Després de guanyar el Premi Ciutat de València, el col·lectiu d’escriptors alcoians Salomó Dori va fer una promesa: escriure cinc històries sobre la revolta del Petroli. Tan sols Gustavo Cardenal i Jordi Botella s’endinsaren en l’escomesa. El text d’aquest darrer fou rescatat per un altre dels components del col·lectiu, Pep Jordà, responsable de la Fundació Mutua Levante i amb el patrocini múltiple d’aquesta institució, l’Ajuntament d’Alcoi, la Universitat d’Alacant i el periòdic El Nostre, ha permés que aquest escrit veiés la llum trenta anys després d’haver estat escrit.
L’etern retorn parla sobre un jove de Penàguila que en 1820 va a Alcoi amb 1.200 homes a cremar les màquines de les fàbriques de llana. Segons diu el mateix autor, «Miquel Boronat és un xaval que arriba amb la idea de destruir les màquines que provocaria la pèrdua del treball, però es queda a Alcoi buscant-se la vida i ja no torna al seu poble després d’aquest moviment. Es conjura que en un futur acabarà sent un empresari i un senyoret alcoià com a forma de venjança... A poc a poc va progressant en l’escala social, és un tipus sense escrúpols, fins al punt de casar-se amb la filla d’un senyor molt respectat d’Alcoi. Ell es casarà i intentarà situar-se socialment, però sempre amb recel de la societat local. Al llarg de la història fa una travessia per un segle molt interessant i molt convuls a Espanya i Europa perquè va haver-hi conflictes polítics i revolucions, que acaba amb la Revolució del Petroli».
Aquesta història, tal com ho explica el mateix autor, barreja ficció i realitat, enfocada des del punt de vista d’un empresari. Tanmateix, els seus objectius s’allunyen en allò més profund dels anhels de qualsevol obrer que aspira a convertir-se en amo. Ell vol prosperar, però no sols amb la finalitat d’acumular riquesa i tenir un nom dins l’engranatge social de l’Alcoi de l’època. L’objectiu darrer és carregar-se el sistema, una mena de revenja de l’intent fallat de revolució que havia protagonitzat 50 anys abans, quan va aterrar a la ciutat del Serpis procedent del seu poble natal, Penàguila. El títol ja ens parla de l’òptica nietzscheana de l’etern retorn. Aquesta idea apareix per primer cop en la cosmologia estoica (si bé és probable que hagués estat ja postulada per Heràclit) i planteja la repetició de la història de l’univers, el qual desapareixeria, es crearia i tornaria a desaparèixer per tornar a crear-se, descrivint infinits cicles (en la concepció estoica l’univers retornaria la situació original mitjançant un gran incendi que el consumiria –l’anomenada gran conflagració-, a partir de la qual es refaria per tal que tot allò que havia succeït tornés a produir-se). Aquesta visió gràfica de l’esdevenir del món, postulada per Friedrich Nietzsche, és aplicada de forma local i localitzada al segle XIX alcoià en el context de la revolta luddita, en la qual participa de forma activa el jove Boronat i acabarà amb la gran conflagració del Petroli on el treballador de Penàguila acabarà essent part important en la confecció d’aquest nou bucle.
Tal com feu en la seua novel·la anterior, Metralla, Jordi Botella no presenta bons ni dolents, així com tampoc herois exultants ni vençuts amb justícia. Aquest bocí d’història que constitueix el motiu de l’obra, mostra els valors i les misèries a què pot arribar l’ésser humà, ja que aquest esdevé l’autèntic protagonista del relat. Ens mostrarà un Miquel Boronat tot partint de la seua trajectòria vital i moral, l’objectiu del qual serà el progrés, sempre d’una manera poc ètica. El protagonista durà a terme una revolució, però mai enfrontant el sistema des de la lluita de classes. Ans al contrari, ascendirà en l’escala social de la burgesia alcoiana, sense cap mena de recança i una vegada a dintre, farà per carregar-se el sistema, alimentant una revolució del proletariat amb la pràctica esclavitzant que caracteritzava els patrons de les fàbriques de l’època. Aquesta revolució des de dins no el convertirà, com ja hem dit, en heroi, però el farà aconseguir la promesa que un bon dia es feu tan bon punt arribà a Alcoi i fou víctima de la mecanització industrial que l’abocava a la misèria.
La novel·la és de lectura molt àgil no sols per la curta durada i pel ritme trepidant que l’autor hi imprimeix des del començament, sinó també per la barreja entre llenguatge literari d’innegable qualitat i expressions col·loquials típiques de la parla alcoiana i que Botella fa servir amb la destresa que el caracteritza. El mateix autor ho té molt clar en parlar de la seua novel·la: «La lectura és molt àgil, és frenètica, acció constant on no entren consideracions morals ni extraliteràries, sinó que el que interessa és el personatge i tot va de forma molt ràpida. És com una pel·lícula, que explica la pujada i la caiguda d’un heroi, és un vilà total, però molt atractiu. A més a més, es fa una visió de la ciutat que no és tan mitificada ni tan amable, ja que a vegades els que som d’ací d’Alcoi ens encantem en el que és la ciutat. La recomane perquè, a més, per als lectors que no són massa lectors és una lectura que es llig amb molta facilitat».
Res més a afegir. Tan sols aconsellar, de manera explícita, la novel·la a les persones que viuen, han nascut o tenen forta vinculació amb la ciutat d’Alcoi i la seua història. En mamprendran la lectura amb una injecció passional que els farà fruir-la d’allò més, perquè malgrat la visió no tan amable que en fa Jordi Botella, la inevitable contextualització del paisatge, les expressions del llenguatge i el mateix rerefons de la Revolució del Petroli els assegurarà estones de gaudi plaent.
Jordi Botella (Alcoi, 1958) ha desenvolupat una dilatada trajectòria com a escriptor, professor i gestor cultural. Ha estat director del Centre Cultural Mario Silvestre d’Alcoi (1986-2000), així com també de la Mostra de Teatre d’Alcoi (1990-2000). La seua tasca literària ha estat compaginada amb la docència: va ser director de l’IES Pare Vitòria de la seua ciutat (2005-2008) i de les col·leccions de narrativa «Autors d’Ara» i «Joc de Daus» de l’editorial Marfil, així com la revista Eines de l’esmentat Institut de Secundària, entre 2007 i 2017.
Com a poeta, és autor dels poemaris Archipiélago (amb Joan Antoni Climent Fullana), Bolero , Cobles Vallesanes, Disciplina, Oxymoron i La nit transfigurada (2004). En narrativa, ha publicat La vida sexual de Fernando Pessoa (amb el col·lectiu d’escriptors alcoians Salomó Dori) i Llibre d’escolaritat (2004), també obra col·lectiva. Individualment, és autor de les novel·les La Sagrada Família, Carta als Reis, Estació Terminal, La caixa negra, Exit i Tres viatges. El temps d’un poble (1987) i El sainet fester (1995) són llibres de divulgació sobre literatura. Ha estrenat dos poemes dramàtics: Homenatge a T. i Segària.