Cada matí quan em pose en marxa el primer que m’arriba és un missatge del mòbil que em diu “no tienes ningún evento programado para hoy”. Quina novetat! Ni tinc cap evento programat ni tampoc expectatives de tenir-ne, i mira que quan vaig arrancar el full de març al calendari, abril estava carregat d’anotacions interessants que han quedat en fum.
Si he après una cosa al llarg d’aquest confinament és que allò de fer plans ha passat a l’oblit, bé, he après açò i que definitivament vaig eixir molt mal parada en el repartiment d’habilitats. Només he de fer una ullada als perfils de determinades blogueres, instagramers i demés reines de les xarxes per a adonar-me que no tinc res a fer. Igual et fan una classe d’abdominals isomètriques que un tutorial de com tallar-li els cabells a la teua parella. Són polivalents totals! I damunt sempre van ben pentinades i amb una manicura perfecta, no com jo, que aquest confinament he recuperat el vici adolescent de menjar-me les ungles per damunt de les meues possibilitats.
Als mitjans de comunicació hi ha qui tampoc es queda enrere a l’hora de mostrar la seua versatilitat, tanmateix fan un repàs dels últims divorcis famosos com es postulen per al Nobel de Medicina amb sols deu segons de diferència. Que mal repartit està el món, mira! I que tard vaig arribar al repartiment.
Però per si descobrir en confinament que no estic a l’alçada de tot aquest personal fora poc ara, a més, he entrat a la fase d’angoixa màxima imaginant com serà el després. Val que ni en els malsons ens imaginàvem en una situació així, però menys encara arribem a poder digerir el que vindrà després. El final del confinament no implicarà, ni de lluny, tornar al punt on ho vam deixar. O així almenys es desprèn de tota la informació que posen al nostre abast aquests dies a la premsa. Contrastada o no, tant se val, ambdues resulten confuses a parts iguals.
A nivell local, per exemple, he sabut aquest dies que al meu poble es prorroguen els càrrecs festers fins 2021. No vull dir res a les xiquetes, jóvens i representants de la Tercera Edat que continuaran ocupant el càrrec de Reines un any més, però així van començar Melcior, Gaspar i Baltasar i mira la d’anys que porten en el càrrec.
Estic ja en un punt on tot em resulta massa confús i repetitiu. No sé als demés, però a mi se m’han tallat les mans de tant rentar-me-les. Així que ara les porte xorrant sang a tota hora. Ja he aconseguit mascaretes, però tractar de fer vida normal amb això a la cara, fàcil no és. Si respirar amb la mascareta col·locada ja és complicat, a més afegeix-li unes ulleres i després ho parlem. Les ulleres se t’entelen i ja està tot complet: no pots respirar, però tampoc veure. Amb la qual cosa, igual millor no eixir de casa. Si tens la mala sort que també se t’ha fet un tap en l’oïda: enhorabona! Tens totes les paperetes per a protagonitzar un remake en tota regla d’un èxit cinematogràfic de finals dels huitanta. Jo estic per plastificar-me o per envasar-me al buit abans d’eixir al carrer i veure si així la cosa resulta un poc més fàcil.
Després estan les ments brillants que ens avancen un futur tan poc atractiu com eixe que proposa un estiu entre mampares a les platges. Jo no ho veig, la veritat. Només llegir allò em vaig imaginar menjant-me un Frigo pie darrere d’una d’aquelles mampares i em va venir al cap la de malentesos que pot provocar açò. Un simple dia de platja pot convertir-se en una exhibició digna del Barrio Rojo d’Àmsterdam, així que a mi, personalment, no em va convèncer la idea. No sé, jo de moment continue quedant-me a casa com la resta, però ja em plantege si eixir després valdrà la pena.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
