Em pregunte si cada persona pensa el mateix en determinats moments de la seua vida. No és que m’importe gaire, però tota curiositat, per insignificant que siga, produeix certa ansietat, fins i tot malestar. Pense que si tots poguérem ajuntar un mateix pensament en un mateix instant, podríem fer realitat eixa idea, però si no és així, tampoc, pense jo que perdríem res.
Totes aquestes reflexions les vaig comentar amb un company de seient, durant una important conferència sobre la filosofia de l’home de pèl-roig, que es va celebrar a la meua ciutat. Aquell home, després d’escoltar les meues inquietuds, callà, ni em va mirar, no va emetre cap objecció, ni per a bé ni per a mal, a les idees que li havia exposat. L’únic que va fer, i a fe que ho va realitzar ben bé, fou mirar-me com si volguera indicar que em comprenia, però que quelcom molt poderós li impedia contestar-me, encara que fóra de manera succinta.
Em vaig quedar pensatiu davant aquesta situació. Tractí d’analitzar-la, intentí desglossar i estudiar, des d’un principi, com i de quina manera hi havia succeït tot. El conferenciant –mentrestant– semblava que volia acabar la seua llauna, però jo ja no li feia cas, estava absort en els meus pensaments. L’actitud del meu veí era evidentment il·lògica, emperò alhora no hi havia ocasionat estranyesa en la resta dels assistents. Encara que verdaderament molt suspicaços havien de ser per adonar-se d’allò que estava passant. En realitat, allò inconseqüent, seria la meua actitud? –pensí–.
Els motius que impulsaven al meu veí a comportar-se de manera tan particular, foren els objectius de les meues següents deduccions. És molt possible que jo haja estat el blanc circumstancial i fortuït d’un amuntegament de preocupacions que en ell es troben. Pot ser que siga això. O simplement té part activa en la conferència a la qual assistim i a una paraula clau, i prèviament convinguda amb el conferenciant, ha d’intervindre; en tal cas, naturalment, no puc distraure la seua atenció.
El cas és que la meua preocupació va anar en augment, fins al punt que, primer en un cercle reduït, i més tard, una mica més ample, la gent, el públic en general començà a intranquil·litzar-se. Els bidells del lloc començaren a xiuxiuejar i a mormolar entre si. El meu veí seguia immers en la conferència, sense donar major importància a la situació que s’estava creant, o sense adonar-se del que ocorria fefaentment. El conferenciant havia agafat nova força, i semblava que l’acte en lloc d’estar acabant estava començant. Novament, i gairebé en actitud inconscient, torní a transmetre els meus pensaments originals al meu company de seient, amb l’esperança que aquesta vegada, no ja per interés o educació, sinó per caritat, em fera cas. Però aquesta vegada, en aquesta segona ocasió, ni tan sols la seua mirada em contestà. Vaig sentir en eixe moment com la totalitat del públic allà congregat, bidells, fins i tot el propi conferenciant, que va callar sobtadament, incrustaven la mirada en la meua persona; l’únic que continuava seré i impertorbable mirant l’horitzó imaginari, era ell, el meu company de seient. M’aixequí a poc a poc, amb por i alhora sorprés pels grans efectes produïts per una causa tan petita. Vaig intentar eixir de la sala, però les cames dels assistents em dificultaven tremendament caminar; cada pas que avançava em costava un temps desproporcionat. Vaig començar a tindre por, i ells se n’adonaren; les seues mirades es clavaven en mi amb una indiferència atroç, tan gran era la desafecció que em considerava a mi mateix que ja estava fora d’aquell lloc, quan en realitat no havia avançat ni cinc passos. Més de quinze metres em separaven de la porta. Mentrestant la sala era un sepulcre. El conferenciat continuava mirant-me amb duresa indiferent. Ell sabia positivament que aquella gent s’adonava que la seua reacció era desmesurada en proporció amb la meua culpa, si és que en tenia, clar està. Per altra banda estava segur que no s’atrevirien a traspassar eixa línia de no retorn; m’ho deien amb les seues mirades, tanmateix, era massa tard, jo ja havia embogit. Les meues preguntes encara martellejaven el meu cervell; la situació ofegava els meus raonaments. Sense contestació, i en les condicions que em trobava, sabia que estava a punt d’afonar-me en el més profund del clot. Ells no es movien, em convidaven a eixir amb la seua mirada, però m’era impossible avançar. Vaig veure una finestra a la meua esquerra, no ho pensí dues vegades, la vaig obrir i vaig saltar. Durant la meua caiguda vaig tindre una ràpida resposta als meus comentaris ignorats.
P.D.- El suïcidi no existeix, no és una altra cosa que una mena d’assassinat.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
