En el relat de recuperació de la memòria històrica, sovint són els homes a qui homenatgem perquè ells eren els que anaven a combatre al front durant la Guerra Civil, els que es posaven en primera línia de foc, els que patien la més dura repressió feixista… Tot això és més que necessari, però: on són les dones? No agafaven també el fusell? No eren víctimes de la violència física, emocional i sexual de la dictadura franquista? No els arrencaven els seus fills i filles de les mans quan parien?
En els últims anys han anat proliferant iniciatives que ens posen les ulleres violetes al mirar la Història. Un fruit recent és la novel·la gràfica María La Jabalina (Astiberri, 2023), de Cristina Durán i Miguel Ángel Giner, que recupera una investigació de Manuel Girona Rubio al voltant d’una jove anarquista que condemnaren a mort sense proves.
L’anarquista afusellada amb l’única prova d’una delació després de tortures
María Pérez Lacruz, coneguda com la Jabalina perquè era originària de Jabaloyas (Terol), va arribar a Sagunt amb la seua família quan tenia sis anys. El 1934, amb 17 anys, va començar a militar a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), organització juvenil anarquista. Dos anys després, militars feixistes dirigiren el cop d’estat que inicià la Guerra Civil espanyola. María es va allistar com a voluntària per anar al front i l’agost de 1936 se’n va anar amb la Columna de Ferro –nom que vindria del fet que molts integrants procedien de la fàbrica siderúrgica del Port de Sagunt-, on va ser destinada a infermeria.
Només hi va durar deu dies perquè de camí a Terol, a Puerto Escandón, van ser víctimes d’un atac aeri de l’aviació feixista; li va impactar la metralla i la va retirar de la primera línia de foc. Es va convertir, molt probablement, en la primera dona ferida en la Guerra Civil. L’hospitalitzaren i, posteriorment, es va anar recuperant a poc a poc al poble de Sagunt. Va tornar a la seua vida familiar, ajudant en casa tot el que podia.
Amb la fi de la guerra i la victòria dels feixistes, el seu calvari no feia més que començar. La Guàrdia Civil la va detenir el 23 d’abril de 1939. Inicialment, només l’acusaren d’auxili a la rebel·lió, però tornaren per ella i la tancaren, primer, al calabós de l’Ajuntament i, més tard, a la Presó de Dones de Santa Clara. Pel mig, el gener del 1940, va donar a llum una xiqueta que una monja va furtar.
Amb només el testimoni d’un membre de la Guàrdia Mòbil de la República, que va signar una declaració contra ella després de ser sotmés a tortures, un jutge la va condemnar per «adhesió a la rebel·lió». La sentència imputava a María la Jabalina el següent: ingrés voluntari en la Columna de Ferro, assalt a la presó de Castelló amb assassinat de guàrdies, crema de l’arxiu de l’Audiència de Castelló, assalt a la presó cel·lular de València, assassinat del cònsol de Bolívia –tot i que no existia consolat de Bolívia a València-, assassinat de huit sacerdots i un diputat –un dia que ella va acreditar que estava ingressada a l’hospital- i «accentuat esquerranisme pel qual li deien la Jabalina» (només la primera imputació era certa).
Després, el Consell de Guerra va acordar la pena de mort, que es va executar el 8 d’agost de 1942 amb el seu afusellament al Terrer de Paterna. Gràcies al fet que era l’única dona, la família la va trobar entre els cossos i li va donar sepultura, tomba que actualment està al cementeri de Paterna. El 2003 l’Ajuntament de Sagunt va acordar per majoria –amb el vot en contra del PP- que un carrer de la ciutat portara el seu nom. María la Jabalina va ser l’única dona de Sagunt afusellada i una de les últimes dones sentenciades a mort i afusellades pel franquisme.
El guionista del còmic, Miguel Ángel Giner, explica que l’obra va ser un encàrrec de la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Sagunt, on María la Jabalina és «molt coneguda, però fora no». «Una de les nostres motivacions era visibilitzar la repressió que hi hagué contra les dones. S’ha visibilitzat més els homes i les històries de les dones no són tan conegudes», observa. L’autor explica que una màxima en narrativa és que «si fas una història del passat, ha de tindre un espill en el present», i aquest reflex el veu molt clar: «És important que es parle de María per la visibilització de les dones i, a més, pel ressorgiment de l’extrema dreta i dels feixismes a escala internacional. És un espill del present, un avís que ens diu que hem d’anar a espai i no blanquejar aquestes ideologies que suposen la destrucció de la democràcia i de la llibertat».
Aquesta novel·la gràfica se suma a altres iniciatives que s’han fet per visibilitzar a María la Jabalina, com el llibre de Manuel Girona, una obra de teatre de Lola López o el treball de la periodista i escriptora Llum Quiñonero. Quan va ser presidenta de la Comissió d’Igualtat de les Corts Valencianes, va impulsar un homenatge a María la Jabalina perquè «representa la lluita d’una dona jove, treballadora i migrant que es va involucrar en la lluita pels drets, contra l’opressió i un colp d’estat, i va patir la repressió, va ser acusada de delictes que no van poder demostrar, la van afusellar i li van furtar un bebé».
«María representa un tot de repressió i el paper que tingueren les dones joves durant la Guerra Civil i en la lluita contra el feixisme», afegeix Quiñonero. A més, era anarquista, una «ideologia que era majoritària entre la gent mobilitzada a les nostres terres i que va acabar desapareixent per una repressió terrible que encara pateix hui l’anarquisme». La periodista destaca la «lluita de la seua família» per evitar que la jove caiguera en l’oblit, amb una mare que «va perdre el cap en la defensa de la memòria de la seua filla»: «Eixia al carrer insultant els enginyers de Sagunt i la gent deia que estava boja. Va haver-hi una societat que va tolerar això i que va conviure amb eixe terror».
Les dones, víctimes d’una «violència sorda i amagada» sense heroïcitats
És més fàcil trobar històries d’homes represaliats pel feixisme que de dones. Ho sap bé la fotoperiodista Eva Máñez, que va publicar l’any passat el llibre Paterna, memoria del horror (Generalitat Valenciana, 2022). Conta el relat de 60 dones familiars de víctimes de la repressió franquista i que ara llança la segona edició: «Les dones han estat invisibilitzades fins ara perquè la història l’escriuen els que guanyen i els homes». A més, assenyala que allò que van fer elles «són coses que la societat no valora com a important», com és el fet de cuidar de la família i, en definitiva, «tirar endavant». L’home o el pare afusellat havia «defés la llibertat, una cosa heroica», mentre elles patien una «violència sorda i amagada».
«Les dones van tindre un doble estigma: un, per roges i per haver perdut la guerra; i dos, per la moral que imposava l’estat feixista i nacionalcatòlic, que les feia responsables de no haver salvaguardat la moral dels homes represaliats», reflexiona Máñez. Això va afavorir que el sofriment fora «silenciat per elles mateixes»: «M’he trobat històries de dones que han patit violència sexual i ni tan sols es veien víctimes». Destaca que, amb la dictadura franquista, passaren d’un context social amb llibertat sexual, amb una llei d’avortament o amb una ministra dona –Frederica Montseny- a «ser relegades a un espai més privat».
A més, aquestes dones que van sobreviure a pares, fills i germans assassinats pel feixisme patiren «humiliacions» en el seu dia a dia: «Les posaven en l’última filera a l’escola o no les deixaven estudiar o les atenien les últimes quan anaven a comprar el pa. Coses xicotetes, però constants, amb l’estigma de tindre un familiar criminal. Una conta, per exemple, que Benjamín Solsona -conegut com el ‘Billy el Niño’ valencià- anava amb freqüència al negoci dels pares fins als anys 80, com un assenyalament constant. Per això, moltes dones deien als fills que no es feren notar, donaven una educació marcada pel silenci i la discreció».
«O et posaves al costat dels vencedors, o t’havies de quedar en silenci», diu Llum Quiñonero, que ha treballat per aportar una perspectiva feminista a la memòria històrica amb llibres com Nosotras que perdimos la paz (Foca Ediciones, 2005). Afegeix que el «control moral» que la dictadura va imposar a les dones va fer que s’empassaren responsabilitats i culpes i que hagueren de viure «demanant favors» per a, per exemple, poder enviar queviures a familiars presos, a més de conviure amb els opressors, inclosos els que s’havien quedat amb les seues pertinences o llocs de treball.
Per a Eva Máñez, aquestes guardianes de la memòria l’han ensenyat que «cal mantenir-la i entendre el passat per avançar cap al futur»: «No podem tindre una democràcia plena amb gent amagada en fosses i persones desaparegudes. Una transició basada en la impunitat no pot fer avançar una societat. Hi ha una tercera generació dels represaliats de dones molt valentes que estan fent de la seua història personal, molt dolorosa, una lluita col·lectiva antifeixista».
Llum Quiñonero defensa que, a més de recuperar la memòria de les represaliades, s’ha «d’assenyalar» els que foren responsables. A l’assassinat de María «La Jabalina» estigueren implicats el milicià torturat que va confessar les injúries contra ella, El Rebollo; el jutge Dapena; i el president del tribunal militar que va sentenciar-la a mort, el coronel Federico Loygorri.
