Carraixet, nom del barranc que estructura la seua comarca natal (l'Horta Nord), és el grup més longeu del País Valencià. Ha resistit les modes, el masclisme, una dictadura, la violenta batalla de València i fins i tot una bomba. Té mig segle de vida i tres generacions damunt l’escenari.
El cineasta Valentí Figueres, de la productora ‘Los sueños de la hormiga roja’, va telefonar a la major de les filles de Lleonard Giner, Mari, per a proposar-li fer un documental sobre Carraixet. Era una gran notícia i els va fer molta il·lusió perquè una formació musical amb vora mig segle de vida té molt a dir. La seua implicació en els canvis socials i polítics durant la segona meitat de la dècada dels 70 del segle xx, amb la recuperació cultural i lingüística al País Valencià, formaria part de la seua manera de fer i del seu tarannà. Cantar en la nostra llengua aleshores era un exercici d’alt risc. Tant és així, que foren víctimes de la violència política, que en aquells moments sovintejava contra la llibertat d’expressió, patint un atemptat frustrat de l'extrema dreta que va col·locar artefactes explosius als baixos de la furgona del grup.
La pel·lícula té la marca de qualitat assegurada perquè està dirigit per Helena Sánchez, recentment guanyadora del Premi de l'Audiovisual Valencià a millor sèrie de gènere documental per 'La memòria rescatada‘. 'La bomba Carraixet' porta la signatura d'aquesta realitzadora i fa un repàs històric de la Transició valenciana a partir de l'intent d'atemptat que va patir la família Giner. Un fet que el periodista Joan Cantarero i el biògraf del grup Toni Mercader situen el dia 9 d’octubre de 1979 a les Torres dels Serrans de València. Les germanes Giner relaten tot el que recorden d’aquella diada. Els va resultar molt impactant vore com la zona estava ocupada per una massa de gent que esperava l’actuació de Carraixet, com arribava la màquina per a desactivar la bomba i com, mentre desarticulaven l’artefacte explosiu, es va fer un silenci colpidor. Tothom emmudit sense anar-se’n d’allí malgrat el perill que corrien si esclatava la bomba fins que, de sobte, tots a una veu van començar a cridar una vegada i una altra… "Ens quedem amb Carraixet!" Una mostra de suport molt emocionant.
Aquest treball periodístic està nodrit de veus que van viure activament aquella època com és el cas de Josep Guia i Maria Conca del PSAN. Hi compta també amb el testimoni de Josep Albinyana, el primer president del Consell de Forces Polítiques del País Valencià, l’òrgan preautònomic que fou l’embrió de la futura Generalitat Valenciana. Hi aporta la seua experiència com a alcalde de València (entre 1979 i 1989), Ricard Pérez Casado. Hi parlen periodistes com Toni Mollà, Francesc Bayarri, Rosa Solbes i, fins i tot, l’exdirectora del diari Las Provinicias Maria Consuelo Reyna. A més, hi intervenen noms de la cultura com el poeta i assagista Jaume Pérez Muntaner, companys músics del moviment de la Nova Cançó com el cofundador d’Al Tall, Vicent Torrent o Rafa Arnal i Joan Crespo, integrants de l’incipient Carraixet 72. L’anàlisi feta des de les disciplines de l’antropologia i la sociologia l’aporten Monty Peiró i Vicent Flor, respectivament.
El documental està impulsat i promogut per l’Àrea de Memòria Històrica de la Diputació de València amb la col·laboració d’ÀPunt Mèdià. Es presentarà el dimecres 2 de desembre a les 19h a l’emblemàtic Teatre Micalet de València, l’escenari de l’estrena del primer disc de Carraixet, una nissaga dedicada en cor i ànima a difondre la tradició cultural valenciana.
Tot va començar amb Lleonard Giner, virtuós de la guitarra, fundador de l'associació Amics de la Cançó i del Col·lectiu de Músics del País Valencià als anys 70. Un home nascut a Tavernes Blanques el 1935 i que va faltar en la primavera del 2005. A principis dels 70 va crear una rondalla amb gent jove del poble. En aquell moment, les rondalles cantaven en castellà i al seu repertori es trobaven composicions com Clavelitos i d’altres semblants. Fou el músic i activista Rafa Arnal qui va proposar fer música popular en valencià. Així, Carraixet 72 va fer la seua primera actuació a l’Escola de Mestres Industrials de Castelló al febrer de 1972. Des d'aquest moment se succeïren les actuacions, la majoria sense permís del Govern Franquista. Les dificultats van obligar a dissoldre el grup l'estiu de 1973. Lleonard va passar a formar part dels Pavesos i fou en el si de la formació de Joan Monleon que van nàixer els Mini-Pavesos, un dels primers grups infantils que cantaven en valencià, composat per Pepín i Lleonard i els seus fills i filles de curta edat que, poc més tard, va derivar en la banda anomenada, els Mini d'Alboraia, que aconseguiren grans èxits com el premi al I Festival de la Nova Cançó.
El camí propi va començar en la tardor del 1975 amb el nom definitiu de Carraixet, i el debut discogràfic el 1978 amb Beure, cantar i ballar, un repertori de cançons populars de l’Horta. L'any 1977 van introduir instruments de vent que ampliaven les seues possibilitats musicals. Fins eixe moment les sonoritats procedien únicament de les cordes de les guitarres, guitarrons, bandúrries o llaüts. Així és com van incloure al seu repertori una innovadora adaptació del pasdoble Paquito el Xocolater, tradicionalment interpretat per bandes de música. Aquest treball va aparéixer al segon disc (Entre col i col, ...lletuga), el 1979. Van participar en tots els aplecs i manifestacions per a aconseguir la democràcia i l’estatut d’autonomia al costat d'artistes com Paco Muñoz o Lluís el Sifoner i van prendre contacte amb altres formacions i músics de la Nova Cançó com l'Equip Valencià de Folk, Manolo Miralles, Enric Ortega, els Sols de Sueca (que més tard formarien el grup Al Tall) o Rafael Sena. Per aquella època arribaren a fer noranta actuacions en un mes, una bogeria! El 1980 es va publicar Fet a posta i, el 1983, Estimem per estimar, amb la incorporació de la més xicoteta de les germanes, Vanessa.
Durant els anys següents, Carraixet va centrar la seua activitat en la col·laboració amb altres artístes, no sempre musicals. Amb representacions teatrals, bandes sonores per a pel·lícules, televisió, etc. Una altra incorporació destacable fou la de Rafel Arnal (fill del qui va ser cofundador de Carraixet) l'any 2000. Un dels moments estel·lars de la formació va tindre lloc al nord d'Àfrica, a l'Institut Espanyol de Nador, al Marroc. Va ser un èxit total, sobretot quan cantaren la Tarara, que té un origen rifeny. Va tindre gràcia perquè no eixiren en Canal 9, però sí que ho van fer en Al Jazzira.
L’homenot Vicent Andrés Estellés va escriure que Carraixet sempre l’omplia d’una alegria extraordinària. En la primera dècada del segle xxi encomanaven aquella alegria als estudis de Ràdio Nou presentant el disc Guspira (2008) i posteriorment portant els seus fills i filles, Els Pabordets, a presentar a l’audiència d’aquella primera ràdio pública valenciana el seu disc. Era el somni de Lleonard fet realitat: la música tradicional valenciana interpretada pels seus nets i netes. La denteta de llet, es va gravar quan Carme tenia huit anys, Queco set, Joana cinc, Adam quatre i Eva tan sols en tenia un. A més, l’àlbum es va enregistrar amb la participació de grans músics com Paco Lucas, Néstor Mont, Cristóbal Rentero, Ahmed Touzani i Marina García, entre d’altres.
El llegat d’aquell bon home, Lleonard Giner, ha traspassat el temps arribant a la tercera generació de la família Giner, joves que canten, toquen diversos instruments, fan doblatge i estan formant-se professionalment en les disciplines artístiques de música i interpretació. El documental fa una mirada al passat revivint records, uns de bonics i els altres de dolents, per a seguir impulsant-se en el present i mirant cap al futur. Actualment, les netes han pogut decidir lliurement què fer i de quina manera. Això fa obrir els ulls a la matriarca de la nissaga, la iaia Carme, que se les mira amb una gran satisfacció perquè en els anys foscos del franquisme no la van deixar ser música per ser dona. Anava a classes de solfeig i veia com a qualsevol alumne li donaven un instrument. Volia tocar la trompeta però mai li donaren l’opció i observava com els xics li passaven per davant fins que un dia es va fartar i se'n va anar a parlar amb el director de la societat musical del poble. L’home li va amollar que mai li donarien un instrument, que ella devia estar en casa cuinant. Passats els anys, les seues filles, Mari, Míriam, Eva i Vanessa van patir de nou el masclisme. Al documental advertireu el rostre de felicitat de la mare en el moment en què les dones de la família l’envolten tocant instruments de vent i cantant. Amb eixa expressió de satisfacció la matriarca vol dir-li al món: "No ho heu aconseguit! Si no volíeu dones, pareu el cabàs!"
Amb vora cinquanta anys, Carraixet continua habitant entre nosaltres. La cançó Canta-li a la vida, amb lletra de Mari Giner i Paco Muñoz, continua sent tan vital com elles ho són:
“Canta-li a la vida / canta-li a l'amor / canta-li a la terra
I a un poble que no mor, canta-li a la lluita / per la llibertat!”.
La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací