Alguns actes s’han fet a Europa i tinc la impressió que no s’ha eixit del tòpic del “no mai més”. Bé estaria que es restablira l’honor dels afusellats per haver-se negat a agafar les armes, que era el més sensat. També quedaria bé que els sindicats i els partits adherits a la Internacional entonaren el “mea culpa” per no haver convocat la vaga general i que hagueren sigut els polítics i els fabricants d’armes i municions els que anaren a les trinxeres. Però no és d’açò del que vull parlar.
Per a establir les fronteres de l’Europa de postguerra es van seguir dos camins, segons els països implicats:
Quan era un país que havia resultat “vencedor”, se li atribuïa el territori pel qual havia lluitat i posat els morts. No valia la consulta a la població. Així Alsàcia-Lorena va ser restituïda a França, com era a més el desig de la població, encara que fer un referèndum no haguera estat de més.
En canvi poblacions contràries al canvi de sobirania hagueren d’acceptar sense piular la decisió dels aliats. Va ser el cas del Tirol del Sud, que va anar d’Àustria a Itàlia per aquella equació de la Itàlia que abraça de la Mediterrània als Alps. Tampoc les poblacions d’Eslovàquia i Croàcia no van ser consultades, tot i les protestes que van fer paleses. Com que els italians , els serbis i els txecs figuraven entre els vencedors, eslovacs i croats estaven sentenciats. Els va tocar compartir estat en condicions de clara inferioritat.
Encara menys podien fer els eslovens, kosovars i els alemanys dels Sudets. Inscrita entre els vencedors, Romania en canvi va guanyar una regió búlgara, que hauria de retornar al final de la 2ª Guerra Mundial pel fet d’haver lluitat contra la Unió Soviètica i passat per tant del bàndol vencedor al perdedor.
Quan es tractava de dirimir fronteres entre països perdedors o entre un de neutral i un altre derrotat, la solució va estar en la línia del que propugnem els defensors del dret a decidir, els referèndums vinculants. Així la delimitació entre Alemanya i Dinamarca quedà establida per votació democràtica el 1920 És la mateixa de hui en ser transferit l’Slesvig septentrional. Igual va passar entre Àustria i l’actual Eslovènia.
Un cas curiós va ser el de Sopron, en l’actual Hongria. Primer va quedar com a austríac, però els hongaresos protestaren i es va fer un referèndum d’autodeterminació. El resultat va ser favorable a la població magiar i la ciutat va passar automàticament a sobirania hongaresa. En canvi el Burgenland va restar austríac.
La frontera entre Alemanya i Polònia també va ser fixada a través de referèndums (Posnània, Alta Silèsia i Mazúria) amb resultat divers. Els tractats de pau posteriors a la 2ª Guerra Mundial van desplaçar tota la frontera cap a l’oest i aquelles primeres demarcacions van quedar esborrades del mapa.
La història posterior al període de reorganització d’Europa ens demostra que allà on es van aplicar els principis democràtics i de les nacionalitats, les poblacions implicades van viure en harmonia. Per contra als territoris assignats a un estat sense ser consultada la població, es convertiren en una font de problemes que aniria més enllà de les poblacions afectades directament.
Per a un home d’acció com Andreu Nin el problema de les nacionalitats encara s’havia agreujat després dels tractats de pau. Per la seua banda, l’historiador Éric Hobsbawm observa que “presque tous les nouveaux États construits sur les ruines des anciens empires étaient aussi multinationaux que les vieilles prisons des peuples qu’ils remplaçaient”.
Eslovènia, Kosovo, Bòsnia i Sud Tirol s’haurien evitat problemes si hagueren pogut decidir el seu futur lliurement. Per culpa de països que es diuen “democràtics” no ho van poder fer en el moment adequat i perquè va poder més la cobdícia de països com Itàlia i Sèrbia i, afectant altres territoris, de Polònia, Txèquia i Romania.
A la part bona hem de constatar que des del segle XIX el futur de molts ciutadans europeus s’ha decidit en referèndum. Tant a Escandinàvia com a les Illes Britàniques com a l’Europa central i oriental no han faltat els plebiscits. Inclús en un país mediterrani com Itàlia la unificació va estar precedida o ratificada en general per referèndums d’autodeterminació. I també França ha acceptat consultes en el cas dels territoris del Sarre i ultramar. A propòsit de Catalunya, pràcticament només queda el Regne d’Espanya pendent d’apuntar-se a la festa per excel·lència de la democràcia, que és preguntar als ciutadans amb una resposta binària si volen canviar el carnet d’identitat.
