El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va protagonitzar un colp d’Estat a instàncies del monarca Alfons XIII, que vivia una etapa de crisi que va acabar derivant en la proclamació de la Segona República espanyola huit anys més tard.
Abans, però, la monarquia va intentar sobreviure en plena crisi d’un sistema polític, el de la restauració, a còpia d’instaurar una dictadura dirigida pel pare de l’aleshores encara desconegut José Antonio Primo de Rivera, que fundaria el partit feixista Falange ja a inicis dels trenta. Miguel Primo de Rivera, influït per la dictadura feixista italiana, va crear la Unión Patriótica per a convertir-lo en partit del règim i va instaurar dos directoris: el militar i el civil, integrats per diverses personalitats, normalment vinculades a nissagues aristocràtiques, que complien funcions executives ministerials.
En aquell moment el País Valencià no existia com a subjecte polític. Si més no en termes institucionals, atès que es trobava dividit –com tots els territoris de l’Estat– en províncies. Tot i que els sectors conservadors promovien la creació d’una mancomunitat valenciana, clarament inspirada en la catalana, aquesta proposta no era viable davant el caràcter centralista del règim, que de fet va clausurar la Mancomunitat del Principat que Enric Prat de la Riba i altres catalanistes històrics havien impulsat des de la dècada anterior. Tot i l’aposta de José Calvo Sotelo, partidari de «regionalitzar» Espanya amb institucions com la Mancomunitat constituïdes arreu de l’Estat –tal com explicava Alfons Cucó en El Valencianisme Polític–, el règim va preferir reforçar la seua idiosincràsia centralista.
El valencianisme transitava amb timidesa després d’anys d’intranscendència. Malgrat el pessimisme de publicacions efímeres com Pàtria Nova, precisament clausurada pel règim primoriverista –tal com també va ocórrer amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i Nostra Parla–, la Renaixença, «vacil·lant» segons molts dels qui l’han estudiat i promoguda en bona part per una elit inofensiva, va assentar unes bases culturals que tindrien una traducció política no tan potent com desitjaven els activistes del moviment, però suficientment inquietant per al règim, que comptava amb el suport de les oligarquies econòmiques valencianes. Un exemple d’aquesta traducció política era la carta que La Correspondencia de Valencia havia publicat el 1918, la «Declaració Valencianista», promoguda per personalitats com Ignasi Villalonga. Mostra de la complexitat del valencianisme era el fet que aquell mateix diari va celebrar la instauració del règim primoriverista cinc any després.
En aquest sentit, el valencianisme polític era feble, però tot i així estava clarament perseguit per l’oficialitat del règim, que en un part signat per Alfons XIII el 19 de setembre de 1923, quan ni tan sols no havia passat una setmana del colp d’Estat, prohibia hissar banderes que no foren espanyoles, provincials o municipals en edificis públics; i anunciava presó d’un a dos anys contra els difusors d’idees separatistes. Més tard dissoldria, també, les diputacions provincials i el directori nomenaria a dit nous diputats mentre la mateixa dictadura incentivava, a través d’instruments com Acción Valenciana, un regionalisme clarament sotmès a l’espanyolitat que fins i tot limitava l’activitat de divulgació acadèmica del pare Fullana a la Universitat de València, qui diferenciava entre català i valencià.
Clarament, les disposicions referenciades es feren pensant, fonamentalment, en els nacionalismes basc i català. En aquest últim cas, el resultat de la Primera Guerra Mundial, amb la independència de diverses nacions europees que es van constituir com a estats independents i, sobretot, l’exitosa insurrecció irlandesa, van motivar l’independentisme català per a intentar emular aquell moviment sense obtindre, ni de bon tros, el mateix resultat. Tot i així, l’activitat d’Estat Català i episodis com el dels Fets de Prats de Molló –operació militar planificada per Francesc Macià per a ocupar Olot i proclamar la República Catalana des de la capital de la Garrotxa– o l’intent d’assassinar Alfons XIII amb un atemptat frustrat al Garraf van preocupar, i amb raó, el règim primoriverista.
L’historiador Julio López Íñiguez, autor de la tesi doctoral titulada La Dictadura de Primo de Rivera en la provincia de Valencia: Instituciones y políticos, constata al seu treball que el «regionalisme ben entès» de la dictadura «havia de ser, per excel·lència, anticatalanista». Una tendència reforçada per la rivalitat econòmica valenciana envers l’ostentosa Catalunya industrial. El doctor en història deixa escrit que, «durant la Dictadura de Primo de Rivera, aquest anticatalanisme valencià es va agreujar pel fet que l’elit dirigent procedia de Madrid, era pròxima al Govern i al seu ideari i va identificar, encara més, la coincidència entre espanyolisme i anticatalanisme. Aquesta tendència, partidària de fomentar un valencianisme agrari i ple de tòpics, sense cap rigor històric, va trobar en Las Provincias un potent mitjà per arribar a la societat valenciana de l’època» ja abans de la dictadura. Altres mitjans com La Voz Valenciana o el blasquista El Pueblo també mantenien una línia editorial clarament anticatalana.
En aquest context, protagonismes del valencianisme com Vicent Tomàs i Martí, que va morir als 34 anys de tifus; o el promotor cultural Adolf Pizcueta, no comptaven amb moltes possibilitats per visibilitzar la seua causa. La Joventut Valencianista, agrupació nacionalista valenciana fundada a inicis del segle XX per Pizcueta, Villalonga, Tomás i Martí i altres destacats valencianistes com Miquel Duran i Tortajada, també va ser dissolta per la dictadura. Precisament, els esmentats Pizcueta i Tomàs s’havien oposat al colp d’Estat de Miguel Primo de Rivera, al contrari del que van fer des de La Correspondencia de Valencia, que havien apostat per un valencianisme subaltern amb el qual els nacionalistes més ambiciosos no van tindre més remei que col·laborar durant els anys anteriors, atesa l’esquifidesa del moviment. El posicionament de partits catalanistes com ara la Lliga Regionalista, que va donar també suport a la dictadura en un exemple de pragmatisme portat al límit, deixava poc espai per als dilemes que es podien generar al si del valencianisme conservador.
A finals del període primoriverista, i especialment durant la dictablanda de Dámaso Berenguer, qui va prendre el relleu de Miguel Primo de Rivera quan aquest va morir a París al març de 1930, la caducitat inevitable del règim feia bullir amb més força les iniciatives valencianistes. Prova és la creació d’Avant, setmanari valencianista republicà al setembre de 1930; o el canvi de línia editorial per part del setmanari alacantí El Tio Cuc, clarament inspirat en La Traca, que va anar adoptant gradualment un valencianisme que ja en l’època republicana, amb la participació d’Enric Valor com a redactor, defensaria un nacionalisme clarament identitari, antifeixista i combatiu. Poc abans, l’esmentat Adolf Pizcueta havia fundat l’editorial L’Estel, que acabaria publicant les primeres obres de Manuel Sanchis Guarner o recuperaria obres clàssiques d’Ausiàs March o sant Vicent Ferrer.
L’arribada de la República va reforçar aquests posicionaments i va multiplicar aquestes iniciatives, que com deia Alfons Cucó comptaven amb «noves perspectives» durant l’època democràtica posterior al primoriverisme i que van ser avortades violentament durant la dictadura franquista posterior. El franquisme, de fet, es va inspirar clarament en el directori de Miguel Primo de Rivera per a instaurar un règim més violent, més reaccionari i que, alhora, va saber aprendre de les febleses del passat per a corregir els errors que van fer caure el directori establert entre 1923 i la Segona República.