Després dels resultats de les eleccions passades cal fer una anàlisi de la situació de cadascun dels partits. Des de passos.cat volem obrir el debat i l’anàlisi.
Comencem pel partit guanyador: El PSPV-PSOE ha estat el partit més votat al conjunt del País Valencià. Potser seria més encertat com a titular, que la fragmentació de la dreta ha provocat la seua pèrdua d’hegemonia. De fet els de Puig, només han sumat 4 escons als seus resultats anteriors experimentant una lleugera millora després d’anys de retrocessos. Una bona mostra és que Puig obté al País Valencià 4 punts menys dels que treu Sánchez a la nostra terra. Resultat que també queda un punt per sota de la mitjana estatal del PSOE. Podem dir aleshores que els ha eixit be la jugada d’avançar eleccions per fer-les coincidir amb les espanyoles? Sí i no. Sí perquè ara es pot presentar com a força hegemònica dins del Pacte del Botànic i reclamar el càrrec de portaveu que tant els ha molestat que ostentara Oltra. I no li ha eixit be, perquè ha estat incapaç d’igualar els resultats de Sánchez quedant 5 punts per sota. (Sánchez ha obtingut el 28,68% dels vots mentre que Puig el 23,87). I el que és més greu, amb la seua estratègia ha posat en perill la reedició del Pacte del Botànic i ha facilitat l’entrada per la porta gran (10 diputats) de l’extrema dreta al parlament valencià. Ja que si s’hagueren ajuntat les autonòmiques amb les municipals, el vot dels ultres haguera minvat considerablement en no presentar gaires candidatures als municipis. Una vegada més els socialistes (com ja feu Miterrand amb el Front Nacional de Le Pen) donen ales a l’extrema dreta per a debilitar la dreta moderada i atiar el fantasma del feixisme per a concentrar el vot al seu voltant.
Per la seua banda, el PP, es pot considerar com el màxim perdedor d’aquestes eleccions. Els de Bonig han passat de 31 diputats a 19 diputats, perdent per la part teòricament “moderada” en favor de Ciudadanos i per la part més ultradretana en favor de Vox. El PP es troba en una situació molt complicada de la que sembla impossible que puga eixir. Els anys de corrupció li han acabat passant factura i l’aznarisme que va triomfar en el passat congrés ha fracassat en les urnes perquè ja estava representat per Ciudadanos i Vox: tres ofertes per a un mateix producte. El lideratge de Casado ha suposat una acceleració en el procés de descomposició del fins ara el partit hegemònic de la dreta. I la seua rotació cap a l’extrema dreta per tal d’impedir la fuga de vots cap a Vox ha produït l’efecte contrari: ha justificat el discurs de Vox, contribuint a emblanquinar-lo i normalitzant-lo en lloc d’aïllar-lo com ha fet la dreta democràtica arreu d’Europa. El resultat ha estat que molta gent ha preferit el discurs original de Vox que el impostat i assimilat del PP.
Ciudadanos sembla el partit que mai arranca. El partit de Rivera arriba a totes les eleccions amb tots els mitjans de cara, les enquestes declarant-los com a hegemònics de la dreta i donant per segur el “sorpasso” al PP. Després venen els resultats i tot i suposar una millora en els que tenien, mai compleixen expectatives. La uniformització del missatge de les tres dretes potser li ha restat més suports a un partit el relat del qual era liderar el canvi al País Valencià amb PP i Vox. I potser precisament això el que li haja pogut frenar l’ascens. Molta gent moderada i de centre ha vist amb preocupació la possibilitat que la seua opció favorita acabara pactant amb els ultres de Vox i posara en perill els drets individuals de les persones. Els de Ciudadanos han aconseguit el mateix percentatge de vot per a Rivera que per a Cantó al nostre país.
Compromís aguanta el tiró. El partit d’Oltra baixa 2 punts i dos escons respecte a les autonòmiques del 2015. Desde la formació taronja valenciana li han llençat les culpes a l’avançament d’eleccions de Puig. I tot i que potser alguna cosa a veure tinga eixe avançament, Compromís ha de fer una anàlisi més profunda del que ha fallat en estes eleccions. La coalició ha perdut una de les seues millors armes que havia estat la capacitat d’anàlisi i d’autocrítica per a millorar i aconseguir ser la força hegemònica en ciutats, com València, que fa apenes 10 anys haguera estat impensable. Sembla, però, que aquests darrers 4 anys de cogovern ha posat els d’Oltra en un estat d’autocomplaença que els ha passat factura. La formació taronja ha arribat a les eleccions amb un relat equivocat. Han intentat vendre la seua gestió d’aquest 4 anys. Un relat que haguera resultat creïble si durant aquests 4 anys hi haguera hagut eixa percepció. I no és que no s’haja millorat considerablement en molts aspectes. El problema ha estat que la gestió del Botànic de Compromís ha estat tamisada per uns mitjans de comunicació que li són completament aliens. Mentre que els més lligats a la dreta feien diana en les conselleries de Compromís per a desgastar al PSPV-PSOE, els mitjans més propers a Puig els silenciaven els èxits i donaven una visió de les seues accions de govern sempre envoltades en polèmica. Amb eixe previ, es fa difícil vendre gestió.
A més, amb la irrupció de Vox, l’estratègia havia de ser una altra. El lema imparables haguera estat bé en altra circumstància. En unes eleccions, sense Vox, potser haguera funcionat donar la percepció d’anar a més. Però amb els d’Abascal esguitant els fantasmes en tots els mitjans de comunicació, el discurs havia d’haver estat clarament anti-feixista en el sentit més moderat. Compromís no s’ha presentat com el partit que impediria el retrocés democràtic, ni com el que salvaguarda els drets individuals de les persones. Pocs comentaris s’han sentit en campanya a este respecte i en un moment en que el relat de les eleccions haguera hagut de ser el fre del feixisme i el retrocés democràtic, Compromís venia una gestió que, tot i haver estat encertada en molts casos, havia passat desapercebuda els darrers 4 anys, a banda d’algunes renuncies importants en qüestions nacionals i la falta canvis de fons en les seues polítiques (Diputacions vs comarques, canvi de model econòmic, llei electoral, etc). Compromís s’ha vist afectada pel vot útil al PSOE en el País Valencià i cap el PSOE i Unides Podem a les generals.
La irrupció de Vox en el panorama valencià ve explicat per la descomposició i fragmentació del PP, tant a nivell estatal com del nostre país. L’ulradreta ha tingut sempre molta força al País Valencià des de l’inici mateix de la transició. L’obsessió de l’Estat de que el País Valencià no seguirà el camí del Principat provocà que es promoguera sense empatx l’extrema dreta amb les restes de les estructures franquistes i la creació de nous grupuscles de regionalisme “bien entendido”. Justificats i blanquejats per Las Provincias de Consuelo Reyna, la UCD i fins i tot per una part del PSOE, aquests grupuscles van acabar integrats al PP, uns directament i altres via Unió Valenciana. Ara estem assistint a la descomposició d’aquella dreta que va llençar la xarxa del populisme regionalista adobat per la violència per aconseguir una hegemonia política que amb el historial republicà del nostre país, semblava impossible. Ara, eixes dretes regionalistes ja completament castellanitzades i desproveïdes del discurs regional-costumbrista d’antuvi es fragmenten en Ciudadanos i Vox. Que ningú no s’enganye, l’extrema dreta no ha arribat. Sempre ha estat ací. El percentatge de vots de Vox a les autonòmiques es gairebé el mateix que a les estatals.
Els d’Unides Podem-EUPV han vist frenada la seua caiguda pel tiró de Pablo Iglesias que refeu el seu lideratge gràcies a la seua actitud serena i propositiva en els dos debats televisius de la bona gestió realitzada en alguns municipis. Tot i la inèrcia de vot que pot marcar les generals, els de Unides Podem-EUPV han obtingut pitjors resultats en el País Valencià que en l’estat, degut per una banda a l’existència de Compromís i, per altra, a la seua estratègia de mantindre’s al marge del Govern del Botànic durant estos darrers 4 anys. La qual cosa els ha invisibilitzat en no mostrar-se com una opció de govern amb projectes propis i tampoc haver fet una oposició forta, ja que no s’haguera entès que des de Unides Podem-EUPV s’haguera dut una línia dura contra el primer govern progressista després de més de 20 anys de PP.
