Un dels molts regals que ens ofereix la Mediterrània és el conreu del vi i l’extens mural de cultura que s’hi desprèn. A l’aixopluc d’aquest paisatge, s’estableix un vincle que es fomenta ja des de l’etimologia de la veu llatina “cultura”, que fa referència a “conreu”, una analogia que s’ha desenvolupat al llarg dels segles fins arribar a bastir un escenari en què és impossible defugir la curiositat pel procés mitjançant el qual podem arribar a tastar el contingut d’una suggeridora copa de vi. Al seu entorn, un posat estratègic que ens farà investigar per saber-ne més d’un producte que ha superat amb escreix el viatge que va de la vinya al més profund dels nostres sentits.
Una de les coses a destacar d’aquest intens lligam entre el vi i la cultura és el vehicle mitjançant el qual s’ha transmés la llengua, una eina capaç d’adaptar-se sense fissures a la necessitat d’emanar tot aquest recorregut, del qual hi ha qui en fixa l’origen en l’any 6.000 aC, després de la troballa, en dos assentaments neolítics de l’Àsia central, de fragments de ceràmica amb evidències químiques de vi. Efectivament, en el mateix lloc on, ara per ara, està prohibit beure’l per les directrius d’una religió, l’Islam, que durant l’ocupació del nostre territori va perseguir el cultiu de la vinya i el va posar en vertader risc de desaparèixer.
Durant aquest periple, tot un reguitzell de testimonis que han dibuixat un extens mural de cultura representat en totes les manifestacions artístiques de manera prodigiosa. Pel que fa a la literatura, caldria destacar la meravellosa Les bacants, del geni grec Eurípides, en què destaca la figura del déu Dionís com a creador del vi, un personatge de qui l’ancià Tirèsias parla com “el qui després vingué, amb equilibrat poder, el fill de Sémele”, el qual “inventà la beguda fluent del raïm i la va aportar als humans” com a recepta màgica que “ofereix el somni i l’oblit dels mals quotidians”. I com a regal per a la nostra llengua, ens quedem amb bacanal, del llatí bachanalis, que fa referència a les actuacions de les seguidores de Dionís, les Bacants, de qui parlen que sota la influència del vi i “abandonades al deliri [...] i preses d’un febril entusiasme” celebraven danses i rictus sexuals, com ara les orgies. Un vestigi preciós que segur que tothom ha fet servir en referir-se a alguna celebració d’aquelles que acostumem a anomenar històriques.
Acostem però les dimensions d’espai i temps. El món del vi obri un camp lèxic immens en la nostra llengua que recull tot el procés anterior a la ufana degustació del producte. De fet, el català té documentades més de 1.200 d’expressions d’una àmplia semàntica que va des de l’agricultura fins al centre de la mateixa societat que consumeix el producte final. A més, el món de la literatura també se n’ha fet ressò en una mostra més que la influència del procés d’elaboració del vi en la cultura és indiscutible. I no només en obres literàries.El mot “vinya” està recollit ja des del segle XIII en tractats institucionals, com ara en el Llibre de la Cort del justícia de València, que testimonia el seu conreu al nostre territori. Notem una escena que fa referència a una transacció comercial: “Manà e feu córrer e vendre segons fur de València [...] les dites III fanecades entre terra de pa e vinya [...]”. I fins i tot al segle XIV apareix sovint en el llibre dels Furs de València, aquells que abolí l’inefable Felip V, cosa que dilucida la importància del vi, fins i tot com a forma de pagament: “Aquel qui tenrrà la cosa a logerpach del mellorvi [...] que porà esser trobada el dia de la paga en la ciutat…”.
La transmissió oral d’una llengua és la forma més fidel de representar la cultura d’un poble, el seu tarannà. I un dels exemples més clars és el trasllat de la imatge de cada època a través de la construcció de dites i refranys que van passant de generació en generació fins arribar a la parla actual. Ja hem comentat el gran recull d’expressions referides a la viticultura amb què compta la nostra llengua, i el més interessant és que tota aquesta comunicació abasta un espectre amplíssim que va des del mateix oratge –“El setembre és veremador i es fa vi del bo i millor”– fins als efectes que el vi produeix a l’entorn del consumidor: “El que beu amb got no veu si beu molt o poc”. Enmig, consells per a plantar, per a veremar, per a emmagatzemar i, com no, per a “eucarísticament” tastar el producte final amb advertència inclosa: “Si massa beus, el vi et pujarà al cap i et baixarà als peus”. I aferrat a cada missatge, un extens recull de lèxic relacionat amb la viticultura que ha sabut mantenir la llengua viva.
Una altra manifestació oral que fa eterna la llengua és la música, i com no podia ser d’una altra forma, el món del vi en tota la seua extensió n’és un transmissor excel·lent. Quedem-nos per un moment amb la veu de Vicent Torrent i la música d’Al Tall en un tema estretament vinculat al món del vi, Les vermaores, on ressona la música al cant de “ja vénen les vermaores en lo mas de l'Almorquí, porten les cistelles plenes de raïm de valencí”, o també en l’emocionant i emblemàtic Cant dels maulets, on es demana aclarir la gola amb “vi de moscatell”. Per cert, també tenim un cant al nostre sant del vi particular, el nostre Bacus valencià, sant Rorro, un dels protagonistes de les folklòriques cançons de taverna valencianes i que Al Tall va cantar en el Romanç a sant Rorro, que acaba amb un comiat merescudíssim al sant dels, diem-ho suaument, amants del vi: “Adiós sant Rorrobendito// que mai has quedat a deure,// dona salut als borratxos//i moltes ganes de beure,// que el vostre perdó// en la glòria eterna// al cel ens aguardes// amb la bota plena”.
No podem oblidar tampoc que l’efecte que suposa el conreu del vi en el territori queda reflectit pel talent artístic. A banda de l’evident influència social, l’impacte escènic en el territori on és conreat genera uns paisatges d’una diversitat cromàtica fantàstica que reflecteixen obedientment les exigències externes de cada estació. I això, òbviament, es palesa també en una producció literària notable conduïda a través dels segles i que mostra fidelment el que esdevé el món del vi: una manera de viure. I la nostra literatura la recull a bastament, tant el vessant purament agrícola, com la posada en escena del producte entre la societat. El mateix sant Vicent Ferrer ja alertava dels efectes nocius que produïa el vi en els seus Sermons al principi del segle xv, quan recordava: “...e lo vi fir als nervis, e fa tremolar les mans, e fa plorar los huylls, e·ls fa tornar roigs…”. Però no només té efectes tòxics, també en podem trobar de terapèutics en l’obra més important de la literatura catalana, el Tirant lo blanc de Joanot Martorell, on durant una conversa amb el prior de Sant Joan, Tirant intenta transmetre “...ab tan gran fatigua que no podia parlar per lo gran dolor que tenia al cap. Los metges vengueren e prengueren caps de moltó e feren-los bé bullir ab bon vi e, ab estopades, posaven-li’n sobre lo cap. E al matí vinent se trobà molt bé”. Un remei, com a mínim, original. Finalment, dos poemes significativament expressius. El primer, de Vicent Andrés Estellés, el qual vincula el vi a la condició social, a la manera de viure:
Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment, de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda, plantar cara a la vida
El segon, de Joan Vinyoli, afectiu, un cant a l’art de fer vi:
Vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant…
Sense dubte, dos magnífics retrats, dos meravelles enormes. L’itinerari proposat uneix la divinitat amb la senzillesa humana, la més humil feina amb la sofisticació més exigent, i sempre amb un fil conductor que atrau els pols més oposats que conviuen en una societat. Al final, un univers cultural esquitxat per una forma especial d’entendre la vida.
Article publicat en el número 1 de Vicultura. Estiu’19
Vols llegir més articles com aquest? Subscriu-te a Vicultura, la revista de vins i cultura valenciana en paper i trilingüe.