Aquest dilluns a la llibreria Pynchon es va celebrar un debat preelectoral entre distints representants de partits amb presència a l’Ajuntament d’Alacant. Organitzat per l’historiador Antonio Adsuar, autor del llibre Alacant total, la trobada servia per a discutir sobre la identitat d’Alacant i sobre els projectes dels partits en matèria de cultura i patrimoni.
Com calia esperar, l’afer de la situació lingüística es va plantejar en algun moment. També de manera previsible, tant el Partit Popular com Ciutadans –Vox no hi va participar– van ser els partits que més hostilitat van exhibir envers la llengua autòctona dels alacantins.
Per part del PP hi havia Toño Peral, regidor de Presidència, Innovació i Coordinació de Projectes i número huit de la llista local del 28 de maig. Peral, que previsiblement revalidarà acta com a regidor, deia «estar enamorat del valencià», tot i que admetia no saber «parlar-lo ni llegir-lo».
Peral defensava de manera constant que la situació lingüística a Alacant no era un problema perquè a Alacant «ningú no parla el valencià». Per a reforçar l’afirmació va donar una dada estadística que l’Ajuntament d’Alacant ja havia difós anteriorment i que, curiosament, contradiu el seu propi argument.
Tal com va difondre l’Ajuntament a principis d’aquest any, les telefonades al telèfon gratuït d’atenció municipal el 2022 van ser un total de 195.149. Des del govern local s’alerta que «només» l’1% d’aquestes telefonades es feien en valencià. Segons les dades facilitades, 3.600 d’aquestes trucades es van fer en la llengua autòctona, cosa que realment suposa quasi un 2% del total. El tercer idioma en què es van realitzar les comunicacions va ser l’anglès, llengua en què es van fer l’1,23% d’aquestes trucades, segurament realitzades per turistes.
La dada esdevé interessant si es té en compte el fenomen de diglòssia, tan accentuat al sud del domini lingüístic, que es produeix en el moment en què els parlants d’una llengua minoritzada – en aquest cas el valencià– en traslladen l’ús a l’àmbit privat i utilitzen el castellà per a usos públics i formals. Aquesta situació, accentuada durant el franquisme i també durant èpoques anteriors i posteriors, no ha pogut ser ni de bon tros revertida després de quaranta anys d’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que garanteix legalment la possibilitat d’utilitzar aquesta llengua en tots els àmbits oficials.
Tal com afirmen lingüistes consultats per aquest diari, «els qui van fer trucades en anglès al telèfon gratuït d’atenció municipal en són parlants efectius, perquè no saben el castellà. En canvi, el parlant de valencià sí que sap castellà, i si s’adreça a l’Ajuntament en valencià ho fa de manera conscient i malgrat tots els impediments», diu una veu experta en referència a fets com ara el temps d’espera perquè algun operador atenga –o entenga– en valencià, o el fet d’haver de demanar, de manera explícita, l’atenció en aquest idioma, quan automàticament s’atén el públic en castellà. «Això vol dir que hi ha un 2% de persones que en fan aquest ús conscientment en el dia a dia a Alacant, i que a nivell privat els valencianoparlants habituals són, com a mínim, el doble, potser un 5% dels alacantins. No els que parlen el valencià, sinó els que l’usen en el dia a dia».
A això caldria sumar el fet que aquest 2% de valencians que trenquen la diglòssia ho fan en un context totalment desfavorable, amb l’Ajuntament marginant o menyspreant constantment la llengua del país. Aquesta situació es pot exemplificar amb l’actitud del partit majoritari del govern local, el PP, que s’ha sumat a mocions com la de Vox, que en dos moments de la legislatura va plantejar votar a favor que Alacant eixira de la zona considerada de predomini lingüístic valencià. O amb paraules com les de l’alcalde Luis Barcala, que va afirmar en una entrevista que a Alacant mai no s’ha parlat el valencià. O al fet que totes les comunicacions públiques, que les retolacions dels carrers i que tots els senyals i les informacions emeses per l’Ajuntament estan fetes exclusivament en castellà.
A banda de la dada facilitada per Peral, tant ell com Antonio Manresa, regidor de Cultura d’Alacant amb Cs –enguany no repetirà a la llista electoral– es negaven a definir la situació lingüística com un problema. «En Alacant ningú no parla valencià», etzibava el regidor del PP, mentre que Manresa assegurava que demanar a algú que el parle «pot resultar perillós, perquè crea divisió: a mi no m’agraden les imposicions».
El cert és que, segurament sense voler, amb la dada facilitada per Peral, l’argumentari del PP va quedar contradit a través d’un regidor seu. A Alacant la llengua pateix, però continua viva.
