L’últim número de La Veu dels Llibres ofereix una entrevista de Susanna Lliberós a la poeta i traductora Teresa Pascual. Entre el seu primigeni Flexo (1988) i el darrer i recentment publicat Tot passa baix, hi ha una trajectòria impecable que ha mantingut un constant estira-i-arronsa amb el llenguatge en un intent constant i gloriós de convertir en tangible allò que no ho és. El 2020 la Institució Alfons el Magnànim va publicar El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem gaudir de totes les seues obres, reconegudes amb alguns dels guardons més importants en llengua catalana. Actualment, és la vicepresidenta pel País Valencià de l’AELC.
D’altra banda, Daniel P. Grau s’endinsa en De Tànger a Sant Petersburg. Excursions i viatges, de Jacint Verdaguer. El gruix d’aquesta edició el constitueixen dos viatges, que Verdaguer emprèn gràcies al seu mentor, Claudi López, segon marquès de Comillas. D’una banda, el que va fer entre març i abril del 1883, amb sortida des del port de Barcelona per arribar fins al Marroc i Algèria. D’altra banda, el que va fer al centre i nord d’Europa, que el duu fins a Sant Petersburg, entre maig i juny del 1884.
En aquest número, J. A. Quesada recomana Setembre, de Maite Coves (Elx, 1957), III Premi Enric Valor l’any 1997. Un llibre que narra l’experiència de Teresa, una elxana de vint-i-nou anys que aplega a València fugint del seu passat. I ho fa un diumenge, sense avisar, sense dir-li res a l’home, a la mare, a ningú. Una nota d’acomiadament, res més. Pot ser una decisió covarda, ja que no s’atreveix a enfrontar-se a Manel, el marit, i contar-li tot el que li agradaria dir-li; però també és una decisió valenta.
A més, aquest dissabte, Lorena Pérez del Postigo ressenya Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols, un recull de dènou relats que no sols atrapen perquè narren històries amb personatges de carn i ossos, sense «disneyitzar», sinó també perquè ho fa amb una texturització, un ritme i una estratègia lingüística que sobresalta o que fa riure amb la mateixa naturalitat que la vida.
Per part seua, Joan Iborra parla d’Allà on em porte el vers, de Ferran Bretó, un poemari atípic, infreqüent dins el claustre literari, que ordena el material a partir d’una estructura tripartida i un prefaci proemial que explica el perquè de l’escriptura. El llibre emmarca el contingut sota la premissa de «llegir és escriure i escriure és llegir» que Joan Borja explica d’una altra manera: «Llegir i escriure. Som llenguatge».
Finalment, aquesta setmana també podem saber quins són els títols més venuts a Muntanya de Llibres, a Vic (Osona).
