El 19 de setembre del 1847 es va publicar el primer número del periòdic El Sueco, dirigit pel suecà Josep Bernat i Baldoví.
El 1843, Bernat i Baldoví va abandonar la carrera judicial per a centrar-se en la política. Es va presentar a les eleccions parlamentàries del setembre del 1844 –amb una formació coneguda popularment com «el partit de lo Sord», en clara referència a la sordesa que patia- i va aconseguir l'acta de diputat a les Corts espanyoles amb 9.898 vots. Es va traslladar a Madrid per exercir de parlamentari, un càrrec que va ostentar en les legislatures 1844-1845 i 1845-1846.
Per la seua discapacitat auditiva, no podia seguir les sessions correctament, per això se sol qualificar la seua estada de «parlamentari mut», ja que no es coneixen intervencions seues. La seua tasca principal a Madrid era la de cuidar, mitjançant els seus contactes, que els seus partidaris no perderen poder a Sueca. Per això es va mostrar servil davant les instàncies del poder que eren útils per a aquest objectiu. D'aquesta manera, Sueca es va convertir en una mena de rara avis dins de la política valenciana i estatal. L'existència del «partit dels sords», qualificat d’independent, amb una propaganda centrada en qüestions d'àmbit local com l'ordre públic, el teatre, el populisme lúdic o les barreres als jornalers, fa que no es repetisca l'esquema predominant de moderats contra progressistes, comú a la resta del territori.
En aquest període Bernat i Baldoví va gaudir d'una fructífera activitat literària. Va col·laborar en publicacions com El cresol (1844) i El Fénix (1844-1845), El Fandango (1844-1846), El Burro (1845), La Cotorra (1846), El clamor Público (1848 i 1854), La Linterna Mágica (1849-1850) i La cantárida. També va publicar Pascualo i Visanteta, una versió d’El virgo de Visanteta menys picant i més pròpia d’un parlamentari moderat. Durant els seus anys a Madrid, es va relacionar intensament amb escriptors, curiosament la majoria de tendència progressista. Així, i després d'haver col·laborat en revistes com La Risa, llançà un diari de caràcter humorístic, La Donsayna (1844). Finalment, cansat de la vida madrilenya i decebut, el 1846 retornà a València, on va publicar les revistes humorístiques El Tabalet i El Sueco, i on de nou va participar de forma activa en la vida política del seu poble.
El Sueco, escrit tant en valencià com en castellà, va ser un dels periòdics més combatius del regnat d'Isabel II. Va ser multat i segrestat en moltes ocasions, el seu èxit va ser més que notable, amb una tirada propera als 5.000 exemplars. Aquestes tres publicacions tenien en comú un tractament de la política vista «des de baix» en forma de poemes, diàlegs, passatemps... Destinat a un públic popular, majoritàriament treballadors del camp, el seu objectiu era el de formar i instruir el poble en el coneixement del nou sistema constitucional i oferir els elements necessaris perquè poguera fer-se una idea de quina era la seua posició respecte del poder, dins del nou sistema polític.
Valga com a exemple aquesta declaració d'intencions: «Nosatros volem que la clase agricultora á la que perteneixeu, ocupe el lloc que lo correspòn en la estimacio pública, y que no sigau mirats com á esclaus, y com á besties. Alguns articles dedicarem á vosatros [...] procurant ilustrarvos en vostes obligasions com hòmes, com agricultors, com siutadans».
El 1851 Bernat i Baldoví va tornar a Madrid amb la idea de fundar un nou diari, també anomenat El Sueco, escrit en castellà i de caràcter més seriós, a diferència de l'anterior homònim. També aquest diari va patir censures continuades pels enfrontaments directes amb el poder vigent i les campanyes ferotges posades en marxa contra polítics com Narváez i Leopoldo O'donell. Finalment, el diari va deixar de publicar-se, segurament per causes econòmiques, i Bernat va tornar a Sueca, on les circumstàncies polítiques de l'any 1854 el portaren al càrrec d'alcalde, que va ostentar per un període escàs de 28 dies.
Va ser un dels primers membres del moviment conegut com «d’espardenya» que es contraposava als poetes «de guant», que usaven un llenguatge allunyat del poble, molt arcaic. Bernat i Baldoví va escriure de manera senzilla, utilitzant expressions populars, una rima fàcil i molta sàtira mordaç. A diferència dels seus amics Bonilla i Pérez, que van saber alternar aquesta activitat populista amb obres romàntiques més cultes, no es va allunyar mai del llenguatge del carrer. Va ser un personatge tan ambigu com extraordinari. Com a polític va ser molt moderat, però com a autor no va dubtar a participar activament en la premsa amb els més destacats progressistes liberals de l'època i, sens dubte, va contribuir a salvar la llengua durant el difícil terç del segle passat.
Josep Bernat i Baldoví va morir a Sueca, el 31 de desembre del 1864, als 55 anys.
Fonts: Jaume Crespo, «Josep Bernat i Baldoví», Memòria Valencianista / Viquipèdia