Una de les més desconcertants recurrències humanes és eixa increïble propensió a ignorar la realitat. No importa l’evident que esta siga, ni les seues manifestacions empíriques, ni el sofriment que puga generar. La realitat que no hauria d’existir perquè contradiu el que pensem o creiem que ha de ser, senzillament convenim que no existix. D’esta manera construïm el món d’esquena al món, com si no passara res, almenys res que no acceptem que puga passar.
Però la realitat és la que és, i el món es desplega en tota la seua complexitat, llançant-nos a un terreny inexplorat en el qual és molt fàcil perdre’s, i encara més fàcil perdre’s a consciència. Les coses continuen succeint, potser amb més ímpetu i determinació com més les ignorem o ens neguem a acceptar-les. L’explotació, els conflictes, les epidèmies, les ansietats, els odis, les frustracions, les ferides no curades, seguixen ací. Ocultar-les sota l’estora és una de les pràctiques més temptadores i institucionalitzades en la societat contemporània. De fet, la política sembla consistir en l’art de l’ocultació d’estes realitats incòmodes, això sí, amanint tot amb vestidures i gesticulacions democràtiques.
Només es reconeixen els canvis assimilables, encara que la sorpresa aguaita en la mateixa capacitat d’assimilació, molt més reduïda del que es creu, a l’hora de la veritat. Assimilar implica prèviament reconèixer i acceptar el que es veu. I fins i tot, abans, estar disposat a veure. Però succeïx que si no veiem, la resta de la cadena es trenca. De fet, la predisposició arquetípica és a no veure el que no s’espera o es desitja veure. És una sort de força demolidora i atàvica, que la modernitat i la sofisticació tecnològica només han refinat, però no eliminat. En realitat, l’han potenciada, en prescindir de tot vestigi dels antics encantaments proporcionats per les religions, que almenys donaven l’oportunitat per a reconèixer algunes obvietats. Però hui hi ha mil excuses per a no veure, per la qual cosa el món està més cec.
Tancar-se en els milers de bambolles protectores i profilàctiques que ens inclouen no servix de res, més que per a agreujar les coses. Estar-se en mons paral·lels i incomunicats tampoc resol els problemes. Perquè estos s’afronten reconeixent-los com a tals. Fingir que res succeïx, mentre l’ombra creix, les ferides s’infecten i allò no abordat es podrix, només empitjora la situació. Per això és tan reeixida la indústria mundial del fingiment, la dissimulació i la insensibilitat. El capital es reproduïx hui dia sobretot en esta direcció, que és el final de totes les direccions. Sense rumb, sense visió, xipollejant en el nostre fang, negociant a canvi de molt poc l’obtenció de més dosis d’ignorància, eixa droga sempre disponible.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
