Us heu parat mai a pensar qui voldríeu ser si no fóreu qui sou? I per què? Jo, en un intent de construcció del meu personatge, en aquest teatre de la vida, voldria representar el paper d’una persona plena de coratge –fins al final dels meus dies. Hi ha qui diu que som el somni dels nostres somnis, per això, a l’hora de triar tema d’inspiració, he volgut triar persones. I, sí! Les que tenen més espai per créixer, la xicalla.
És de veres que sovint la realitat posa entrebancs als somnis de les persones. I en els temps que vivim ara mateix, ni la llum i l’espai cooperen —es resisteixen a secundar les nostres intencions. Tanmateix, la bona notícia és que sempre ens queda el recer, el refugi, del somni. I, sí! Ara mateix podria nadar entre dofins. Podria congelar el temps i ser l’única cosa del planeta movent-se. I també podria portar la lluna i omplir d’estels aquest cau conlloguer buit i sol. Podria abatre parets, sostres i envans amb la mirada, si fes falta…
I ho faig!
I en el meu somni arribe al cel. M’han educat per ser una persona amb criteri i és per això que he après a triar entre la confiança i la por. La confiança genera seguretat, autocontrol i esperança que les coses aniran bé, i si no van bé, ens ajuda, ens empenta a trobar la manera de solucionar-ho. Ara comence somiant el futur, em descalce en l’arena i entre més i més dins la mar de la fantasia.
La llum i l’espai s’hi alien. En la profunditat de la son, la trista sala conlloguera és plena. I la Conlloga es relaxa i s’omple de confiança, autenticitat. Soc allà com un ull omniscient. Tothom deixa de percebre’m. Sostinc a les mans el Protocol de pors, d’Isabel. La sensació es fa suggestiva, agradable, pura: com quan sentim sonar a la perfecció un instrument musical o admirem la magistralitat d’un quadre de Sorolla o reescrivim una preciosa cançó d’amor o interpretem el paper de l’heroïna del conte. Mire al voltant. La Conlloga té múltiples nivells de lectura i tot tipus d’expressions i de figures… Congele el cau amb tot de gent dins, només jo em puc moure. Sent olor de terra humida, en la vida real deu estar plovent amb esma.
I la veu blanca d’una nena em fa una escolteta a cau d’orella i m’ensenya:
- Que cada dia t’alces amb la il·lusió i les ganes de tocar el cel.
- Que no et canses d’aprendre dels companys i les companyes.
- Que et sents afortunada pel que fas i sents que estàs fent el que realment vols fer.
- Que els que et volen puguen veure amb il·lusió com creixes com a persona.
- Que visques molts més moments feliços que no trists.
- Que cregues en tu mateixa i et valores.
- Que cada assaig vinga acompanyat d’una bona rialla.
- Que cada dia tornes a casa contenta i satisfeta.
- Que et planteges nous reptes.
- Que sàpigues crear moments màgics i que perduren per sempre en la teua memòria.
I que, malgrat el que puga passar, no tingues por: que confies i somies.
Ara m’assalta un dubte: no sé si soc jo la que somia una veu de nena o si és la nena la que somia. Llence a l’aire la meua fantasia, a veure si hi ha algú que la reculla.
(I, sí! Jo, de gran, també vull ser xiqueta muixeranguera).
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
