Diari La Veu del País Valencià
La docència universitària en els temps de la pandèmia

Una de les conseqüències inesperades d’aquest confinament que estem vivint ha sigut la conversió integral de la docència en telemàtica, i és d’això del que m’agradaria parlar una mica aquesta setmana. En concret de la docència universitària, que és de la que puc opinar amb més coneixement de causa.

En general, la meua experiència ha estat positiva. Hi ha particularment dues de les meues classes amb les quals mantinc una relació molt fluida i, fins on es pot tindre, satisfactòria. Funcionem a base de vídeos i qüestionaris comentats, que és la manera que he trobat de fer més o menys equivalent el treball sobre els textos al que faríem en les classes presencials, és a dir, reals. El seguiment està sent molt majoritari i en general positiu, i tinc constància que alguns i algunes estudiants estan seguint les lectures amb passió des dels seus confinaments. Això és de veres i crec que és de justícia comentar-ho, perquè a més és molt reconfortant i li dóna sentit a tot.

Però també estan havent-ne altres aspectes menys positius que cal també esmentar. Per començar no totes les respostes de l’estudiantat estan sent igualment positives. Tinc un altre grup de correus electrònics, per fortuna molt minoritari, el sentit dels quals va en la línia bàsicament de veure quanta matèria es pot llevar de la classe i com simplificar el camí per passar-la amb nota (això sí, que la mitjana de l’expedient no es veja afectada) amb el mínim esforç.

A més, hi ha un percentatge (és de veres que xicotet) dels i de les estudiants del qual no he tingut cap notícia (i a l’aula virtual es pot comprovar el seguiment que estan fent de les activitats alternatives a les classes). No puc saber quants d’ells i d’elles han desistit per decisió o desinterés, i quants i quantes ho han fet perquè no tenen els mitjans tècnics adeqüats per poder fer el seguiment. En eixe sentit, a més, no ajuden gaire les decisions del govern de Madrid -preses exclusivament en funció de la situació de Madrid- que impedeixen els estudiants retornar als seus pisos en València per recuperar material que es va quedar allí al començament del confinament, que va coincidir amb el frustrat inici de les falles i per tant amb període vacacional.

Per altra banda, una part del treball telemàtic que els docents estem fent estos dies no té a veure amb la docència sinó amb la burocràcia, i això resulta una mica frustrant. És de veres que cal adaptar les guies docents a les noves condicions i que eixes adaptacions han de ser aprovades per les vies reglamentàries per evitar arbitrarietats i canvis de criteri sobtats del professorat, però també impugnacions i jugades especulatives de determinat perfil d’estudiant que acaben afavorint el col.lectiu minoritari però existent dels tramposos i els guilopos. Això ho entenc. Però també és cert que la hipertròfia burocràtica d’ara impulsada en part per les agències de qualitat i els seus mecanismes immanents, inextricables i empeltats de retòrica empresarial no és nova. Té a veure amb un fenomen que fa temps que venim patint i que pot convertir la burocràcia en un objectiu en ell mateix i la carrera acadèmica en un joc autoreferent allunyat de la societat.

Al capdavall, tots el problemes que he vingut assenyalant, els estudiants avantatgistes, els que es poden quedar pel camí per falta de mitjans, i el monstre burocràtic devorador de temps i d’energies, tenen a veure amb un problema més gran i abstracte: la colonització de la universitat pels valors i la retòrica del neoliberalisme a l’espanyola, que pot tancar-la sobre ella mateixa i llevar-li densitat als seus títols, esdevinguts requisits administratius més que base d’un coneixement profund i crític del món, de la societat, de la realitat i dels signes que la nomenen i la creen.

En aquest sentit, aquesta distopia que estem vivint podria fer una mica de doctrina del shock i avançar i accelerar l’extensió d’aquest procés. També podria ser un gran toc d’atenció per detindre’l. De nosaltres com a societat dependrà.

En qualsevol cas, i per començar: encara que pot ser una solució per a temps com aquestos, cap docència telemàtica pot substituir la presencial. Cap aplicació informàtica pot substituir el camí compartit per professors i professores i estudiants que és el coneixement i la reflexió intel.lectual, el víncul i la transferència que només amb la presència es pot crear. Perquè una classe és també una comunitat, preciosa i imprescindible. Que no se’ns oblide.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací

Comparteix

Icona de pantalla completa