Es feia dir pescador d’ànimes. No he conegut cap altre home com ell. Cap altre serà igual.
El creia un caminant confós, erràtic, de mirada consirosa. Per a mi era aquell qui cerca un destí que mai no sembla arribar, aquell qui jo desitjava tenir dins meu per sempre. Ell ens deia: «Els horitzons sempre són lluny, més enllà, bromosos alguns, immaculats els altres; és allí on tots ens retrobarem un dia». En la calma de la nostra solitud compartida, Ell esdevenia la meva llar, el meu mirall. Quan el tenia al meu redós, sols volia alleujar-li els neguits, fins a voler descobrir-li en una callada resposta el seu món veritable.
Va ser en aquell sopar de l’anyell, quan en mirar-lo en els ulls ho vaig comprendre; ja no podria esperar res de l’home. El seu fat públic l’apartà de la realitat que el meu cor, tot el meu cos, sempre li havia demanat. Tot la meva dedicació callada s’esfondrà.
«Soc aquí per llevar-vos el pecat del món», ens deia. També va repetir-ho tres cops en aquell sopar, abans del caos, on tots els seus acòlits, homes o dones, al voltant d’una taula baixa, vàrem acomiadar-lo com ell ens va demanar —tots ho sabíem que el prendrien—. Quan un germà va marxar confós, enfurismat; ni aleshores va voler fugir. Ell ens va demanar d’acompanyar-lo a pregar pels perduts en una horta antiga.
Aquella nit no vaig resar, sols podia reviure els primers dies, de com va ser conèixer-lo, com atansar-me sola fins a Ell. A la nit tot es va precipitar, els amics li negaren el nom. En la foscor d’un dia gris de tempesta, amb els braços oberts com qui ens vol acollir, ens va deixar, a tots.
Hem estat els dos sols quan avui l’he trobat, per sorpresa, a la vora del pou, quan m’ha dit; «el meu destí és un altre, lluny d’aquesta terra. Marxo, però no em llevo la pols del camí». Li he xopat les mans amb llàgrimes en acomiadar-lo sota l’abrusador sol del migdia.
Lluny de voler perdre els moments viscuts de tanta plenitud, reconec haver plorat tres dies la seva mort i ara, en veure’l allunyar-se, és quan em sento més buida —com dins d’un no-res obscur—. Soc egoista, ens deixa a tots, no sols a mi, sense dir-nos quina és la falta comesa. Em demano; he pecat en estimar-lo? Ningú no em farà creure que amar sigui cap falta.
Quan ja no el veig, astorada em reconec feble. Ell és el dubte, l’amor més dolç, la pitjor metzina, el fet veritable que mai cap ànima mortal sabrà assolir.
Sempre en la llunyania d’un far eternament inabastable, viuré el seu sublim absent amor, prometença d’un demà que no comprenc. Ignoro quin dia serà, quan tot s’esdevindrà claror, lluny d’aquest silenci d’ara que em colpeix sobtadament en la seva absència.
Com si descobrís un reflex eteri dins del meu petit mar de Galilea, aquella llum promesa em fa dubtar del remot port sense màcula, aquell que ha de raure enllà de l’horitzó.
Quan asserenada retrobi la mirada, enllà de l’ocàs dels dies, voldré ser la baula per destriar dubtes, els quals, fins ahir no érem capaços de resoldre. Seré la mare dels seus fills, aquells que acolliré dins del nostre port, aquells que mai no engendraré.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!