A València, el 31 de maig, van començar els actes de celebració del Corpus, «la festa grossa» de la ciutat, amb la presentació del cartell anunciador, el calendari, les exposicions i el sisé volum d’Els Papers del Corpus al Saló de Cristall de l’Ajuntament. Així mateix, l’endemà, es va donar a conéixer El llibre de les representacions dels misteris del Corpus valencià, de Francesc Villanueva, Raül Sanchis, Joaquim Martí i Vicent Pons. Un volum editat pel consistori que recull el treball pluridisciplinari de diversos especialistes sobre els textos i la música de les representacions religioses del Cap i casal el segle XVII.
A més, aquest dilluns hi va haver la xarrada «Les roques del Corpus. Intervenció realitzada el 1959 per Luis Roig d’Alós», a càrrec de Lucía Bosch Roig, professora de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València, i aquest dimarts, 6 de juny, la sala d’actes del Museu de la Ciutat acull la conferència «Les roques del Corpus de València. Una aproximació al seu estudi tècnic i estat de conservació», a càrrec de Vicent Guerola Blay, professor de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València i investigador de l’Institut Universitari de Restauració del Patrimoni de la UPV. D’altra banda, dimecres 7 de juny, el Museu del Corpus inaugurarà la mostra «La imatge del Corpus. Cartells de la festa grossa»; dijous, a les 20 h, al Col·legi del Patriarca, després de la missa, tindrà lloc el Pregó a càrrec del president de la Diputació de València, Toni Gaspar, i divendres els Amics del Corpus han organitzat la «Nit d’Albaes» a la plaça de la Mare de Déu. Finalment, dissabte 10 de juny, la Banda Simfònica Municipal de València actuarà al mateix lloc amb un programa íntegrament valencià que inclou les peces de Matilde Salvador, Amand Blanquer, Joaquín Rodrigo, Manuel Palau, Salvador Giner, i Serrano.
El 1326, primera notícia del Corpus al Cap i casal
No és d’estranyar que València programe tantes activitats prèvies al dia de la celebració, diumenge vinent, si tenim en compte que les primeres notícies d’aquesta solemnitat a l’urbs daten del 1326, quan va aparéixer en una relació de festes de guardar que el Consell manava respectar anualment. De fet, el 1355 hi va haver la primera processó general a instàncies del bisbe de la diòcesi, Hug de Fenollet, i, tot i que posteriorment va ser substituïda per una desfilada parroquial rotativa, el 1372 el nou bisbe Jaume d’Aragó va encoratjar les autoritats municipals que tornaren a ordenar la crida a una única processó solemne.
Molt prompte, entre 1380 i 1425, gràcies a l’expansió econòmica, s’hi van destinar més fons i va prendre com a model el cerimonial de les entrades reials, amb un extens repertori d’elements simbòlics, sota la coordinació dels jurats i quatre prohoms. També cal destacar que la desfilada tenia una dimensió religiosa, cívica i política alhora, que es palesava en l’organització i la participació, i en altres detalls secundaris.
Els entremesos, representacions teatrals breus al·lusives a relats bíblics o hagiogràfics que es representaven a les festes reials, s’hi van adaptar mitjançant grups escultòrics sobre estructures de fusta en forma de penyal, denominades «roques», que eren conduïdes en carretes. La quantitat i el tema d’aquestes va anar variant al llarg del temps i la majoria de les que ixen en l’actualitat es van construir sobre altres precedents durant el segle XVI: la Trinitat (1512), la Puríssima (1555), la Fe o el Paradís terrenal (1542), Sant Vicent Ferrer (1512), Sant Miquel (1542) o la Diablera (1512).
Ja al segle XV tenien molta importància les danses, entre les quals cal fer esment de les dels moms, que portaven les roques de l’Infern o la del Juí. Els diferents personatges: el diable major o Llucifer, una diablessa, onze dimonis, un o dos patges i un portaestendard, ballaven al ritme d’un tabal gros i un tabal xic. Posteriorment, el 1589, seguint el model de Toledo i Madrid, expliquen els especialistes, s’hi va introduir la dansa dels nans i els gegants. I al llarg del segle XVII, d’acord amb la mentalitat barroca, els altres balls: bastonets, gitanes, espases, moros i cristians, amazones, la magrana, cavallets, llauradors, pastorets, arquets, turcs i cintes.
L’expansió arreu del País Valencià
Aquesta manifestació de culte a l’Eucaristia, sorgida a Lieja (Valònia, Bèlgica) el 1246, «una de les festes més importants de la cristiandat catòlica», indica el catedràtic de Sociologia de la Universitat de València Antonio Ariño, prompte es va estendre a altres ciutats del nostre territori després de la implantació al Cap i casal. Morella (els Ports), el 1358, i Oriola (el Baix Segura), el 1400, en van ser de les primeres. I al tombant del segle XV, també es va instaurar a Castelló de la Plana, Sogorb (l’Alt Palància), Xàtiva (la Costera), Alzira (la Ribera Alta), Gandia (la Safor) i Elx (el Baix Vinalopó).
A la capital dels Ports, que conserva una de les manifestacions més completes, la vespra ix la Degolla, que evoca la matança dels Innocents. La comitiva l’encapçalen els gaiters i tabaleters, amb la Tocata de la Degolla, seguits per un grup de xiquets vestits de blanc amb faixa i capell de color roig que branden una espasa de fusta (els degolladors), a càrrec d’un adult (el capità). El safrà simula la sang. Després hi ha una cercavila amb els gegants. En la processó del dia gros hi desfilen un ampli seguici bíblic, estendards, sants i l’Àliga.
Enguany, a Xàtiva, per exemple, a l’Antic Hospital, aquest dijous, es durà a terme un reconeixement públic a la figura de les primeres cosidores, i es presentaran els nous vestits dels personatges bíblics, els Quatre Evangelistes, i el cartell, obra de l’artista xativina Loles Ciges. Tot seguit, es farà el pregó del Corpus a càrrec d’Alfonso Rovira. Diumenge, a les 18 h, des de la plaça de la Seu s’iniciarà la processó cívica i, a continuació, a les 19 h, la religiosa.
Cal recordar la importància de la vespra en aquesta celebració des dels inicis, quan a València es feia una crida pública o pregó que es va convertir en una cavalcada. Una comitiva que, segons descripcions de començaments del segle XVIII, estava composta per un capellà muntat en un cavall guarnit ricament, conduït per un patge, al qual seguien les danses i els misteris. Igual que a Morella, aquesta desfilada s’anomena popularment la Degolla, o també dels Cavallets. La Degolla perquè la clou una comparsa del Misteri del rei Herodes que reparteix carxotades i caramels a tots els presents, alhora que des dels balcons els veïns aboquen poals plens d’aigua, en l’acció coneguda com la «poalà».
A més, antigament, la vesprada del dimecres, es corrien bous amb guindaresses, és a dir, bous encordats pels carrers, fins que van ser prohibits per Carles II el 1667. El mateix any, una reial ordre d’aquest monarca va manar que la processó es traslladara al matí per a evitar les irreverències que es duien a terme quan es feia de nit. Per això, la ciutat va programar els entremesos i els misteris la vespra i va organitzar una cavalcada matutina i la processó perquè acabara abans del capvespre. Tot i això, més endavant va tornar a l’horari vespertí.
El Corpus ciutadà
Fa un any el director del Museu del Corpus-Casa de les Roques, Gil-Manuel Hernàndez, explicava en un exhaustiu article a Diari La Veu que «l’arribada de la democràcia i d’una societat més plural i tolerant va fer que diversos col·lectius i persones manifestaren el seu interès per redreçar l’estat decadent del Corpus, impulsant tot un activisme destinat a revitalitzar el seu ric patrimoni cultural, especialment en el seu vessant més popular, identitari i participatiu».
Hernàndez assenyalava que «la conseqüència lògica de tota esta feina de revitalització patrimonial de la festa fou la declaració com a Bé d’Interès Cultural de la processó del Corpus per part de la Generalitat Valenciana en 2010». Un important punt d’inflexió a partir del qual es va plantejar «el repte de fer del Corpus una festa de tota la ciutadania». D’alguna forma, «el Corpus ciutadà suposava passar de l’antiga “festa de tots”, identificada amb un Corpus tradicional, on l’adhesió de la població a les creences i dogmes del catolicisme oficial era pràcticament inqüestionable, a una “festa per a tots”».
En aquest sentit, apuntava Hernàndez, «l’horitzó de commemoració en 2026 del 700 aniversari de la instauració de la festa del Corpus a València ben bé podria actuar com a referent temporal per a estimular i activar mecanismes de governança festiva que garantiren la plena consecució d’eixe Corpus ciutadà». Una festa on «tothom se sentira partícip, en major o menor grau, no sols d’un patrimoni festiu comú, sinó d’un espai creatiu amb múltiples potencials per a eixamplar l’abast de les celebracions del Corpus, multiplicant i perfeccionant els esforços realitzats fins ara per una pluralitat d’agents festius», subratllava.
