Volem fer homenatge perquè fa cent anys uns valencians van marcar el camí del nostre retrobament com a poble. Ells es reuniren en el primer dels quatre aplecs que es farien a la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí. En va destacar Vicent Tomàs i Martí, que va nàixer prop d'on ara estem, i va viure i morir a Artana també.
Ell com ningú va reivindicar un poder polític valencià, la recuperació de la nostra llengua i cultura i un tracte fiscal just. Curiosament en un dels molts articles que escrigué va enumerar les coses que a Madrid s'havien fet amb diners dels valencians. Ningú no ha parlat més clar que ell. Jo diria que les seues paraules encertades no van ser igualades ni molt menys superades en l´època de la transició. Les gràcies al professor Vicdent Franch que en el seu llibre ens va fer conèixer la seua activitat i els seus escrits.
Per sort des de fa uns pocs anys la reivindicació política del valencianisme a casa nostra va molt més enllà de la cultura i les institucions: ja parlem per exemple del dret civil i d'una hisenda pròpia. Perquè en cas contrari, per a què volem la Generalitat i les Corts Valencianes? Ni volem ser criats de ningú, ni que ens empelten d'una llavor que no funciona, ni que altres se n'aprofiten dels nostres esforços.
El camí s'ha représ després de molts anys de desànims i claudicacions. Ara és hora de no defallir. Tots coneixem casos de companys que han abandonat la lluita. Per culpa d'un entorn hostil, com ja citava Alfons Cucó en el seu llibre sobre el valencianisme polític. Però també hem d'afegir les travetes que ens fem la pròpia militància.
No tots som forts, com ho era Tomàs i Martí. Ell anímicament ho era i sempre trobava maneres de recomençar davant les dificultats. Llàstima que la salut física no li permetera una vida més llarga.
Fem-nos la vida agradable. Estimem-nos, com deia aquell eslògan de fa anys “fes l´amor i no la guerra” i segur que arribarem més lluny.
Aquesta és la celebració del despertar d'un poble, després de molts anys de postració. Podríem dir que la cosa venia d'Almansa, poc més de dos-cents anys enrere, però el poble valencià feia el doble de temps que havia deixat de guiar els seus destins. Bona prova és la frustració de la Germania o la presència en les nostres terres de la Inquisició castellana.
Fa cent anys Vicent Tomàs i Martí i altres valencians iniciaven la represa més enllà de la capital del regne, després de dos dècades de gestació, ací, en l´entorn de l´Ermita de Sant Antoni. Com no podia ser d´una altra manera la seua activitat tindrà per objectiu la presa de consciència nacional valenciana per part de la població, en un moment en què els esforços espanyolitzadors de l´administració estaven en el punt més alt. Però això no era possible sense llibertat. Als nostres poble campava el caciquisme i, com ja havien fet bascos i catalans, el grup de Tomàs i Martí va orientar-se cap a l´erradicació d´eixa pràctica corrupta. No es podia tampoc quedar d´esquena a la realitat econòmica i reclamaran de l´estat una justícia fiscal que facilitara el desenvolupament econòmic que s´havia iniciat al voltant de la taronja i altres produccions.
El nostre homenatge també als participants en els aplecs posteriors, sobretot joves d´Artana i Betxí que naturalment no podien sentir-se seduïts per la política oficial del moment, que només feia que provocar-nos problemes: no podíem esperar-ne ni modernització econòmica ni pràctiques democràtiques ni l´exercici de les llibertats més elementals.
Eixa joventut del moment als quals encara hem conegut els més majors que ací estem, va participar en la transformació de l´agricultura de la comarca, bastint infraestructures que encara hui perduren. Van conèixer els efectes de la crisi de 1929, veient reduïts els seus ingressos. Pitjor encara les conseqüències de les guerres civil i mundial, i les inclemències metereològiques: els va tocar reconvertir-se i dedicar-se a una economia quasi de supervivència, i anar a vendre l´hortalissa que produïen a les poblacions veïnes més grans. Finalment la nova conjuntura europea els permeté una segona època d´expansió a partir dels anys 50 del segle XX.
Però situem-nos en l´actualitat i traguem les lliçons dels primers nacionalistes. Podríem pensar que com tenim gent del nostre pensar en les institucions i els centres educatius, ja està solucionat el futur de la nostra cultura i de la llengua. No ens enganyem, la societat civil encara està per guanyar i això només s´aconseguirà si treballem sense defallir, també des de fora del poder polític, que per una altra banda moltes voltes és pura il.lusió.
La presència en les institucions és condició necessària però no suficient per al futur del nostre poble. Els Solitaris del valencianisme ho tenien clar. No era per a ells una prioritat participar en les conteses electorals, sí que ho era en canvi guanyar les voluntats de la gent. En el moment present una clara expansió de les nostres idees és indispensable.
I també volem dirigir-nos a aquells que ens donen la raó però després no fan res: “que si no és prudent”, “que si no és el moment”, “que si la Constitució”. La superació de l´estat de les pseudoautonomies per un estat federal n´és una bona prova. Els demanem a eixos partits que es diuen federals i després apliquen les polítiques unitaristes, que convoquen un congrés extraordinari i opten entre suprimir certes declaracions dels seus estatuts o portar-les endavant amb totes les conseqüències. No volem partits conservadors disfressats de progressistes. Que ens deixen el camí lliure!
El federalisme era l´aspiració dels sobiranistes valencians d´ara fa un segle. Es pot mantindre si hi ha aliats de veritat a tot l´estat. En cas contrari ja es pot vore el que està passant a Catalunya, que pot marcar la nostra via.
Vos emplacem a fer camí amb Decidim- Plataforma pel Dret a Decidir, que no és un partit polític però davant les eleccions té moltes coses a dir, però més encara quan no hi ha eleccions.
D´ací quatre anys serà el centenari de la mort de Vicent Tomàs. Esperem trobar-nos en els mateixos escenaris d´enguany.
VISCA EL PAÍS VALENCIÀ!
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!