El 18 de març del 1885 va nàixer l’il·lustrador i pintor Josep Segrelles i Albert a Albaida (la Vall d’Albaida). Format des dels nou anys a l’Escola d’Artesans i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, on va ser deixeble de Joaquim Sorolla, als dotze anys va continuar els estudis artístics a la Llotja de Barcelona, on va començar a destacar com a il·lustrador.
A la capital catalana, va alternar els seus estudis amb el seu primer treball en la casa dels fotògrafs Napoleón, com a il·luminador de positius. El 1908 entra com a dibuixant en l’Editorial Molino, alterna treballs per a il·lustracions i olis sobre llenç. Després de les seues primeres exposicions a Barcelona, va rebre l’encàrrec de l’editorial Gallach-Calpe per il·lustrar una gran edició de Don Quijote de la Mancha. També, com a encàrrec personal de Vicente Blasco Ibáñez, va il·lustrar quatre de les seues novel·les: Flor de maig, La Catedral, El intruso i Los muertos mandan. També va col·laborar com a dibuixant a l’Esquella de la Torratxa.
Durant la dècada del 1920, els seus dibuixos van saltar les nostres fronteres i van aparèixer a la revista anglesa The Illustrated London News. Era el primer pas d’un important reconeixement internacional primer a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on va rebre la Medalla d’Or, i, després, als EUA, on va arribar l’octubre del 1929.
Segrelles tenia un estil impecable en qualsevol tècnica, ja fora aquarel·la, oli, ploma, cera… Va elaborar cartells durant 20 anys per al Barça (del qual era soci), com va fer també per la Volta Ciclista a Catalunya i va il·lustrar mig centenar de llibres. Sens dubte, va ser la seua irrepetible combinació de tècnica i imaginació fantàstica, avançada al seu temps (alguns hi veuen un precedent de la il·lustració contemporània de la ciència-ficció), la que el va portar a Nova York (1929-1932), on va treballar per a la Ford i va col·laborar en capçaleres com ara Cosmopolitan, Fortune i The New York Times.
Tot i l’èxit de comandes, Segrelles va tornar a l’Albaida natal, on el va sorprendre la guerra del 1936-1939. Una vegada acabada, es va dedicar als molts encàrrecs de pintura religiosa que li van arribar d’Albaida, Alcoi, Algemesí, Carcaixent, Gandia, Ontinyent, València i, fins i tot, del Vaticà. Potser per airejar-se de tanta obra religiosa, en plena cursa espacial, a la dècada del 1950, va començar a fer incursions en el món de l’astronomia, i va dedicar-hi tota la imaginació. Fins al final de la seua vida, poc després de l’enlairament de l’Apol·lo 9, no va parar de fer dibuixos i quadres, amb carbó o a l’oli, de cràters lunars i de representacions siderals.
Segrelles ha deixat una petjada que encara hui reconeixen creadors del panorama internacional, com ara els directors de cinema John Howe o Guillermo del Toro. «Les seues imatges realistes són bellíssimes, però quan toca el fantàstic és un il·luminat», va dir el director mexicà Guillermo del Toro en un documental sobre la vida i l’obra d’un dels dibuixants valencians de més trajectòria internacional, estrenat el 2019 al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. John Howe, el dibuixant d’El senyor dels anells, que també apareix en el documental, hi va comentar sobre Segrelles: «En les seues aquarel·les hi ha una combinació inusual de valentia i bellesa; veus els seus treballs sobre la lluna o el cos humà i no hi ha un Segrelles, n’hi ha deu».
Va ser un artista d’estil molt personal que va prendre distància respecte al costumisme que predominava en l’art entre finals del segle XIX i principis del XX. Un pintor avançat al seu temps i que podríem incloure dins l’orientalisme i el simbolisme, entre el realisme fantàstic i la ciència-ficció. L’obra de Josep Segrelles no ha perdut vigència en el món de l’art per la influència de la seua fantasia desbordant, el seu domini del color i la seua acurada tècnica i domini del color.
Josep Segrelles i Albert està considerat un dels personatges més influents dins el cinema fantàstic i la il·lustració contemporània de ciència-ficció. Molts el consideren el millor il·lustrador del segle XX.
Fonts: Casa Museu Josep Segrelles / Carles Geli, «La vida del ‘fantàstic’ dibuixant Josep Segrelles, en un documental», El País, 2020 / Xavier Garcia, «Segrelles, un mestre del gènere fantàstic als Museus de Sitges», Museus de Sitges, 2020 / Joaquín Gúzman, «José Segrelles. El virtuosismo al servicio de la imaginación», Culturplaza, 2017 / Viquipèdia
