La digitalització és el conjunt de tecnologies i aplicacions basades en el format digital, que presenta cares econòmiques i laborals molt diverses: robotització, comerç electrònic, aprenentatge automàtic, nous hàbits personals, retroalimentació amb altres àrees de coneixement, nous serveis, etc.
El conjunt de plataformes digitals, totes les quals potencialment universals, constitueix un dels components que reconfiguren la geopolítica actual i, en particular, el futur de la Unió Europea.
Dos models
En el desenvolupament de la digitalització hi ha dos models radicalment diferents. L'americà basa la seua estratègia en el domini global de les seues corporacions digitals, que des de fa més de mig segle han marcat el ritme mundial en maquinari, programari, comunicacions i aplicacions.
Als Estats Units es dona per feta la pervivència d'un model tecnoeconòmic basat en un flux mundial i poc regulat de dades i de tecnologies.
La seua fortalesa actual es basa en diversos aspectes:
Un marc legal i regulador que impulsa una ràpida implantació del digital.
Un model que facilita l’ecologia de les empreses emergents (start-up), model que facilita que les adquirisquen els gegants digitals com a manera de mantenir el seu lideratge.
La construcció d'infraestructures per a l'accés digital.
Controlar, sense impedir-la, l'aparició de monopolis digitals.
I l'aposta pel desenvolupament de plataformes publicoempresarials en àrees clau.
Enfront de l'enfocament americà, trobem el model xinès, que presenta potents desenvolupaments digitals en el context del capitalisme d'estat. Una fórmula que va quedar consolidada en el XIX Congrés del Partit Comunista Xinès de l’octubre de 2017, on el president Xi Jinping va recordar que el partit ho dirigia tot.
Després d'haver deixat que les seues empreses digitals es desenvolupessen amb una certa llibertat des del principi de segle, l'estat ha decidit prendre el control del desenvolupament dels seus gegants digitals.
Baidu, Alibaba, Tencent, Xiaomi, JD, etc., han assumit sense grans protestes que, sense abandonar el mercat mundial, entraran en una era en què treballaran connectats amb el poder polític, que fins i tot permetrà que competisquen entre elles fins a un determinat punt.
Però les friccions amb la perspectiva americana ja han sorgit: el veto de Trump a la fusió Qualcomm-Broadcom, la interrupció quasi letal de ZTE (impedida en última instància amb l'esperança d'obtenir més influència en les actuals negociacions), la controvertida nacionalització de la xarxa 5G dels Estats Units…
I Europa?
Mentrestant, la zona euro –líder mundial en diversos sectors no digitals– ha hagut d'adoptar el seu paper secundari en el desenvolupament de la digitalització, una presa de consciència que s'acompanya de grans protestes autodefensives en forma d'iniciatives mediàticament sorolloses: multes als GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft), saludables esforços reguladors com el recent Reglament General de Protecció de Dades (GDPR, per la sigla en anglès) i el pròxim e-privacy, etc.
Tot i això, és de justícia ressenyar en positiu dos esforços europeus amb uns resultats que poden no ser els previstos.
El primer consisteix a orientar els seus sectors industrials tradicionals cap a una adaptació solvent a la digitalització, millorant el subtil tram on l’element digital es combina amb el «físic».
Aquesta «estratègia des de dins» intenta que els campions industrials europeus continuen liderant tecnològicament la producció industrial. Europa, amb la seua Indústria 4.0, llançada des d'Alemanya, mira d’aprofitar la seua excel·lència actual en fabricació per a definir la pròxima generació de plataformes que industrialment reemplaçaran els actuals motors de cerca: sistemes operatius, xarxes socials, etc.
Aquesta iniciativa contrasta amb el «model extern» usat pels nord-americans, on actors «estranys a un sector industrial» estarien «pertorbant des de fora» indústries ja establertes, com, per exemple, els GAFAM, que volen construir cotxes sense conductor.
La idea era prometedora, encara que poc estimulant per als països de la Unió Europea amb menor potència industrial, com Espanya.
Desafortunadament, aquesta iniciativa ha quedat en l'aire davant la versió xinesa de l’outsider, on Pequín prohibeix que operen companyies digitals foranes i decideix reemplaçar-les pels seus equivalents xinesos.
Mercat únic digital
La segona gran iniciativa és la consolidació d'un mercat únic digital (una única Autoritat de Protecció de Dades; una arquitectura comuna de seguretat digital; els esmentats GDPR i e-privacy, etc.). Amb això les empreses europees podran desenvolupar models comercials únics per a atendre el mercat digital de la Unió Europea.
Desafortunadament, aquesta idea va rebre un fort colp quan el Regne Unit, en el marc del Brèxit, va anunciar expressament la seua eixida d'aquest mercat únic.
Sobre la Unió Europea pesen tres preocupacions:
La posició xinesa, que no respecta la propietat intel·lectual, un element molt sensible per a la digitalització; ens trobem davant una dictadura que nega la reciprocitat en les relacions comercials i d'inversió.
La feblesa de la seua estructura tecnoempresarial reflectida de formes diverses: les grans innovacions digitals s'han desenvolupat i monetitzat fora d'Europa i les vint empreses digitals més potents, en termes de capitalització i d'influència, no són del Vell Continent, i les millors en aquest camp són atretes pels Estats Units, etc.
La relació tumultuosa, quasi d'amor-odi, amb els GAFAM, amb serveis que el ciutadà europeu mitjà ha incorporat als seus hàbits i als quals no vol renunciar
Kuka, una joia de la corona alemanya
El primer episodi del laissez faire europeu amb la Xina es va produir el 2016, quan l'empresa Kuka, una de les joies de la corona de la robòtica alemanya (amb plantes en una trentena de països, inclosa una a Vilanova i la Geltrú, que fabrica robots per a BMW, Audi i Boeing) va passar a les mans de Midea, un consorci xinès que treballa en la fabricació de neveres i aparells d'aire condicionat decidit a aprendre robòtica digital.
Kuka era una peça clau en l'estratègia «des de dins». No van servir de res els esforços del govern alemany ni de la Comissió Europea. El dubte va quedar instal·lat aleshores en la pregunta següent: una companyia europea, comprada amb fons del govern xinès, pot usar-se com a estratègia de penetració en el mercat europeu?
La Unió Europea, a més de protegir la intimitat dels seus ciutadans, haurà de plantejar-se quines plataformes i ecosistemes digitals poden ser perjudicials per al futur d'Europa i si és necessari controlar el seu poder de mercat.
Ha de regular empreses relacionades amb el programari, les telecomunicacions i la computació en el núvol, que acaben treballant en àrees critiques?
Gregorio Martin, Professor de Ciències de la Computació, Universitat de València
[Aquest article es publicà originalment en The Conversation.]