiquen, de bon matí, que he d’acudir a qualsevol indret i matar set enemics per hora, un desassossec m’envaeix. En primer lloc perquè no he aconseguit mai passar de quatre enemics morts per hora, la qual cosa em fa tenir una inseguretat que no beneficia gens la meua tasca. D’altra banda, els camins que porten al camp de batalla són intransitables i els meus peus, summament delicats, acaben inflats i adolorits, cosa que, òbviament, també minva les meues facultats de destrucció.
Quan em trobe a soles i ocasionalment descansant en el meu lloc de matar, els pensaments flueixen amb relativa facilitat, i em mostren prejuís arcaics i vergonyosos que fan trontollar fortament la meua ja minvada seguretat en el treball que realitze. Quan això passa comence a disparar bojament per gastar la munició i acabar la meua jornada laboral immediatament. En el moment que torne al campament i els meus superiors m’exigeixen els comprovants que acrediten els soldats morts, els mire de manera desafiant i entre l’esbós d’un somriure m’ixen dues paraules incomprensibles que deixen momentàniament satisfets els instructors. Després em gite en la meua llitera i medite la trajectòria de les bales disparades i la possibilitat d’encert en cossos humans. Mentrestant les meues cavil·lacions m’abstrauen durant un temps més o menys llarg, els meus superiors reaccionen (això passa invariablement cada dia) i quan intenten castigar-me s’adonen que el temps permés per imposar un càstig ha prescrit. Per a pal·liar eixa impotència que els corroeix, se’n van drets al camp de batalla i allà maten uns quants centenars d’enemics (els seus contingents, a causa de la seua graduació i de les armes que utilitzen, són molt més elevats que els que ens corresponen als soldats rasos com jo).
Mons pares, soldats de batalla els dos, visqueren relativament més feliços que tots nosaltres, ja que els contingents i les armes eren, per una part més escassos i per l’altra més eficaços que en l’actualitat, cosa que feia que el treball de matar resultara acceptablement més suportable. Fa tan sols uns anys, i per culpa dels avanços militars, es va adoptar un retrocés progressiu i voluntari quant a la capacitat de les armes, a causa que s’havia arribat a tanta sofisticació que la jornada laboral s’havia arribat a reduir diverses hores per por del perill que corrien les dues potències bel·ligerants de quedar-se pràcticament sense material humà per continuar la guerra (opine que també, i en bona part, va influir la despersonalització de l’acte de matar; d’alguna manera s’havia sostret el plaer íntim i testimonial de la mort). Per tot plegat, s’arribà a un acord bilateral que fins ara ha estat respectat per ambdues parts.
Les intencions d’aquesta guerra no es coneixen, ja que venen des de fa molts mil·lennis i les seues causes i els seus objectius es perden en la nit dels temps. Així doncs, encara que assumim la banalitat i l’estultícia que engabien aquesta guerra, la inèrcia i la vergonya de ser els primers a abandonar, ens impedeix donar per acabada una contesa que evidentment l’únic que comporta són incomoditats, sorolls i unes despeses desorbitades per al tresor de l’estat. És clar que l’assumpte no seria fàcil de resoldre, atés que és un costum tan arrelat en la nostra societat. Si meditem una mica ens adonem que darrere de moltes generacions batallants (ells llocs de matar són heretats pels fills o filles), qualsevol ciutadà, excepte la minoria de sempre, l’únic que sap realitzar en aquesta vida és matar. Matar en una guerra que, com deia abans, ningú sap com va començar i a quins interessos serveix. Recorde, quan jo era molt petit, que un soldat ancià, fart de no rebre la jubilació i la seua pensió corresponent, es negà a continuar lluitant. Els comandaments militars, lluny de castigar-lo severament per eixa actitud tan desafiant i atés la singularitat del cas, el que feren fou ignorar-lo, prescindint dels seus serveis actius, encara que, si bé és veritat, tampoc li van passar la corresponent pensió ni el presoner enemic setmanal, tal com estava estipulat en els convenis, perquè cada guerrer retirat puga practicar matant un soldat adversari cada set dies. Això no va apesarar en gran manera l’ancià, però en canvi els seus amics de tota la vida, els familiars —propers i llunyans— i tota la societat li donaren l’esquena perquè no comprenien la seua decisió, per altra banda tan inadequada i dissonant. No entenien que algú haguera trencat una norma… que portava escrita en l’imaginari de tots els seus compatriotes.
Quan rep càstigs que considere injustos o quan per error mate més soldats dels que em corresponen, el dubte em submergeix en un mar d’interrogants. M’espanta, de fet, que en mi germine una decisió incontrolada i semblant a la del pobre ancià.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
