L’artista Carmen Calvo (València, 1950) sempre ha sentit fascinació per l’estrany, per tot allò que ens interpel·la des de les fronteres de la quotidianitat, tot allò que conviu amb nosaltres des dels marges del que considerem habitual. I ens ho mostra perquè ens hi enfrontem, ja que, de vegades, malgrat la curiositat i l’atracció que ens desperten, preferim no veure-ho o amagar-ho; els convencionalismes són massa forts i marquen el camí correcte i els comportaments adequats. Per això, en un món on les aparences juguen un paper tan important i fonamental, pocs s’atreveixen a qüestionar res del que ens ve imposat com ho fa ella en les seues obres.
Calvo, que ha rebut nombrosos reconeixements al llarg de la seua extensa trajectòria, entre els quals el Premi Julio González de l’IVAM el 2022, ha presentat aquest dijous al Museu Picasso de Barcelona una exposició de peces creades durant pandèmia i altres fetes per a l’ocasió que s’inspiren en els treballs de Pablo Picasso. Mitjançant fotografies manipulades amb objectes o pintures, l’artista ofereix una crítica social de l’Espanya hermètica de la postguerra i el franquisme. També, un univers «crític» i «imaginari» que denuncia els rols tradicionalment associats a la dona, delata abusos infantils i tracta la claustrofòbia i el desassossec viscuts durant el confinament.
Els curadors de la mostra, el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, i Victòria Combalia, han explicat en roda de premsa que han comptat amb obres cedides pel MACBA, CaixaFòrum i la Fundació Suñol que «evidencien» la relació de Calvo amb Barcelona. De fet, segons han dit, és la primera vegada que la valenciana exposa en una institució museística de la capital catalana.
Més enllà d’una retrospectiva, la iniciativa dona una visió completa de l’obra de Calvo, coneguda internacionalment després de passar per la Biennal de Venècia de 1997 al costat de Joan Brossa. L’exposició arrenca en un taller amb un quatre elaborat el 1969 on apareix un caçador que estira les orelles d’una dona com si es tractara d’un conill. Segons han explicat, aquesta peça vol ser una crítica dels arquetips i rols establerts imposats sobre les dones, els xiquets i els homes.
El recorregut continua amb dues sales ben diferents. En una s’hi pot veure uns maniquins mentre es reprodueix un film de Stanley Kubrick. «Els maniquins es poden interpretar com una metàfora d’una agressió sexual o com una mena de joc eròtic femení. Cada espectador pot veure allò que vulga», han defensat. Un dels altres espais destacats és una sèrie de postals modificades on Calvo reprodueix obres de Picasso en un joc irònic.
El final de l’exposició promet no deixar ningú indiferent: s’hi pot veure una habitació tancada, com si fora una gàbia. Es tracta d’una instal·lació que s’inspira en un succés real del 1997 quan uns pares van tancar durant setmanes una xiqueta en una habitació. El visitant pot veure la particular gàbia des de diversos espiells i s’observa un espai carregat de nines i de sons. «Pot recordar als abusos que són notícia els últims 10 anys de violadors que tanquen nenes en habitacions», han explicat.
