Sovint, els conflictes socials de gran importància es manifesten perquè quan es debaten a espais públics generen posicions molt confrontades. És el cas del fenomen de l’ocupació. Segurament, en els últims temps n’haureu sentit parlar, donat que no només està en boca de tot el món sinó també en els programes polítics de molts partits. Als mitjans de comunicació el fenomen de l’ocupació es tracta amb titulars que moltes vegades inclouen adjectius pejoratius, verbs que inclouen valoracions subjectives negatives o bé parlen d’un cas aïllat com si aquest fóra universalitzable. No és d’estranyar, per tant, que amb aquest tipus de tractament periodístic acabem pensant que els ocupes són el nou home del sac o el nou greixer. Però, és així? Són els ocupes vertaderament una amenaça?
La hipòtesi amb què avançarem és que el fenomen del tractament de l’ocupació als mitjans de comunicació evidencia una pugna entre el dret a l’habitatge i el dret a la propietat privada. Quan parlem col·loquialment d’un ocupa ens referim a una persona que està vivint en un immoble que no és el seu en contra de la voluntat del seu propietari o propietària. La paraula “ocupa” no existeix al llenguatge jurídic, però sí que existeix el delicte d’usurpació (contemplat a l’article 245.2 del Codi Penal) mitjançant una definició que, a priori, ens podria semblar coincident amb la definició col·loquial d’ocupa.
Aquest article diu que cometran delicte lleu d’usurpació aquells que ocupen o romanguen a un immoble que no siga de la seua propietat, sense autorització o contracte i en contra de la voluntat del seu propietari. Tot això sempre que no hi haja violència o intimidació i que no constituïsca la morada d’algú. Amb aquesta definició segueix semblant que la definició col·loquial l’ocupa i la de l’article són la mateixa.
No obstant això, cal anar un poc més profundament per tal de comprovar millor si de veritat estem parlant del mateix. Tots els delictes del Codi Penal protegeixen béns jurídics, és a dir, realitats o drets que es consideren socialment mereixedors de protecció. En el cas del delicte d’usurpació podem defensar que el dret jurídic protegit és la propietat i, per tant, continuarem pensant que l’equivalència entre el delicte d’usurpació i la definició col·loquial d’ocupa segueixen sent el mateix. Llavors pensarem que un ocupa no és res més que un delinqüent. Però també podem defensar que el bé jurídic protegit pel delicte d’usurpació és la possessió. En eixe cas, l’equivalència entre ocupa i delinqüent es diluirà.
Hom pot preguntar-se quina és la diferència entre propietat i possessió. Per explicar-ho d’una forma senzilla, podríem dir que la propietat és el dret més absolut que es pot tindre respecte d’una cosa. Permet usar-la, transferir-la, vendre-la, deixar-la en herència, destruir-la i, també, traspassar qualsevol d’aquests “minidrets”. En canvi, la possessió és un dret més limitat sobre la cosa, que pot exercir el propietari o una tercera persona i que permet usar-la i disfrutar-la. Per exemple, si jo tinc un bolígraf en propietat i te’l deixe -no te’l done- jo mantindré la propietat i tu tindràs la possessió. Un altre exemple esclaridor és qualsevol entitat bancària que podeu imaginar que té en propietat molts habitatges però que, no obstant això, no exerceix la possessió de cap d’elles, atés que ni hi viu ni les té en venda o en lloguer.
Així, tornant al delicte, posant per exemple una entitat bancaria imaginaria a qui direm “Bancaria” que denuncia a una família amb un fill, per estar ocupant un immoble de la seua propietat que fa 7 anys que està desocupat, però considerem que el bé jurídic protegit és la possessió, llavors, com que Bancaria no estava exercint la seua possessió, la família no estarà cometent cap delicte.
Gent sense cases i cases sense gent
Però la criminalització penal i discursiva que pateix el fenomen de l’ocupació s’ha de vore no només a la llum del bé jurídic protegit, sinó també a la llum del dret a l’habitatge. Totes les lleis de l’estat espanyol s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració dels Drets Humans i els tractats internacionals, segons estableix l’article 10.2 de la Constitució espanyola. Tant la declaració universal, com els tractats internacionals, consideren que el Dret a l’habitatge digne és un Dret humà. A més, també és un dret constitucional, la protecció del qual està encarregada a les administracions públiques.
Per tal de vore si el dret a l’habitatge és un dret suficientment garantit, serà interessant acudir a algunes dades. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, el 2012 hi va haver al voltant de 101.000 desnonaments per execucions hipotecàries. El 2015 al voltant de 102.000 i el 2017 al voltant de 50.000. Si comparem aquestes dades amb les de les memòries de la Fiscalia General de l’Estat sobre els inicis dels delictes d’usurpació, vorem que fluctuen de manera semblant. Això podria indicar que les persones que van ser desnonades per execucions hipotecàries, algunes d’elles van haver d’ocupar les cases i, per això, els delictes d’usurpació van augmentar.
Podria traure’s aquesta conclusió perquè en realitat no hi ha moltes dades sobre el tipus de persones que ocupen o els motius pels quals ho fan. Aquesta falta de dades segurament evidencia una falta d’interés de les administracions públiques de relacionar el fenomen de l’ocupació amb el dret a l’habitatge. L’únic estudi amb un poc més de profunditat del fenomen de l’ocupació el va realitzar la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) a Catalunya l’any 2018.
Algunes de les dades més interessants de l’estudi apunten que el 82% de les vivendes ocupades eren de grans tenidors, atés que 7 de cada 10 eren de bancs; el 75% de les persones que ocupen ho fan per motius relacionats amb la falta d’ingressos; el 93% de les unitats de convivència que ocupen estan per davall del llindar de la pobresa i el 80% de les persones que ocupen van buscar abans una altra alternativa.
Amb aquestes dades ja és més plausible sostenir la conclusió que les persones que ocupen, lluny de ser homes i dones del sac, són persones que en un moment de la seua vida, per falta d’un habitatge digne, van haver d’ocupar-ne un que estava buit. I que el tractament mediàtic que se’n fa del fenomen de l’ocupació no és més que un intent poc ètic de criminalitzar la pobresa. O, dit d’una altra manera, que l’única interpretació respectuosa amb l’ordenament jurídic i amb els drets humans del fenomen de l’ocupació és la de considerar-la una conseqüència de la mala salut del dret a l’habitatge.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
