Els valencianistes nascuts a partir dels anys setanta tenen el 25 d’Abril com una data fixa en el calendari. La derrota d’Almansa en el context de la Guerra de Successió es va produir tal dia com aquell de l’any 1707. En canvi, i al contrari del que ocorre a Catalunya, on l’11 de Setembre sí que és festiu, al País Valencià la data més generalitzada d’autoafirmació és la del 9 d’Octubre, que coincideix amb l’arribada de Jaume I a València el 1238.
El 25 d’Abril, per raons òbvies, té un caràcter més reivindicatiu. El divulgador Josep Daniel Climent explica al seu bloc que el 26 de juliol de l1914, en l’Acte d’Afirmació Valencianista convocat per la Joventut Valencianista, es va aprovar la celebració anual de la data del 29 de juny, aniversari de l’aplicació dels Decrets de Nova Planta. Hi va haver moviments per a generalitzar commemoracions aquest dia que mai no va acabar de quallar, segons narra Climent.
El 1918 hi va haver un canvi. Als locals de la Unió Valencianista es va celebrar, per primera vegada, la data del 25 d’Abril. Aquell partit estava liderat pel financer Ignasi Villalonga, qui aquell mateix any seria un dels signants de la famosa Declaració Valencianista, una de les primeres grans reivindicacions del valencianisme polític en què es parlava, fins i tot, d’un Estat Valencià compatible amb la resta de «nacionalitats ibèriques», si bé exercint la «plena sobirania sense cap intromissió estranya».
En aquell acte, segons relata Josep Daniel Climent, hi van participar representants de les distintes entitats que integraven un valencianisme encara a les beceroles, però que començava a despertar. Els anys següents es repetiria la commemoració, ara als locals de Lo Rat Penat, amb discursos patriòtics i amb reconeixements. La data servia, també, per a retre homenatge a l’escriptor Constantí Llombart al cementeri de València.
En el context de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, aquests actes es van deixar de celebrar. L’arribada de la Segona República va propiciar-ne la recuperació. El 1932, també segons Josep Daniel Climent, el Centre d’Actuació Valencianista agitaria consciències amb actes i articles en premsa. I el partit Acció Nacionalista Valenciana, de sensibilitat democristiana, batejaria el 25 d’Abril com el «Dia del Dol Nacional».
Tal com va ocórrer durant la dictadura primoriverista, amb el franquisme aquesta mena de celebracions, per raons evidents, no eren possibles. Si bé hi va haver aplecs i manifestacions d’expressió valencianista amb la corresponent repressió contra organitzadors i participants, fixar dies concrets per a aquesta mena d’actes resultava contraproduent. És així com s’explica que el 25 d’Abril no es recuperara fins al 1977, ja en plena Transició.
Josep Guia, històric dirigent del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), hi va estar present aquell dia a l’edifici de la Piscina de València, al passeig de l’Albereda. Va ser a poques setmanes de les eleccions constituents del 15 de juny de 1977, quan el PSAN encara no havia estat legalitzat –i per tant no s’hi va poder presentar–, i l’acte el va organitzar la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, una entitat aglutinadora adreçada a influir en aquell moment històric per a dotar el país d’una estructura institucional ambiciosa i deixar enrere, en la seua totalitat, el franquisme polític.
A dins de la Taula hi havia el PSAN, CCOO, el Partit Comunista, el Partit Carlista, el PSOE, la Unió Democràtica del País Valencià i molts altres partits i organitzacions que compartien, si més no públicament, objectius, independentment de l’esdevenir posterior de cada formació. També hi havia el Partit Socialista Popular, liderat per l’històric alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván, que al País Valencià tenia Víctor Fuentes com a referent. Fuentes va presentar aquell acte, i la primera a parlar va ser Maria Conca, del PSAN, en representació de la Taula. L’editor Eliseu Climent, que no representava cap partit, també va intervindre amb unes paraules que encara són ben recordades: «ni provincias ni levante: País Valencià», deia en referència als noms dels diaris de la premsa hegemònica del moment, que encara domina el panorama mediàtic actual.
Guia lamenta que l’acte no va tindré el ressò mediàtic que mereixia. «La premsa de Barcelona, la que ens feia més cas, estava en vaga aquells dies, i la premsa valenciana ho va cobrir molt de passada. La gent tenia el cap en les eleccions del 15 de juny», recorda el dirigent del PSAN.
Segons aquesta mateixa font, va ser ell mateix, amb el president preautonòmic Josep-Lluís Albinyana –en aquell moment del PSPV– i amb Carles Dolç els qui van plantejar la recuperació del 25 d’Abril. Anteriorment ja havien intentat commemorar el 9 d’Octubre, però les autoritats franquistes ho van prohibir i les manifestacions es van haver de fer de manera clandestina.
Curiosament, segons recorda Guia, el 1978 no es va celebrar la data, que va ser substituïda per la visita al monument als Maulets de Xàtiva, erigit aquell mateix any i visitat cada 18 de juny, coincidint amb l’aniversari de la crema de la capital de la Costera durant la Guerra de Successió. Aquell acte reivindicatiu seria repetit durant els anys posteriors, coincidint amb la recuperació del 25 d’Abril, que es va tornar a celebrar el 1980 a Alacant i en altres ciutats distintes de València per mirar de descentralitzar actes. Així, el 1981 va ser celebrat a Xàtiva, el 1982 a Castelló de la Plana –dia en què Joan Fuster, en el 50è aniversari de les Normes de Castelló, va fer el cèlebre discurs d’«ara o mai»–, el 1983 a Gandia, etc.
Des d’aquells anys huitanta la celebració ha estat ininterrompuda. Acció Cultural del País Valencià n’ha assumit l’organització – especialment les últimes dècades– tot i que cada any s’hi sumen desenes d’entitats, col·lectius i partits que han fet del 25 d’Abril la data més reivindicativa del valencianisme.
