A l’ultra José Luis Roberto, suposadament no li ha fet gota de gràcia la pel·lícula La mort de Guillem i ha presentat una denuncia en un jutjat de València per delicte d’odi contra el seu director, Carlos Marqués-Marcet, i els guionistes Roger Danès i Alfred Pérez Vargas. El principal dirigent de l’extrema dreta esquadrista espanyola, considera que durant bona part de la pel·lícula se l’assenyala com a possible “autor intel·lectual o capo de la mai descoberta trama criminal que es pretén desvetllar” i que, presumptivament, hauria estat al darrere de l’assassinat del jove de Burjassot.
Segurament que ni el més retorçut dels censors del franquisme veient la pel·lícula arribarien a aquesta conclusió. Molt possiblement, Roberto busca una mica de publicitat, mantenir desperta la seua clientela, aprofitar l’avinentesa perquè els mitjans li busquen la llengua i puga esplaiar-se a compte dels enemics d’Espanya.
D’altra banda, el que de segur captarien els censors franquistes en cas de veure La mort de Guillem, és com l’assassinat d’Agulló va desfermar tots els dimonis de l’extrema dreta en un país on han fet i desfet a pler.
En qualsevol cas, ja veurem què passa amb la denuncia de Roberto. Tot podria ser. I si n’hi ha jutges que per encegament ideològic confonen un concertista de flabiol amb un perillós terrorista per què no haurien d’haver cineastes amb les ulleres del gran censor que fou Robles Piquer cunyat de Manuel Fraga?
L’única certesa és que l’extrema dreta duu anys escarnint Agulló –Guillem, Jódete– ací i allà sense que la justícia els haja tocat un pèl, com va passar en 2014. Durant la processó cívica del 9 d’octubre, un grup de nazis que es feien dir Valencia-Nacional Revolucionaria van fer befa de la seua mort, obscenament. El digital La Veu del País Valencià va publicar les imatges d’aquest fet que va enregistrar el documentalista Albert Montón i, amb aquestes sota el braç, l’editor, Moisès Vizcaino va interposar una denuncia davant de la fiscal, Teresa Gisbert. En la mateixa denuncia es van incloure els insults per part dels feixistes a diputats de Compromís que participaven en la marxa cívica. A l’última, la policia no va constatar “[…] la existencia de insultos al margen de posiciones ideologicas contrarias y exhibición de las banderas respectivas, con la consiguiente aprobación o desprobación de los ciudadanos; a excepción de la exhibición de una bandera a modo de estandarte con la esvástica y el texto ‘aborto-genocidio’ por parte de un particular cuya actuación parecía debida a su estado mental ya que sufre un trastorno bipolar maníaco […]”. La policia només va ser capaç de veure una innòcua contrastació a crits d’idees i la banderola freaky exhibida per algú amb el seu estat mental pertorbat. No cal dir que en aquest cas, com en tants altres, l’actuació policial és, simplement, un insult a la intel·ligència, una demostració d’arrogància.
Amb un informe així, la fiscalia va procedir, doncs, a arxivar. I, mentrestant, l’escarni de la figura de Guillem Agulló, en tant que demostració de la impunitat del feixisme a casa nostra, ha continuat en el temps. En els carrers, en els estadis…
Aquesta ha estat la constant i, lamentablement, no sembla que per més dir-ho, escriure-ho o proclamar-ho, això canviarà… les bombes contra Joan Fuster, contra Sanchis Guarner, els atemptats a les llibreries, les amenaces… Mai, mai, mai, mai, mai, mai ni una sola detenció… Ni un sol indici, ni una sospita.
La violència, les violències de l’extrema dreta venen de lluny i es van repetint constantment en el context d’una societat i d’una cultura mediàtica que es limita a veure els fets des del darrer graó del cadafal o que, fins i tot, sovint les aplaudeix o les incita.
El 9 d’octubre del 2007, un bombona de benzina va esclatar davant del local del Bloc Nacionalista Valencià al carrer de Sant Jacint de la capital. Durant les perquisicions, la policia el primer que va preguntar, capciosament, als membres de la formació que van ser interrogats és si sospitaven d’alguna facció interna crítica amb la direcció política d’aquell moment. Faria riure si no és perquè resulta ofensiu. Després de tants anys, ni un sol detingut. Silenci una vegada més.
El 29 de novembre del mateix any un artefacte de fabricació casolana farcit amb cargols i boles de rodament va esclatar contra la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya en el carrer de l’Erudit Orellana de València. Mai més se n’ha sabut res tampoc.
Tres anys després de les agressions del 9 d’octubre de 2017 la policia encara no ha trobat alguns dels seus principals protagonistes malgrat que han estat assenyalats per algun diari digital, currículum inclòs. Resulta espaordidora la facilitat amb què les forces de seguretat són capaces d’identificar activistes antifeixistes com els de Pego, o de detenir perillosos independentistes que després resulta que no han fet res en contrast amb les dificultats per a pessigar feixistes de tota mena i condició.
No crec que la potineria dels agents siga cosa de la casualitat, de la manca de recursos o d’ensinistrament. Tampoc que l’extrema dreta valenciana tinga les habilitats dels millors agents del Mossad. Inquietant. Amb tot i això, el que hauria de preocupar-nos molt com a ciutadans és la responsabilitat en aquesta manifesta ineficàcia dels polítics que estan al capdavant de les forces i cossos de seguretat. La seguretat de tots no es pot dirigir des de la zona fosca d’una democràcia que sovint sembla ser ostatge de funcionaris armats amb pistoles o amb mallets de jutge. Quan pensen fer alguna cosa al respecte delegats del Gobierno, regidors de seguretat o consellers de la Generalitat en compte de mirar cap a una altra banda?
El 1981, poc després de patir un atemptat amb bomba en el seu domicili de Sueca, Joan Fuster s’hi referia resignadament i amargament en un article publicat a l’extint Diario de Valencia. L’assagista, recordant un episodi de crema de llibres en català durant la Transició en el centre de València, aprofitava per citar Erasme: “Comencen per cremar llibres i acaben cremant homes”. Tot seguit, afegia que al País Valencià no hi havia manera de discernir com “començava el començament”, llibres o homes, encara que la violència es dibuixava en tota la seua “sòrdida pluralitat”. I advertia, encara, que els responsables autèntics sempre tenien la coartada de l’ambigüitat. “La pregunta de ¿qui posa bombes? Ha d’anar acompanyada per la de ¿qui ho fa moralment possible?”, concloïa. Doncs això, qui fa moralment possible aquesta democràcia segrestada pels qui la voldrien aniquilada? Sospite que no en traurem l’entrellat. De moment, com sempre, ells arriben, colpegen, amenacen i se’n van. A l’última, els detinguts, els denunciats seran els que han patit el greuge, enemics d’Espanya per no creure-se-la, per no voler arrenglerar-se en els principis encara ben latents del Movimiento que nodreixen el fosc subconscient d’una part importantíssima de l’Estat.
I, així, en aquestes penoses condicions, nàufrags a causa de tantes crisis, víctimes sovint inadvertides de la hiperideologització de milers de funcionaris que haurien de servir la ciutadania, aquesta democràcia va fent fins que arribarà un dia que no sabrem en quina mena de règim, anyada a part, vivim.
La publicació d’aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
