Una altra vegada un article sobre la Covid-19? És que no ocorren altres coses que no siga el maleït virus? Ja ha desaparegut la corrupció? Els abusos de poder? Les vulneracions de drets humans? Les agressions sexuals? Evidentment no, tot i que la retroalimentació de les pantalles se centre en la malaltia. Totes les injustícies que provoca el sistema capitalista no han desaparegut de la nostra realitat, segueixen cada vegada més presents i d’alguna forma s’han destapat a causa de la crisi econòmica que s’està gestant al darrere de tanta pantalla. I jo ací tan sols parlaré sobre qüestions que ja estaven damunt la taula abans que aquesta crisi col·lisionara sobre la nostra realitat social per passar a considerar-se, d’alguna forma, com a quotidianitat.
El sistema capitalista heteropatriarcal és un sistema genocida que veu la vida com mercaderia i benefici. Mentre lluita per l’acumulació del capital i arrasa el planeta al seu pas, menysprea i converteix en moneda de canvi la vida de les persones, en concret la de les dones. No puc fer un enfocament positiu i, de fet, no he volgut escriure abans per tractar de no enfonsar-me anímicament, però algú de vosaltres s’ha parat a pensar en les dones que cohabiten amb el seu agressor? I en les filles i fills que han de sofrir-ho també? Podeu imaginar 24 hores tancades amb una bèstia i que no hi ha porta ni lloc on fugir? I les preses? I les migrades als CIES? I les que viuen al carrer? O les dones que es guanyen la vida tenint cura dels demés sense uns mínims d’assegurança i que ara estan obligades a treballar d’internes a les cases on estaven per no perdre el treball, amb el mateix sou i fent més hores? PROU. Són evidències, i no cal ser un erudit per ser conscient que aquesta situació no ens maltracta per igual.
El virus sí que entén de classe, de condició i de gènere, com deia Judith Butler, “el virus no discrimina però les persones si”. Ja és visible que s’estan donant efectes molt desiguals en aquesta pandèmia, tant pel que fa a allò social com a allò econòmic. És curiós el concepte “queda’t a casa”, ja que òbviament no està adaptat per a tothom. Hi ha sectors econòmics molt desprotegits en aquest escenari, com el xicotet comerç, que s’ha d’enfrontar a la competència ferotge de les grans superfícies. O la sanitat pública, que ha d’assumir un augment ingent del ritme de treball amb el mateix personal i condicions, notant, si més no, els efectes de les constants retallades a la sanitat pública. No respon a irresponsabilitat, sinó a falta de recursos. I la resta de gent que no està anant a treballar per a complir amb el confinament, com subsistirà sense ingressos? Tornarem a endeutar-nos com en la darrera crisi? Com pagarem la llum, el gas i l’aigua aquest mes? I d’ací a dos mesos? Però, anant més enllà, què representa aquest virus? És la malaltia perfecta que ha aprofitat l’ordre capitalista mundial per imposar-nos una opressió major sota els braços opressors del cos policial i militar, però no sols a un lloc, sinó a escala mundial. Se suspenen les llibertats sense cap qüestionament més enllà de seguir el que ens imposen.
Com he dit prèviament, sembla ser l’instrument legítim per a amagar problemes econòmics, socials i centrar el focus mediàtic en la perillositat del virus. S’ha eliminat l’espai social més vital, el carrer. S’ha convertit en el destructor de la protesta social. I la problemàtica més greu que puc apuntar a primera vista és que la societat civil és incapaç de predir fins quant de temps podem estar sotmesos a aquesta escala. Quant de temps deurem seguir dintre de la nostra llar i quant més serà necessari per a recuperar les activitats que fèiem. Seguirem incondicionalment en les seues mans fins que vulguen? Pense que no tornarem a tenir el món que teníem abans.
Estant el mercat parat, s’han evidenciat les millores per a la natura, però, i l’endeutament públic? I el privat? Periiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiill! S’aproxima el BCE, FMI… Un país en quarantena s’assembla molt a les distòpies polítiques de la nova ultradreta. Aquesta crisi no respon a uns paràmetres sols sanitaris i polítics, evidentment té un pes molt gran el sistema econòmic. La Covid-19 no ha sigut un detonant, sinó més bé un resultat. Com diu Fernández Liria, “ja fa diversos segles que la humanitat va contraure un virus fatal, una mena de pandèmia econòmica a la qual, avui dia, podem anomenar coronacapitalisme”. És tasca de totes reprendre les lluites a les quals estem assistint, tornar a ocupar l’espai públic i recuperar els drets i les llibertats que amb aquesta situació s’han volatilitzat.
Tal vegada no tornarem a viure en el mateix món que abans, però entre totes podem intentar construir un món nou. Amb valors de cooperació, de reorganització i revalorització de les tasques més essencials que fan possible la vida i que s’han demostrat com a imprescindibles en aquesta crisi. Reteixim entre totes valors basats en el respecte i la solidaritat entre veïnes, entre persones, tractem de posar la vida al centre. L’ecofeminisme té molt a dir-nos. Podem aconseguir la subsistència de tothom, devem reformular el sistema per a no deixar morir de fam a ningú i sols ho podem aconseguir reprenent la lluita duta endavant pels moviments socials i reclamant l’ampliació dels serveis públics cap a tots els sectors, sobretot, els més desprotegits. Teixint xarxa, amb debats, reflexionant, construint, tornant al carrer.
Lluitar i crear, amb força, solidaritat i alegria!
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
