Mai s’havien dut bé. Eren dos germans absolutament distints quant a caràcter i a físic. No congeniaven en res. Son pare, ja temps enrere, ho deia en repetides ocasions, potser d’una manera massa insistent i obsessiva, la qual cosa podia fer pensar, als ocasionals espectadors de les seues diatribes, que el pare mateix era el que havia atiat, inconscientment (ja que ningú, en el seu sa judici, pot arribar a pensar que un pare desitge la dissort per als seus fills), la ira i l’odi entre els dos germans. Ells, moltes voltes, en els seus passejos solitaris pels carrers gelats de la ciutat (en aquestes situacions depressives sempre els carrers solen estar freds i solitaris), es preguntaven el perquè del fàstic tan tremend que es tenien; però, sempre, aquesta qüestió quedava permanentment sense resposta. Era curiós, eixa pregunta se la formulaven diàriament, àdhuc sabent que no obtindrien cap resposta; segurament en allò més amagat del seu ésser, en la primitiva causa del seu jo, pensaven, anhelaven que un dia o un altre obtindrien la contestació adequada i precisa per a, immediatament, anar a comptar-li-la a l’altre, i d’aquesta manera acabar d’una vegada amb aquelles incòmodes i tristes picabaralles, les quals cap dels dos sabien ni quan havien començat ni en què consistien.
Un tenia un caire afable i bondadós, tanmateix quan es tractava del seu germà no perdonava el més mínim i fútil enfrontament, era, fins i tot, violent, sanguinari, terriblement obscé i intel·ligent en els seus atacs, s’excedia toscament en les seues accions fratricides. Per altra banda, les seues amistats i la resta dels familiars l’apreciaven d’una manera desaforada. Era el xiquet mimat de tots els que el coneixien; ningú hauria jurat que ell fóra el que vertaderament era amb el seu germà. A molta gent caldria inculcar-los els seus actes a foc, tal era la seua aparença de bondat, sinceritat i commiseració. Tot això era rubricat per una cara angelical, gairebé d’un efeb, barbamec i sempre el rubor a les seues galtes; amb eixa pulcritud cristal·lina que desprenien els seus ulls, posseïa una mirada, en veritat, celestial (si la bondat intrínseca, pura i verge, poguera manifestar-se a través d’una mirada, estic segur que hauria triat els seus ulls per a tal comés). D’alçada més bé baixa i prou gros, formava un tot que era el típic prototip de la paciència i la serenitat en l’home. Malgrat totes aquestes virtuts, quan el seu germà es creuava en el seu camí, es transformava en un terbolí d’energia negativa, passava, senzillament, que totes les seues virtuts es tornaven defectes, i quins defectes! –dirien, tots aquells que presenciaren el canvi sobtat–.
L’altre germà era diferent en allò essencial, tanmateix pràcticament igual en les seues contradiccions. El seu aspecte físic denotava una mancança de recursos energètics sorprenent i alarmant; el seu pes no superaria el d’una xiqueta de deu anys. El seu aspecte escarransit era sinònim de pobresa en... substància. Feien vertaderes ganes de plorar tan sols de mirar-lo. Tothom, a causa d’això, era propens a protegir-lo i emparar-lo. En veritat que ningú podria dir que fóra capaç d’atropellar cap ésser per menut que fóra, àdhuc volent, donada la seua feblesa. Emperò, no només era curt i limitat en allò referent a la seua capacitat física, també la seua ment anava enllaçada al seu cos; era tot el possible humanament tímid i pusil·lànime, necessitava un company perquè el guiara per la vida; era tan pobre d’esperit que fins els xiquets es reien d’ell contínuament. Tanmateix, tot això no era obstacle per a quan s’enfrontava al seu germà, una força tremenda sortia dels abismes del seu ésser i assolava tot el que trobava al seu pas; llavors, un orgull endimoniat s’apoderava d’ell, i es convertia en un Hèrcules sense igual. El seu tartamudeig consuetudinari desapareixia immediatament i començava a perbocar paraules horribles i amenaces prolixes que sense dubte espantaven el més acostumat a escoltar-les.
El més estrany de tot això era que, com deia ans, cap dels dos sabien per què tant d’odi emmagatzemat tan sols contra una persona..., ni el perquè, ni com, ni quan, fou aquest horrible naixement.
Quan semblava que les aigües baixaven tranquil·les, allà estava son pare per a recordar-los les seues divergències; la qual cosa, els dos germans agraïen profundament.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!