Últimament estic tornat a veure futbol. Per televisió, és clar, no hi ha cap altra manera de veure’l en aquestos temps de pandèmia. És per a mi oci pur, i, malgrat tot, malgrat l’estranyesa dels estadis buits, estic gaudint-lo. Eixe espectacle a porta tancada només per ser retransmés per televisió està també fent-me enyorar totes les vesprades i les nits passades a Mestalla, el camí cap a l’estadi, l’entrepà en el descans, la posada en acte de la massa, però també de la comunitat. El futbol era un doble espectacle, el del camp i el de la grada, eixa sensació de veure la multitud de la qual formes part. Això és el futbol, ja ho vaig escriure fa molt de temps. Qui només ho veu per televisió i és d’algun equip llunyà i prepotent ni ho ha viscut ni ho viurà.
Per suposat estic seguint el meu equip, el València, i ho estic fent amb una passió que a mi mateix em sorpren. Hi ha quelcom d’èpic en aquest equip literalment format amb mínims, amb el que el liquidador de Lim no ha pogut vendre: jugadors en evident decadència, altres de no massa qualitat, altres molt joves pujats recentment de la pedrera i altres un poc menys joves posats en la situació d’haver d’assumir el lideratge en un moment crític. M’emociona Gayà, o Carlos Soler, o Jaume Doménech, o Toni Lato, amb les seues actuacions, amb la seua implicació en el camp i amb les seues paraules. I m’emociona l’esperit de lluita i el compromís de Maxi Gómez, i també l’il·lusió del jove Yunus Musah sentint que aquesta i ara és la seua oportunitat i ha de córrer cap endavant i lluitar cada pilota. I m’emociona també la professionalitat resignada de Javi Gracia, enganyat per Peter Lim i el seu sicari a València, plantejant partits seriosos i posant-lo difícil als rivals que s’enfronten al més feble València en molts anys mentre la dolenta gestió econòmica dels depredadors internacionals fa témer fins i tot per la mateixa supervivència de l’entitat. Hi ha alguna cosa de desesperadament èpic, de lluita crepuscular i hermosa, en aquesta dels últims resistents que, traïts i abandonats, han de sostindre l’escut i la samarreta que tant ens ha fer somniar, que continua representant una part important de la nostra identitat, unida per sempre a tants records que, entre altres coses, ens han fet el que som. “Els millors jugadors son aquells que saben on estan i es deixen la pell em el camp”, canta Tardor en la cançò de la qual he tret el títol d’aquest article.
Per això em posen trist algunes reaccions que detecte en alguns aficionats del València i que em recorden els xiulets intempestius de la grada que acabaven de desestabilitzar a l’equip en moments delicats, o que fins i tot van acompanyar amb certa freqüència entrenadors -i jugadors- hui enyorats. Té alguna cosa de pulsió de mort, de fer més gran la ferida en el pitjor moment. I té també alguna cosa de no voler reconéixer la situació en la qual s’està, demanant el que no es pot demanar, el que no és just demanar a aquest equip ni a aquest entrenador. Sobre aquesta pulsió, sobre aquesta certa llunyania del principi de realitat, edificaren el seu poder vividors diversos, especuladors i pirates, i crec que ja n’hem tingut prou. Potser són els últims partidaris inconscients, suicides, o ves a saber, de Peter Lim. En qualsevol cas ara les crítiques destructives, l’agressivitat perquè la realitat no està a l’alçada dels propis deliris, estan més fora de lloc que mai. Estem com estem. Hem de xafar la terra, i recolzar aquest equip, aquest últim baluard del que va ser l’equip de Montes, de Cubells, de Mundo i Gorostiza, de Puchades, de Claramunt, de Kempes, del Piojo López, en cada partit, contra qualsevol rival, al vell estil “bronco y copero” que diria Paco Lloret, perquè no som superiors a ningú però tenim un escut i una història i no se’ns pot caure a terra encara que tinguem que lluitar la permanència punt a punt.
Hem de allunyar de nosaltres els deliris de grandesa que ens han fet febles i vulnerables. I fora, unir-nos, els xicotets accionistes, els valencianistes, teixir aliances, i lluitar per salvar el nostre equip, com en 1986, perquè les coses encara estan més difícils que aleshores i no s’albira un nou Arturo Tuzón per posar trellat. Estem a soles, una i altra vegada ens han fallat els burgessots que anaven de valencianistes i s’acostaren al club per traure el que pugueren. Però és el que hi ha i al remat el València som nosaltres, el poble. Des del Camp de Morvedre a la Safor i més encara, si hi ha un equip de futbol que pot vertebrar el país, que l’ha vertebrat, aquest és el València. I no podem deixar que acabe l’obra dels mateixos que es carregaren el Banc de València, la CAM, Bancaixa, robant i especulant per damunt de les nostres possibilitats, que acabe el València liquidat pels filibusters globals en les mans dels quals el posaren. No ens ho podem permetre com a societat.
“Nosaltres som el València, no hi ha res més gran”, diu també la cançò, i diu veritat. I això no depen dels títols ni dels triomfs, sinó de persistir, de continuar sent, malgrat tot.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
