La sequera que es comença a visibilitzar arreu del sud d’Europa és un problema que porta dècades damunt la taula al País Valencià, especialment a l’extrem sud. L’anomenat Pla hidrològic nacional dissenyat per José María Aznar, la seua posterior aturada i el posicionament europeu envers els transvasaments, clarament contrari, no han modificat els plans ni els discursos de molts dels partits polítics a l’hora de defensar l’arribada d’aigua del Tajo al Baix Segura.
La retallada del transvasament, anunciada pel Ministeri espanyol de Transició Ecològica a principis d’aquest any, va revifar un debat polític present que alguns consideren obsolet. La directiva europea marc de l’aigua, que va passar de parlar de territoris deficitaris en aquest recurs a assenyalar la deficiència del recurs com a tal, ha deixat clar que els transvasaments, en aquest moment de la història, no són la solució a un dèficit que sembla irreversible. Mentrestant, el consum urbà, cada vegada més excessiu, i la manca de previsió política a l’hora de pronosticar aquest problema, han posat en peu de guerra el camp del sud valencià.
La irrupció de Vox en el panorama polític estatal i valencià, de fet, ha servit per a elevar el en aquest sentit. El Baix Segura, una comarca conservadora on la dreta ha sabut traure profit del problema de l’aigua, és tot un camp a explorar per a Vox, on pot créixer amb força gràcies a les contradiccions del PP, que tampoc no ha sabut solucionar la sequera quan ha governat amb majoria absoluta tant al País Valencià com a l’Estat espanyol.
Mentrestant, les retallades del Tajo-Segura han sigut, fins ara, avalades pel Tribunal Suprem, i els partits majoritaris tenen posicions ambivalents segons el territori. Ja s’ha vist en l’enfrontament entre els presidents valencià i manxec, Ximo Puig i Emiliano García-Paje, ambdós socialistes; i també amb el PP valencià, que defensa aferrissadament el transvasament mentre que el mateix partit a Castella La Manxa ha acusat el president d’aquesta comunitat d’haver «transvasat més aigua del Tajo que mai». Així s’expressava el candidat del PP, Paco Núñez, en un territori en què es preveu que els socialistes, amb el seu discurs contra el transvasament, revaliden la majoria absoluta.
En el que sí que coincideix el PP d’arreu de l’Estat per a abordar el problema és en l’assoliment d’un «pacte nacional de l’aigua», tal com Alberto Feijóo va augmentar en l’acte central del partit de dijous a la nit a València. Era la resposta a l’anunci de Pedro Sánchez de concedir ajudes extraordinàries als agricultors del sud valencià per a compensar els efectes negatius de la sequera. Segons Feijóo, la seua proposta s’hauria de dur a terme a través d’una «xarxa estratègica de l’aigua i un pla nacional per a depurar-la i reutilitzar-la per a reg, a més d’una modernització dels abastiments». Una proposta que evita la referència explícita al transvasament, una mesura cada vegada més polèmica en els territoris emissors del recurs.
Vox també defensa l’esmentat «pla nacional de l’aigua», i diu defensar els transvasaments del Tajo-Segura i del Xúquer-Vinalopó, tal com també fa el PP en boca dels seus dirigents valencians. Des de l’esquerra s’ha criticat la retallada del transvasament pel fet d’haver-se decretat sense cap alternativa per als agricultors, però admeten, de manera més o menys explícita en funció del partit, que l’arribada d’aigua d’altres rius no és una opció viable a llarg termini.
El debat continua sent rendible a nivell electoral, continua mobilitzant els agricultors i tindrà incidència en el resultat del 28 de maig. Però independentment del desenllaç electoral, la sequera continuarà generant problemes en el sector primari i també en el consum urbà, tal com s’està evidenciant arreu de l’Estat. La manca d’anticipació davant un problema que els experts ja van detectar fa dècades serà, possiblement, l’única certesa compartida per la ciutadania quan la sequera siga irreversible.
