Fa uns anys quan algú et deia que passava per tu un dissabte a la nit, les possibilitats podien ser infinites. De plans així que acabaven en festes a la platja o en qualsevol discoteca d’aquelles que odiava, però que calia freqüentar de tant en tant per a no desentonar massa, en conec uns quants. Clar que no donaré detalls, entre altres coses, perquè els meus fills comencen a entrar en edat de no necessitar conéixer certs aspectes del meu passat.
Ara quan algú et diu un dissabte a la nit que passa per tu, les possibilitats passen a estar més limitades, però no obstant això sempre poden haver-hi sorpreses. Clar que si d’entrada quan preguntes on anem, la resposta és “anem a la Caballusa!”, ja saps que el pla molt idíl·lic o arriscat no serà. Vaja que si algú et diu que et porta a la Caballusa pots estar tranquil·la si no t’has depilat l’engonal perquè la proposta pot ser de tot excepte romàntica.
Les indicacions per a arribar també poden donar a malentesos, però quan coneixes el terreny ja saps que allò d’”en arribar al Coliseu, el primer camí asfaltat a la dreta”, s’allunya prou del que et ve al cap només escoltar Coliseu. Més en el meu cas que automàticament em veig compartint sopar interessant i molts riures a les portes del Panteó, en la plaça més màgica del món.
Als pobles som així, només necessitem posar quatre pedres juntes en forma de rogle enmig d’una rotonda i ja ens envalentim a més no poder. On els forasters només voran uns trossos de marbre, nosaltres som capaços de veure gladiadors, emperadors, quadrigues i el que faça falta.
En eixes estava quan em vaig parar a pensar seriosament durant el trajecte pel terme municipal d’el Pinós, qui s’encarregava de posar-li el nom a les pedanies o millor dit, en quines condicions ho feien? De veres? La Caballusa, el Culebrón, Lel, el Paredón…? Em perdonareu, però a mi algú em diu que em porta al Paredón i, encara que estiga desitjant que em porte mínim a la lluna, les cames se m’afluixen segur.
Així les coses i segons els fets entendreu la meua angoixa per saber quin nom tindran a bé les autoritats locals posar-li al meu carrer pròximament. Uns dies abans del confinament ens comunicaven oficialment que, atesa la Llei de Memòria Històrica, el nom actual del carrer seria substituït per altre que hui dia encara desconec. Com tantes altres coses, el confinament també ho va deixar en punts suspensius. La veritat, no sé si estic preparada per a massa sorpreses però el 2020 ja s’ha cobert de glòria suficientment, tampoc cal continuar furgant en la ferida. De tota manera també és cert que no li tinc cap afecte especial al nom actual, ni al carrer en general, en tant que el meu carrer sempre serà l’altre, aquell en el que vaig nàixer i que està carregat de records precisament perquè com aquestes pedanies, tampoc tindrà molt glamur però sí moltes altres coses que queden tan lluny d’ací.
Està clar que un nom pot ser simplement una referència o pot ser casa, això ja va a gust del consumidor. Per a mi des d’ara, per exemple, la Caballusa ha passat de ser un lloc desconegut a ser l’escenari perfecte per a un assaig teatral en nocturnitat i traïdoria, que és el que finalment vam fer allà el dissabte en la nit. Un assaig d’amagades i carregat d’incerteses sobre la posada en escena definitiva com qualsevol projecte teatral aquests dies. Lamentablement ens hem resignat, com si res, a ajornar afectes precisament quan més falta fan, però no permetem que també ens obliguen a posar la cultura en quarantena o ja no ens quedarà res a què aferrar-nos en un temps on el més contagiós no és un virus sinó un ambient de tristor al que cal posar-li color constantment per a no quedar estancats en el desconsol. El rosa igual pot resultar un poc empatxós, però al verd sempre li he vist moltes possibilitats.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
