Cada dia vaig a passejar amb els meus gossos i gats per la muntanya. Són els avantatges d’estar en temps de pandèmia a un poble d’interior. Diumenge passat havia quedat amb part de la família d’anar a la partida de Pedralba, on tenim una caseta. Els atractius de la Serra Espadà són evidents i el camí que porta a les Fonts de Castro i el Mas de La Campana s’han fet populars, tant que em vaig trobar cinquanta set cotxes aparcats o circulant, i nombrosos grups de gent, tots, evidentment, sense mascareta (tret d’una parella). Als pobles i a la muntanya no està el virus o s’esvaeix, encara que vages amb un grup de setze persones (sí, setze) caminant per un camí estret, o amb un de vuit ciclistes sortejant els camins.
De la gent que em vaig creuar, dos eren del poble. Jo vaig fer mitja volta. Vint-i-quatre cotxes aparcats allà ho signifique com un espai saturat. Hi haurà gent que se n’alegrarà, som populars i açò podria ajudar l’economia rural, -encara que no penseu que tots paren al poble i deixen estalvis; alguns sí ho fan, altres no-. Però a la fi i al cap la natura no és de ningú i és de tots, i gaudir-la és un dret que a més a més repercutix en el benestar personal. Jo, tornaré quan la gentada no hi serà i no em creuaré amb ningú o en tot cas, amb poca gent, com el dijous passat que passejant per un altre camí em vaig creuar amb una parella de senderistes, un d’ells, anestesista a València, em va donar records per a un altre, ja jubilat i del poble, a qui ell va substituir. L’estètica de muntanya m’agrada i vaig iniciar conversa, però la saturació no. Per això em fa pensar fins a on podem arribar amb les virtuts dels espais que habitem. Compartir la Serra i fer-la patrimoni de la població ens ha d’omplir d’orgull, però la seua saturació potser ens hauria d’interpel·lar a pensar com es podria compartir des d’una convivència ecològicament, ambientalment i ruralment saludable i sostenible.
Com a treballador social a un programa d’immigració de Creu Roja tenia el cas d’una família amb dos fills menuts, un que no arribava a l’any i l’altre de tres. Es trobaven al carrer a Castelló. Trobar un recurs residencial no és fàcil i no ho va ser. Vaig remoure cel i terra per vore què podia fer. Parlant amb una professional de Serveis Socials em van indicar de parlar amb el Pare José d’Onda, el famós rector que va beneir en una cerimònia dues dones. Em van comentar que ell tenia algun pis propi i que el gestionava per ajudar a gent necessitada. Contant-li la situació em va dir que al pis hi havia una família, però acomodarien l’espai i es podrien instal·lar. Jo només li demanava dos o tres dies per a seguir buscant un recurs més adient. Després de parlar amb ell i aparentment deixar tancat el tema, em van telefonar de Serveis Socials de l’Ajuntament d’Onda. Les famílies acollides al pis eren derivades per Serveis Socials i evidentment era a qui m’hauria d’haver adreçat si ho haguera sabut, cosa que ja havia fet amb anterioritat (i des d’on em van dir de parlar amb el Pare José) però per preguntar si disposaven d’algun recurs a l’Ajuntament on reubicar esta família. Sí que disposaven, però sols per a la població del municipi i volien previndre situacions de necessitat sobrevinguda, encara que jo parlara sols de dos o tres dies. Vaig insistir, però res. No vaig tindre més remei que seguir buscant mentre la família provinent de Sèrbia i Itàlia dormien al carrer. El que em va passar amb SS.SS d’Onda no va ser una anècdota, altres municipis disposaven de recursos, però per «als seus», per als empadronats. Mentre em topava amb esta situació, ja coneguda per cert, pensava en una de les pintades que a la façana de més d’una fàbrica de taulells he llegit un munt de vegades per la carretera d’Onda: «Los espanyoles primero», signada per España 2000.
Jo no vull una Serra meua, vull una serra compartida, però també respectada que de vegades, amb la saturació es perd, i no per la multitud, pel plàstic a terra. No sé si la gent que acudix busque multitud o tranquil·litat, però espere, amb les evidents distàncies, que no mora d’èxit com ja ho ha fet Barcelona o el barri del Carme a València, on els seus habitants es queixen -i ja no sols de la gentrificació, també per la necessitat d’un espai menys massificat-, i que si ho situara al meu context, ho exemplificaria amb el que he vist a les Fonts de Castro amb vint-i-quatre cotxes aparcats (però he de dir que amb taules lliures encara per asseure’s).
Compartir és part de la societat del benestar que gaudim, tot entre tots. Llàstima que els pobles no compartim alguns dels avantatges de les ciutats i sí els nostres que gestionem econòmicament els pocs recursos que tenim, sense arribar a tindre’ls sempre com ens agradaria.
El món rural viu un despoblament evident que ha fet impulsar polítiques encaminades a pal·liar-lo. Algunes molt cosmètiques, altres necessàries. Encara així de dilluns a divendres són espais anònims i ara, caps de setmana pandèmics com el passat, llocs de saturació -segons la mirada subjectiva.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
