No es pot negar. L'evolució cap a una millora integral de la humanitat sembla més que qüestionable. Si es mira el curs de la història, es repetixen similars fets, rutines, traïcions, sotmetiments i reaccions. És com si hi haguera un guió preestablert que cíclicament s'activa, desmuntant les il·lusions progressistes d'un món que busca aprendre de les seues equivocacions per a millorar. D'entrada tot és molt difícil i el cicle de l'error s'imposa.
Fins al punt que hauríem de qüestionar-nos el sentit profund de l'esdevenir social, qualificant-lo com un contrasentit d'equivocacions contínues, expressió d'una realitat psíquica de l'ésser humà que inclou l'inevitable incompliment de les seues benintencionades promeses de regeneració. Fins i tot pot pensar-se que a més modernitat, més globalització i més tecnologia l'enfonsament en els desastres habituals es faça a major escala, amb més audiència i sense massa possibilitats de penediment. És lògic plantejar-se, en conseqüència, si les forces arquetípiques de l'inconscient són massa poderoses per a eixa llum de la consciència que vol alliberar-se, que pretén portar l'emancipació de tanta misèria coneguda.
I no obstant això la història de la humanitat aporta avanços, transformacions de fons que fan no perdre l'esperança en la voluntat humana. Hi ha destrucció, crueltat i estupidesa, però també compassió, afecte i lucidesa. Però hem de saber que entropessar moltes vegades amb la mateixa pedra pot ser una de les regles del joc de la vida dels éssers humans, probablement la regla essencial de la nostra evolució. Queda encara moltíssim per conéixer, de manera que val més que ens armem de paciència i humilitat per a reconéixer a temps eixe fosc moment en què torna la temptació de caure en els vells forats.
Les societats aprenen, i també els individus, però costa, no ens enganyem. Costa molt, i trobar-se una vegada rere altra amb un mur, estavellar-se davant la intolerància externa i interna, afonar-se en la resistència a pensar-nos millors, forma part de la nostra paradoxal naturalesa. És difícil no ser absorbits pel derrotisme existencial, la temptació depressiva de tirar la tovallola o l'apologia de la nostra presumpta insignificança. Som menuts, sí, però no insignificants. Estem en el vast cosmos i això ja resulta extraordinari. Som animals racionals i emocionals que s'equivoquen, encara que no criatures necessàriament destinades al fracàs. Ens pot la supèrbia i la ignorància, però la nostra consciència sempre té portes obertes al reconeixement d'altres maneres de ser i actuar. Caure una vegada i una altra ens obliga a alçar-nos una vegada i una altra, a veure si en la pròxima ocasió caiem menys. És com fer solcs en un territori sense llaurar, ignorant amb esforç els vells i profunds solcs de l'error reiterat, del fatalisme antropològic. Poder, es pot. Voler, ja no està tan clar.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!