La normativa de la nostra llengua causa i manté una excessiva distància entre norma i parla. Això redunda en contra de l’assimilació de les normes lingüístiques per part de la ciutadania valencianoparlant i valencianoaprenent, que veuen el valencià com una llengua difícil en l’escriptura i en la parla “formal”. D’això i d’altres qüestions relacionades amb la nostra normativa tracta el llibre Més que paraules, de Josep Lacreu, editat per Àrbena, editorial que fa una aposta decidida per un valencià entenedor, assimilable i practicable, a través de publicacions com esta que comentem i altres.
Lacreu és un dels lingüistes que més contribuïxen i aposten per a acostar norma i parla. La seua obra, a més de ser molt instructiva i didàctica, és representativa de la posada en valor del valencià de sempre i, alhora, de l’aperturisme necessari per a assolir un model de llengua modern, comunicatiu i rigorós normativament.
Respecte a la referida distància entre norma i parla, l’autor de Més que paraules apunta: “Quan la norma es fixa rígidament, distanciant-se excessivament del que diuen els parlants, es corre el risc de crear una llengua de ficció: la llengua del carrer, per una banda, i en un altre pla paral·lel la llengua dels llibres. És normal que hi haja diferències entre estos dos àmbits, per descomptat. El problema ve quan la bretxa que els separa és massa gran, i sobretot quan és artificiosa i innecessària”. I això és el que ocorre amb la normativa que tenim, heretada del noucentisme elitiste i selectiu, a pesar de les lloables aportacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a fer una normativa i un model lingüístic identificadors per als valencians.
La consideració de la norma (lingüística) com a veritat indiscutible i dogma, que encara patim, promoguda i establida per instàncies “poderoses”, ara per ara, i la comentada distància respecte a la parla, ha induït, des de fa molts anys, que hi haja la percepció que parlem malament la nostra llengua, que la nostra parla és tot un error. Eixe pensament, erroni, és rebutjat per Lacreu, en Més que paraules: “Hem de fer un esforç per acceptar el que som i desempallegar-nos de l’obsessió malaltissa de l’error. És una qüestió de salut pública per a preservar la vitalitat de la pròpia llengua”. “¿Com pot ser que es considere no genuïna una paraula usada ininterrompudament des dels mateixos orígens de la llengua? Col·lectivament, eixa forta exigència té uns efectes molt perniciosos en la confiança dels parlants”. Per exemple s’han arribat a considerar faltes també, o no adequades per a registres formals, paraules o formes com acurtar, anegar, anou, apretar, almorzar, cego, faena, febra, gasto, llonja, despedir, mentira, rabo, vore, vullc, vullga, xanglot, xillar i centenars i centenars de paraules i expressions més, moltes d’estes emprades i documentades en el segle xv, el nostre Segle d’Or de les lletres, i algunes, com febra, en el s. xiii, i medir, en el s. xiv. I usades en segles posteriors i habituals en la parla valenciana actual. Amb quin criteri se les ha excloses o marginades del valencià formal?
El llibre que comentem el conformen 47 articles, dividits en huit apartats, elaborats a partir de la idea global de configurar una llengua acostada als parlants, que oferixen, amb arguments sòlids, unes pautes d’ús per a desimboldre’s amb naturalitat en valencià en les relacions, quotidianes, socials, professionals, etc.
Entre els articles de Més que paraules, en destaquem uns quants: en “La vana il·lusió de la llengua pura”, Lacreu diu: “La llengua pura és una quimera. No existix. La vana aspiració d’aconseguir una llengua immaculada constreny la seua vitalitat. Val més que ho assimilem prompte i parem l’orella al que diuen els incultes parlants. Perquè, com molt sàviament digué Louis Pasteur, ‘la impuresa preserva la vida’”. En “¿Què és correcte?” proposa i explica: “Hem d’aprendre a desprendre’ns de la cultura de la incorrecció lingüística. El gran repte a què ens enfrontem és atendre les necessitats comunicatives d’una societat dinàmica i complexa. Les paraules es fan ràncies a una velocitat vertiginosa. I els esquemes valoratius de fa un segle ja no ens aprofiten”. En l’article “Les coses són així perquè així me les aprenguí” podem llegir: “És imprescindible que els valencians recuperem l’autoestima lingüística per a aconseguir una cohesió social al voltant de la llengua. Sentint-nos part desacomplexadament d’un sistema lingüístic més ample del qual també formen part Catalunya i les Balears, però sense que això signifique relegar les formes pròpies a registres col·loquials i considerar més adequades per als registres formals les variants d’altres territoris”. L’estigmatitzat, per l’ortodòxia lingüística, adverbi ahí és tractat per l’autor de Més que paraules i posa com a exemple la frase que el conseller Rafael Climent va dir: “És ahí on hem d’aprofundir”, que fa servir com a títol de l’article en què defén la seua inclusió en el Diccionari normatiu valencià i el seu ús normal. Explica Lacreu que “Els valencians hem usat esta forma (ahí) contínuament des de fa segles i segles. Ja apareix, per exemple, en un document administratiu del 17 de gener del 1650, en el llibre Vint processos criminals d’Albalat de la Ribera”. I menciona a Martí Domínguez, Josep Millo, Josep Vicent Marqués, Ferran Torrent, Carme Miquel, Pepa Guardiola, Mercé Viana i Josep Usó com a escriptors que han fet servir, entre molts altres, l’adverbi ahí en els seus textos.
El discurs de la rectora de la Universitat de València, Mavi Mestre, en una de les gales dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, en què empra la forma coneiximent, servix a l’autor del llibre que comentem per a tractar el valor de la paraules acabades en –iximent, com ara creiximent, mereiximent, naiximent. Diu: “Hi ha moltes paraules que presenten doblets amb alternances vocàliques. Valga com a exemples representatius d’esta tendència casos com traure i treure, xarrar i xerrar, nàixer i néixer, nadar i nedar, arrancar i arrencar... I cita els Furs de València, que contenen “nostre naximent”. I esmenta sant Vicent Ferrer, Jaume Roig, Ausiàs March, Joanot Martorell, sor Isabel de Villena, el mallorquí Ramon Llull i el català Ramon Muntaner com a autors del nostre segle d’Or que usaven els acabaments en –iximent, com ara creximent, mereiximent, naximent.
“Un gasto totalment necessari” és el títol de l’article en què l’autor de Més que paraules dona raons per a la consideració normativa de la veu gasto, registrada en el Diccionari normatiu valencià. Cita a Joan Coromines i Enric Valor, i apunta: “A partir de les referències consignades, és ben evident que l’ús de la paraula gasto està profundament arrelat en valencià des de temps antiquíssims. I no sols en valencià, sinó en totes les terres del domini lingüístic”. El controvertit vocable barco, que va donar lloc a una forta discussió sobre la seua acceptació normativa fa uns quants anys a Catalunya, el tracta Lacreu en l’article “El barco de l’esperança” i justifica la seua inclusió en el codi normatiu decidit per l’AVL: “L’arrelament de barco era general a tot arreu. No sols la feien servir els indoctes parlants, també els filòlegs i literats la usaven sense prevencions. I cita els catalans Joan Coromines i Josep Carner com a valedors d’eixa paraula. I també, els valencians Teodor Llorente, Josep Piera, Toni Cucarella, Joan Pla, Urbà Lozano i Juli Alandes, que han emprat el vocable de barco en els seus textos literaris. Especialment interessant és l’article “És precís”, a on tracta esta construcció, arreplegada en el Diccionari normatiu valencià, com a innovació normativa prescrita per l’AVL. Lacreu apunta que eixa locució, registrada en el Diccionari català-valencià-balear, “eixa joia de la nostra lexicografia”, com a ‘ben necessari, indispensable’, es documenta 1624, en la Història de la Villa de Sta. Coloma de Queralt, de Joan Segura i Valls. I també en 1652, emprada pel valencià Llorenç Matheu i Sanç, en el sentit de ‘necessari’, “Y és precís que se’n desdiga”. “És precís”, com a ‘necessari, indispensable’, ha sigut (i encara ho és) una expressió titlada de castellanisme i d’incorrecta per l’integrisme lingüístic. I prohibida per la “censura” lingüística, però en Més que paraules podem llegir el nom de més d’una dotzena d’autors dels segles xix i xx, entre ells, Carles Salvador, Enric Valor i Vicent Andrés Estellés, que han emprat eixa locució, en el sentit esmentat, en algun dels seus textos. Eixe article, Lacreu l’acaba dient: “Sobren prohibicions i falta ús lingüístic. És precís llegir més”. El verb alcançar i els substantius berberetxo, milacre, orde, la locució degut a i moltes altres paraules o expressions també són també analitzades i posades en valor per Lacreu en el llibre que comentem.
“El coneiximent de les paraules ens ha de servir, en definitiva, per a comunicar-nos millor amb totes les persones que formen part del nostre entorn. Eixe és, en essència, el propòsit global d’este llibre: una aposta per la normalitat del valencià que en facilite l’ús social”, diu l’autor de Més que paraules, un llibre molt recomanable per a tots els interessats en un valencià per a tots i no sols per a especialistes.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!