Diuen que l’abella és l’animal més important del món. Sense l’abella, la major part de l’agricultura del planeta desapareixeria. Des de tot arreu sents dir flors i violes d’aquest insecte que ens ompli el rebost de mel, pol·len i d’altres delitosos productes. També les administracions públiques semblen estar d’acord amb les paraules adés escrites. Tot és amor i admiració envers aquest prodigiós insecte social.
Sí, ens diuen que les abelles s’han de protegir, s’han de fomentar en la seua tasca de pol·linitzar totes les flors del planeta i fabricar-nos la tan preuada i dolça mel.
Tot això, però, són paraules i bones intencions. Ara parlarem del fets, de la realitat, de la trista realitat. I la realitat és que les autoritats públiques, sovint, semblen el principal enemic de les abelles, o si més no, dels apicultors.
Els apicultors semblem els parents pobres de la gran família que forma la societat, als quals es deixen, si no hi ha més remei, les sobres de casa i s’aguanten amb condescendència i una certa commiseració.
En el cas valencià, la cosa es veu agreujada per una llei, ja antiga, que fou batejada com la “pinyolà”; segons la qual, els apiaris havien de ser allunyats dels camps de tarongers durant el temps que aquests romanen florits. Això en teoria, havia d’impedir la hibridació d’aquests fruits i la conseqüent aparició dels indesitjats pinyols de les taronges. I en la pràctica, però, aconseguiria la total desaparició de l’apicultura valenciana; o si més no, de la mel de taronger valenciana.
Supose que les autoritats valencianes pensarien, “cap problema. A qui li importa la pervivència dels apicultors valencians? Quatre gats mal comptats, al capdavall. Ja importarem mel de Xina, de Sud-Amèrica o Sud-Àfrica, si ens fa falta”.
Fa poc, l’actual Govern valencià va endurir, més encara, aquesta llei amb multes que podien arribar fins als 60.000 €. Només la forta oposició dels apicultors bo i convocant manifestacions, va paralitzar l’execució d’aquestes desorbitades multes.
Les bones intencions, sobretot expressades de cara a la galeria (ergo a possibles vots futurs) són ben conegudes, però la veritat –la veritat econòmica– és la que és, i a les elits econòmiques ben poc els importen les que podríem anomenar com a “baixes colaterals”.
Europa és, com ben bé indica el seu nom, un mercat comú on es prioritzen els acords comercials i els interessos econòmics. I en aquest món globalitzat, l’apicultura, l’agricultura o la ramaderia, solen ser moneda de canvi o bocs expiatoris que serveixen per signar “interessants” convenis comercials amb tercers països. “Nosaltres” –els europeus, volem dir– venem cotxes, tecnologia, pernils o el que siga a xinesos, brasilers o nord-americans, posem per cas, i a canvi, els comprem tota la mel, les taronges o els mòbils que vulguen portar-nos. Business is business! I les persones o les abelles ben poc importen.
La vida et dona moltes lliçons, i la primera que potser aprens, és que ningú dona res a canvi de no res. Això queda ben clar veient i analitzant el que passa entre Europa i la resta del món. Però una altra lliçó podria ser que ningú lluitarà pels teus drets, per molta raó que tingues, si no hi lluites tu. Per tant, els apicultors hauríem de fer un colp d’ull a la història per tal d’aprendre de les lluites revolucionàries i sindicals del proletariat de segles passats. Només la unitat ens salvarà. A nosaltres, i a les abelles.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
