Les coses susceptibles de considerar-se com a béns alienables han sigut històricament escasses. El mercat sempre s’ha constituït com una institució necessària però marginal i poc present en la quotidianitat de les societats fins a l’èxit del projecte capitalista. Ho sabem perquè així ens ho va explicar Polanyi al 1944: la inserció de cada vegada més àmbits de la vida en les normes de la compra i venda responia a la necessitat de reproducció del capital, i sobretot, implicava una contradicció antropològica.
Així, esta expansió continuada ha comportat, com era d’esperar, l’exhauriment de recursos i, en conseqüència, la colonització de noves fonts a mercantilitzar: el treball, idees, balls, el sexe, l’amor, les cures…
Les qüestions relacionades amb l’experiència d’habitar no han sigut cap excepció. Les cases són ara productes d’inversió, l’espai públic s’intenta domesticar per fomentar uns tipus de consum molt determinats, les vivendes no respiren cap a l’exterior i des dels carrers buits, no arribem a sentir el reclam de la vida.
Doncs bé, si bé d’un costat la llar, en general centre d’eixa experiència d’habitar, és un espai privilegiat on practicar la distribució de recursos i afectes entre els seus habitants, on es poden donar les cures que li atorguen valor a l’existència, i on trobem un punt de partida per desenvolupar-nos individualment i comunitària; per l’altre és també, moltes vegades, el marc de les més terribles dominacions del patriarcat i del capitalisme. Quan això últim succeeix deixem de parlar de llar per parlar de cel·la, com la dels monges i monjos, que no els (ens) pertany perquè els és aliena, és de “Déu”.
Què és l’alienació
Quan, per exemple, perdem el domini de l’existència, del treball o de la casa, ens són aliens i és en eixe «perdre» on s’evidencia la idea de l’alienació. Tomàs d’Aquino l’entenia com una malaltia mental per la qual l’ésser humà perdia la seua llibertat a favor d’un dimoni que el posseïa. Més enllà del misticisme de l’explicació, és interessant com atén a la transmissió de la llibertat d’un mateix en benefici d’altre, és a dir, segons el seu pensament l’alienació suposa un acte de despossessió.
Des d’un punt de vista filosòfic, i certament més refinat, Rousseau va entendre que l’alienació era negativa quan l’ésser humà era incapaç de relacionar-se amb la comunitat i desenvolupar-se amb llibertat i igualtat civil i moral. És a dir, la persona que en virtut del pacte social depén de la ciutat (comunitat), troba en la manca d’independència respecte a la resta d’individus (autonomia) l’alienació.
Tanmateix, Marx explicava que l’alienació era un procés de deshumanització i objectualització del treballador per la monetització de la seua força de treball. Qui ven la seua capacitat de treball pateix irremeiablement este procés de distanciament respecte a la seua pròpia essència.
Doncs bé, trobem un punt en comú en les concepcions medieval, il·lustrada i marxista: l’alienació suposa la despossessió de l’individu, perquè resulta de la transmissió de la seua llibertat en benefici d’un tercer.
L’alienació residencial. La despossessió de la llar
Recuperant el fil, ara sí, podem trobar este mateix fenomen en l’experiència d’habitar reflectit en els processos de despossessió del propi habitatge. La pèrdua del domini de l’estatge no és altra cosa que la sensació per la qual no sentim que on habitem siga la nostra llar, és a dir, la impossibilitat psicosocial de trobar-nos «en casa».
Coneixem que la llar és l’espai íntim que exerceix de recer i transcendeix les parets per fondre-se’n fora amb la comunitat, als carrers. Al capdavall, la llar només és completa quan integra una triple condició: d’intimitat, puix és l’espai al qual hem de poder seure sense roba i pensar; de recer, d’espai que abraça i conforta, que protegeix dels perills de fora, alliberada de temors o colps que provinguen des de dins; i de comunitat, ja que n’és, la llar, el món que centra les nostres vides en la immensitat i, és per això, ens permet ajuntar-nos amb els altres dins i fora d’ella.
Quan hem explorat les pràctiques quotidianes ens han mostrat que les dinàmiques de mercantilització que introduíem al principi del text produeixen una degradació d’estes tres condicions que són immanents a ella. Esta degradació es tradueix, en major o menor mesura, en sentiment de despossessió. És a dir, la mercantilització dels barris i de les cases, les pujades de lloguer i la desafecció en l’ús de l’espai públic en favor de dinàmiques de consum es tradueixen en l’alienació de la nostra experiència d’habitar; en definitiva, en l’alienació residencial.
La publicació d’aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
