El 5 de juny del 2012 es va estrenar a les xarxes el documental València necessita una cançó. Un vídeo sobre la música cantada en valencià que en vint-i-quatre hores va assolir més de tres mil visualitzacions i sis dies després, més d’onze mil.
El film conté més de trenta entrevistes a músics, periodistes i diferents professionals del món de la música en valencià i es va sufragar amb aportacions populars a través de la plataforma de micromecenatge.
Els autors del reportatge, Borja Pons i Guillem Nicolàs, van decidir avançar el llançament de l’audiovisual a Internet per l’interés que aquesta obra havia despertat no només entre els músics i cantants en valencià, sinó també entre els amants de la cultura valenciana i entre el públic en general, que troben, en aquesta obra, una anàlisi completa de la situació actual que vivia aleshores la música en valencià.
També van explicar que amb el llançament a les xarxes pretenien aconseguir un dels seus objectius principals: arribar a tanta gent com fora possible i que es donara a conéixer la situació real que vivia la música en valencià, una música que a pesar d’estar en el millor moment de la seua història, segons s’afirma en el documental, patia el descrèdit de nombroses institucions públiques que haurien hagut de donar-li suport.
A més, la notícia del llançament es va escampar per les xarxes socials, que es van omplir de missatges d’ànim cap al documental i la música en valencià. Així mateix, el documental es va editar en un DVD que inclou també tot una sèrie de documents extra que no es poden veure per Internet.
Fins al llançament, només es va poder veure un petit tràiler a Internet, però el film ja havia despertat grans expectatives per la rellevància dels personatges que hi participen, com ara Raimon, Feliu Ventura, Miquel Gil, Vicent Torrent, Xavi Sarrià o Pep Gimeno Botifarra.
Un documental sobre la música en valencià
València necessita una cançó és un documental que s’articula entorn a entrevistes a músics, periodistes i gent relacionada amb el món de la música en valencià. L’obra, de 48 minuts de durada, prova d’explicar, en primera persona, la situació que vivia la música en valencià, així com la seua història i part de les perspectives de futur.
D’aquesta manera, els entrevistats repassen des dels primers moments de la música en valencià, fins a algun dels seus períodes més complicats per a acabar afirmant que aquell era «el millor moment de la música en valencià» fins llavors. Una afirmació a la qual s’arribava després d’atendre factors com la importància de l’ensenyament en valencià, el paper dels mitjans de comunicació i les institucions públiques, o la identificació entre la música en valencià i la política.
