L’insuficient ús del valencià al telenotícies de TVE Informatiu Comunitat Valenciana és una mostra quotidiana del desinterés pel valencià que manifesten els responsables del mitjà públic estatal Ràdio Televisió Espanyola al País Valencià. Durant aquest temps de la pandèmia del coronavirus, en què la informació de proximitat és tan important, la llengua vehicular dels informatius radiofònics provincials d’Alacant, Castelló i València de Ràdio 5 és el castellà. A l’informatiu de TVE, en un territori on el valencià/català és llengua pròpia, la seva presència és minoritària. Això no passa a les delegacions de la televisió pública espanyola a Catalunya i a les Illes Balears.
Fa poc, un espectador es va queixar de la situació invocant el dret d’una societat a l’ús públic de la llengua pròpia, que a més és oficial. I la directora territorial, Arantxa Torres Álvarez, li va contestar parlant d’estadística: «Cerca del 30% de la ciudadanía de la Comunitat reconoce que entiende poco o nada el valenciano, el 49% no lo sabe hablar y el 47% no lo sabe leer». Fa gràcia que la senyora Torres es preocupe de la lectura quan parlem de veure la televisió, és a dir quan reclamem més ús de la llengua oral en una televisió pública.
La senyora Torres té ganes de fer història per a justificar una situació fora de la norma dels altres territoris de la llengua: «L’Informatiu de la Comunitat Valenciana comenzó sus emisiones a mediados de los años 70, y la lengua que se utilizó entonces y durante aproximadamente una década fue únicamente el castellano. A mediados de los 80, la presentación pasó a realizarse en valenciano». Segons Arantxa Torres, allò que ha de fer un mitjà de comunicació és «reflejar la realidad de esta Comunidad, que es bilingüe». Sembla ser que en l’època de l’informatiu Aitana, als anys 70, al temps de «la millor televisió d’Espanya i de València», les dades estadístiques no tenien sentit. A l’Estat espanyol no li importava que una realitat sociolingüística valencianoparlant absolutament majoritària no tinguera dret a un mitjà de comunicació en llengua pròpia.
L’audiència de l’Informatiu de RTVE s’ha de resignar a sentir en valencià els titulars i les introduccions de cada notícia, que donen pas després, sovint, a cròniques locutades en castellà i a directes solament en castellà. En alguns casos, professionals que des de feia anys tenien seccions en valencià en l’informatiu territorial, ara apareixen dient les notícies en castellà. Parlem de criteris lingüístics que no són espontanis, sinó dirigits. Només amb aquest exemple, el suposat «reflex de la realitat» se’ns presenta com una fal·làcia.
Un idioma és un producte d’una societat, n’és un resultat i també un instrument. En un mitjà de comunicació públic i responsable, el model lingüístic s’ha d’adequar a les funcions de la comunicació a fi d’intentar crear una consciència unitària. L’ús d’un tipus de llengua en la comunicació crea influència social. I per això mateix les televisions no han sigut mai espills de la realitat, sinó models que han irradiat unes certes idees sobre la realitat.
En vista de l’aclaparadora desigualtat d’usos comunicatius del valencià respecte del castellà, els responsables del servei públic de RTVE a València parlen de «reflectir la realitat», és a dir de reflectir el desequilibri, de reflectir la manca de drets. Arreu de l’Europa plurilingüe i democràtica, els mitjans públics de Bèlgica, de Suïssa, d’Eslovàquia, en territoris amb llengües minoritzades, és a dir amb llengües amb drets no reconeguts, apliquen el criteri de compensar la desigualtat i la marginació, excepte al País Valencià. Perquè quan reivindiquem els mitjans de comunicació en valencià no ho fem pensant només en els parlants, sinó en tothom. El valencià és un valor de tota la societat valenciana, no sols dels valencianoparlants. Un mitjà de comunicació públic i en valencià és un instrument per a crear una certa consciència social pròpia arreu del país, del litoral a la muntanya, del nord al sud. Històricament, per posar-ne un exemple, la defensa dels drets democràtics no s’ha invocat només pensant en els sectors polítics liberals, sinó en tota la humanitat.
Un exemple increïble de la pràctica lingüística de l’Informatiu de RTVE és la informació meteorològica. Fa anys L’Oratge tenia presentador en valencià, Jovi Esteve. És sospitós que ara la informació habitualment la presente la senyora Ana de Roque, locutora en castellà i castellanitzant, quan hi ha almenys dos presentadors del temps a RTVE que són catalans (Mònica López i Albert Barniol) i que podrien fer-ho en aquest cas perfectament en català. La senyora De Roque ni respecta el nom oficial en valencià de les poblacions, no ha pronunciat el nom Castelló ni una sola vegada. Insistim, no parlem de telefem, parlem de la televisió pública espanyola.
Fer servir els mitjans públics per a intentar compensar la desigualtat lingüística hauria de ser un dels motius de la seua existència, quan la immensa majoria de l’oferta televisiva és en castellà. Però a RTVE-Comunitat Valenciana, una estructura de comunicació que paguem entre tots, no hi ha cap intenció de tractar el valencià com una llengua de primera.
