Continuant amb la línia de fer-nos la vida més agradable i atractiva en aquest temps de pandèmia, la setmana passada llegia que es recomana fer l’amor sense besos. Vaja, el que ve a ser una cosa així com menjar-te una napolitana de xocolate, però sense xocolate.
Una recomanació que no és exclusiva de la llista i que inclou altres puntualitzacions, com mantenir relacions, preferentment en espais grans, oberts i ben ventilats. Sé que alguns ja esteu pensant en el Trocadero com a escenari ideal per allò de tenir la Torre Eiffel de fons, però entre les dificultats actuals per a viatjar tranquil·lament com abans i que els pressuposts van ajustats a més no poder, ja em veig a més d’un explorant les possibilitats de les terrasses comunitàries. Això sí, teniu en compte que d’ací no res, les temperatures ja no seran per a fer massa experiments a l’aire lliure.
A Nova York que, de tota la vida, són els més moderns i els més avançats per a tot – encara que es conformen amb esmorzar bagels en compte d’un bon entrepà de llonganissa amb formatge, olives trencades i una amanida de tomata i capellà-, ja proposaven en juny la masturbació com la pràctica més aconsellable en aquests moments.
D’acord que la vida està plena de casualitats, però si el mateix dia que lliges això en la premsa, et regalen un Satisfyer, vulgues o no, et dona que pensar. És cert que jo no l’havia demanat i que igual el repartidor es va confondre de porta en el moment de l’entrega però, que voleu!, ara, una vegada estrenat ja… Santa Rita, Rita…
En la meua defensa i de la meua imatge pública diré que, pel moment, el Satisfyer i jo no hem fet massa amistat i que em va costar donar-li una oportunitat. El normal en aquests casos, no? Havia escoltat parlar tant de l’aparellet en qüestió que em feia por que els meus fills entraren a l’habitació aterrats pensant que els meus crits eren objecte de l’atac d’un os famolec arribat, de ves a saber on, en lloc del resultat d’altra cosa més plaentera. Mai se sap!
Entre els contres abans d’intimar, ocupava també un lloc privilegiat, l’angoixa que em generava acabar en urgències per qualsevol problema derivat d’un ús incorrecte que poguera fer d’aquest aparell. Segurament de tutorials de coses com aquestes va també ple internet, però no em vaig veure amb ànims d’arriscar tant. Entre l’ansietat que em generava haver de donar, segons quines explicacions al metge de guàrdia, i que actualment tens més possibilitats que George Clooney et pose un adossat a Xàbia que t’agafen el telèfon al Centre de Salut, m’ho vaig pensar ben pensat abans de procedir a l’estrena.
Però sí, finalment, traient de dins la valenta que porte molt en el fons, vaig pensar que tot el món mereix una oportunitat i que no anava a ser jo la primera a desaprofitar un regal com aquest.
Em fa nosa seguir amb el relat dels fets perquè mentre escric aquestes línies, les campanes de l’església han començat a tocar a missa, i no sé si és correcte continuar per aquest camí o si és un senyal més per indicar-me que encara estic a temps de recapacitar i de tornar a una vida més ordenada. Està vist que no estic feta per a endevinalles ni per a missatges a mitges. Però la veritat, es veu que tampoc estic feta per al Satisfyer, o potser tot és qüestió de pràctica. Tenint en compte que la primera volta que vaig tenir relacions vaig pensar que igual era aconsellable compàs, esquadra i cartabó per a aconseguir que allò arribara a alguna part, no seré tant lleugera amb aquest regal i li donaré alguna que altra oportunitat abans de desterrar-lo definitivament al fons de l’armari.
Això sí, i tornant a la recomació número 1, val que anem amb compte, però alguns s’agafen tant al peu de la lletra les coses que ja hi ha qui fins i tot ha deixat d’enviar eixes besadetes per whatsapp. No sé, potser no cal ser tan estrictes, no?
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
