El passat dia 11 de maig, la Plataforma pel Dret a Decidir va participar a la manifestació convocada per València No Està en Venda, una coordinadora de la campanya contra l’especulació i la destrucció del territori que s’ha realitzat fins culminar en la manifestació del dia 11.
El que aquesta manifestació i actes diversos demanen als poders públics vigents és que no es retorne a la política de depredació del territori a traves de la contrucció anterior a la crisi econòmica de 2008, la política de construir perquè uns pocs guanyen diners a costa del territori, del medi ambient i, moltes voltes, de la pròpia població.
A L’Estat Espanyol, des del franquisme, s’ha construït vivenda de forma massiva, ja siga de forma estiuenca o com a primer habitatge. Als anys 60 i 70, empresaris lligats al règim construïen de forma salvatge, sense crear els serveis públics necessaris per a viure en condicions de dignitat i, moltes voltes, destruint el territori i, fins i tot, patrimoni natural cultural, tot per desenvolupar al màxim el règim i fer creure a la població que se vivia en un fals benestar.
A partir dels 70 van sorgir moviments veïnals que van reclamar tant millors serveis als barris (Associacions de Veïns), com aturar autèntiques aberracions urbanístiques que els franquistes volien fer arreu del País (El Saler per al poble, El riu és nostre i el volem verd). Amb l’esforç col·lectiu de tantes persones i activistes, es va aconseguir aturar diversos macro projectes que van causar rebuig entre la població, com ara la privatització i urbanització de tot el paratge de l’Albufera i del Saler i la construcció d’una autopista al vell llit del riu Túria.
Però els anys 80, encara que pareix que vinga amb millores als barris, continuen havent projectes especulatius a la nostra ciutat. A 1988, l’ajuntament aprova un PGOU que preveu ampliar l’avinguda Blasco Ibáñez fins al mar, o que preveu ampliar el Port a costa de La Punta i Natzaret, i que no pareix solucionar el tema de l’habitatge públic ni el Parc Central, que encara està sense construir i no se sap encara què passarà amb els terrenys de les fàbriques de Renfe a la Creu Coberta.
Durant els anys 80 i 90, per l’especulació urbanística, es va deixar degradant Ciutat Vella, el Cabanyal i Russafa. Aquests barris van ser grans receptors d’immigració i d’altres col·lectius socials empobrits, cases velles que es queien i no es podien rehabilitar (ni es deixava al principi), problemes de convivència generats per la pobresa i marginalitat, drogodependència i demés… Als primers anys 2000, es comença a ficar més pressió al Cabanyal, projectant-se edificis de luxe al costat de l’ampliació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, i es va començar uns plans urbanístics de tirar avall edificis sencers per fer-ne de nous, o la seua rehabilitació integral, i posterior venda, com apartaments turístics, bars, restaurants i tot allò que supose potenciar el turisme i l’especulació.
Els efectes els veiem ara: a Ciutat Vella i Russafa no s’ha pogut aturar la gentrificació i la turistificació, havent-se convertit en barris temàtics, quasi com d’aparador, però cada vegada amb menys habitants i menys vida de barri. Es veritat que el moviment veïnal en ambdós casos ha lluitat perquè açò no ocórrega, però les accions dels governs municipals del PP han aconseguit que tinguem ací una gentrificació de llibre. Ara Russafa és un barri de moda i Ciutat Vella és un barri cada volta mes turístic.
Al Cabanyal hi ha eixa por: que el que li ha passat a Russafa li passe al barri. És veritat que entitats com Salvem El Cabanyal dona els objectius per aconseguits, però la lluita no pot donar-se per acabada. Hi ha un risc evident de gentrificació al Cabanyal que el veïnat no volen que passe. Per això, allà la lluita està encara vigent, ja que, per moltes inversions que tinga el barri, ara és quan poden vindre ‘inversors’, especuladors amb interessos de tot tipus al barri, que puguin trencar la convivència entre el veïnat i generar problemes de pujada de lloguers i d’edificis rehabilitats per al turisme. Açò ja està passant, encara que les associacions i col·lectius de defensa del territori tracten de minimitzar el seu impacte estant vigilants. La lluita del Cabanyal no és encara una victòria, és a mitges, però hi ha que estar vigilants.
Hi ha encara punts on pot haver en un futur, no tan llunyà, especulació urbanística brutal. Tenim la situació del Parc Central i les vies del ferrocarril d’entrada a València. Ara mateix, és una zona degradada, amb fabriques enderrocades i que està encara en procés de neteja dels solars. Però és un terreny molt ampli al costat d’un carrer conegut, San Vicent Màrtir i d’un futur bulevard, el de Garcia Lorca, que, encara que a dia de hui no hi ha projecte redactat, si està plantejat com una avinguda ampla de passeig i entrada a la ciutat. Això generarà especulació en el futur si l’ajuntament, els poders públics i la lluita col·lectiva no posen remei, i una forma seria destinant-lo a lloguer públic íntegrament, enfocat a gent jove o amb baixos recursos, principalment.
Amb aquesta exposició d’algunes lluites passades, presents i futures, faig ressò que tenim un gran problema que persisteix en el temps. Aquest problema fa que tinguem un desenvolupament del territori i l’habitatge marcat pel dictat dels mercats i dels capitals, que no està planificat ni s’ha pensat en les necessitats dels habitants i el respecte al territori. I pareix que no va a tindre solució en un curt termini si els diferents col·lectius que ens hem manifestat els dissabte 11 de maig al bell mig del centre de València no fem la pressió que cal fer per evitar que continue aquesta situació de desídia per part de les administracions públiques.
La mescla de salaris baixos, precarietat laboral i un habitatge cada volta més car déu ser motiu més que suficient per a eixir a protestar. No podem tolerar que els veïns i veïnes de tota la vida es vegen obligats a abandonar els seus barris perquè han pujat el lloguer, o tindre que sofrir tots els mesos per fer front a la quota mensual del lloguer o la hipoteca. Això fa que la capacitat de decidir de les persones quedi cada volta més minvada, creant situacions de veritable indefensió per poder tindre una llar digna.
I els poders públics ací tenen molta culpa, dóna igual l’època, el règim, el partit que estiga al poder. Mentre qui administre el territori no siga capaç de posar limitacions a l’especulació i de dotar-se de ferramentes i d’un parc públic d’habitatges públics a la venda o lloguer. Quines ferramentes? Ajudes al lloguer, ajudes a l’emancipació, ajudes i trobada de solars per a l’auto-construcció de vivenda pública (com a Marinaleda, on l’ajuntament destina finançament i una parcel·la a canvi del treball humà per fer-se la vivenda). També mitjançant la construcció de vivenda pública destinada a la compra-venda o el lloguer per a persones o famílies amb ingressos mitjans o baixos i per a joves que vulguen emancipar-se.
