PSOE. Històricament els socialistes valencians van mantindré una postura ambigua en qüestions de sostenibilitat. Recordem que la llei que va propiciar l’urbanisme desaforat de l’era popular, va ser redactada i aprovada pel darrer consell de Lerma. A més durant totes les legislatures del PP no s’oposaren a les polítiques especulatives i de depredació del territori ni plantejaren alternatives econòmiques diferents al desenrollisme lligat a la rajola. De fet alguns dels plans més onerosos per a la ciutat de València van ser dissenyats per governs socialistes: La ZAL, les torres del solar dels Jesuïtes, etc. I molts altres PAIs que es desenvoluparen arreu el nostre país. El seu paper al govern del Botànic ha estat el de fre a polítiques mediambientals: paralització de l’SDDR, recolzament a projectes especulatius i de depredació del territori com Puerto Mediterráneo, etc. Pai de Benimaclet, Sociòpolis, urbanització de les hortes que envolten la nova Fe i un llarg etcètera que fa difícil de diferenciar les polítiques urbanístiques del PSOE de les del PP.
Des del punt de vista del sobiranisme podem dir que el PSPV és i actua simple i clarament com un partit sobiranista espanyol. Des de la renúncia històrica al dret d’autodeterminació de les nacions sense estat, fins a l’assumpció sense massa complexos del nom de Comunitat Valenciana (triomf de Jorge Alarte set anys més tard), passant per l’absorció primer i dilució després del component sobiranista de l’antic PSPV. Convindria recordar la ponència aprovada pel PSOE que va entronitzar Felipe González i Alfonso Guerra al congrés de Suresnes: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado espanyol”
Parlar del sobiranisme del PPCV o a Ciudadanos en referència al País Valencià és com una broma de molt mal gust. El PPCV, partit neofranquista que depèn d’èpoques dissimula amb més o menys capes de preteses modernitats neoliberals, però que periòdicament torna a les seues essències genètiques franquistes, ens amenaça de nou amb la recuperació de la llei de senyes que ja va aprovar en la darrera legislatura que va governar. Comparteix amb Ciudadanos, partit de tall neofalangista, el seu autoodi a tot allò que siga valencià i no puga folcloritzar, instrumentalitzar o anorrear. Tots dos partits són hereus molt poc il·lustrats del més ranci botiflerisme.
En materia de sostenibilitat, el PP va ser el continuador de les polítiques del “tot val” en urbanisme encetades pel PSOE local. Amb el PP tot el territori nacional es convertí en un solar susceptible de ser arrasat i urbanitzat. L’època de la bombolla immobiliària amb camps de golf en mig de zones àrides, urbanització de marjals, cimentació de les darreres zones verges de la costa, destrucció de l’horta de València i creixement urbanístic com a metàstasi arreu del territori. També va ser l’era dels grans projectes urbanístics ruïnosos: Manhatan de Cullera, Terra Mítica, Sociòpolis de la Torre, la Mar de dins de Vallada (avui en dia aquest és un dels municipis més endeutats de l’estat) i podríem continuar citant exemples a tot el llarg i ample del nostre territori. En definitiva, les polítiques populars s’han mostrat pernicioses per al nostre territori introduint desequilibris mediambientals que patim i patirem durant dècades. El PP va afavorir que gran part de l’economia valenciana abandonar els seus sectors tradicionals i es dedicara a la depredació del territori a la recerca de l’enriquiment ràpid, condemnant, a més, a tota una generació a dependre del sector de la construcció. Va frenar la creixent industria d’energies renovables imposant impostos que afavorien les corporacions energètiques.
Per la seua banda, Ciudadanos, sembla que no tinga més programa que arrancar llacets grocs a Catalunya i organitzar mítings en el País Basc, on no tenen vots, per a aconseguir-los a Albacete. Fora d’això Ciudadanos no existeix. És com un ectoplasma que diu lluitar contra el canvi climàtic en un programa que envia a casa embolicat en plàstic. Que diu lluitar contra l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i a favor de la natura, però que recolza un projecte com Intu Mediterrani que suposaria l’arribada de 26 milions de cotxes anuals a la nostra comarca i arrasaria amb un dels últims pulmons verds de l’Horta. Un partit que en matèria medi ambiental es capaç de dir una cosa i la contrària. Ultraliberal i que defensa els interessos de les grans corporacions i multinacionals que més mal estan generant al territori i el medi ambient.
Compromís, volgut marcar una agenda política amb forta presència d’iniciatives que busquen la sostenibilitat, però s’ha trobat en front a un PSOE i una classe empresarial que no li han permés anar massa lluny. Potser els ha faltat una miqueta de valentia per fer-los front i dur endavant unes polítiques que comencen a ser urgents. Si realment es vol lluitar contra el canvi climàtic i encetar la transició cap un model econòmic i social sostenible, cal tindre clar que el principal enemic per a poder desenvolupar este tipus d’iniciatives seran els el sistema capitalista i la seua lògica del benefici econòmic per damunt de qualsevol altra consideració. Si no s’afronta el repte, difícilment s’avançarà.
El fracàs del sistema de dipòsit i arreplegada de residus cedint davant les pressions del PSOE i les multinacionals capitanejades per Ecoembes ha estat una oportunitat perduda per a afrontar la problemàtica dels residus. Les cessions davant el Port (que ja acumula diverses sentències en contra) per la ZAL i altres problemes d’urbanisme heretats que no s’ha solucionat han posat la part fosca a un gestió que en temes de mobilitat ha avançat en només 4 anys molt més que els 20 anys anteriors, si més no, a la ciutat de València. En el tinter es queden bones propostes que no s’han pogut aprovar en esta legislatura com el Patsecova (que limita la superfície màxima dels centres comercials, disminuint la depredació del territori); el PORN del Parc Natural del Túria, amb avanços importants en protecció de paratges naturals necessaris; els plans estratègics territorials de l’Horta i Província, i alguns més que, esperem, es puguen desenvolupar en la propera legislatura.
En la qüestió de la sobirania, Compromís, utilitza dos subterfugis complementaris per a poder generar una sèrie d’anticossos, dirigits a la seua base electoral sobiranista, independentista o valencianista, per mirar de mantenir-la en una espècie de miratge permanent, o de realitat virtual, on puguen trobar el seu espai de confort, mentre des de la direcció política pot fer polítiques de gestió al territori, però sense tenir-lo en compte com a subjecte polític de dret. Com a primer mecanisme, utilitza permanentment l’argument de “rescatar persones” obviant que les persones no vivim en cap buit, sinó que formem part d’una societat determinada. Així, si hom llegeix el seu programa electoral en castellà, pot comprovar la seua “validesa” per a qualsevol territori espanyol que no patisca polítiques desnacionalitzadores. El segon mecanisme és la crítica constant a l’ús de les banderes, posant-les totes al mateix nivell i anteposant-les a la seua gestió concreta del que han fet o del que proposen per als pròxims anys. Des del rigor conceptual i tant des de la seua praxi de 4 anys de govern com des del programa electoral 2019, Compromís i sobiranisme en la mateixa frase és un oxímoron.
Podem. La curta trajectòria política de Podem impedeix de poder fer una anàlisi seriosa de les seues polítiques de sostenibilitat. De moment, el seu programa en material mediambiental podríem dir que es prou acceptable. De fet, en les corts ha sigut qui ha marcat més a la Consellera de Medi Ambient, qui no s’ha caracteritzat, precisament, per la defensa de les polítiques de sostenibilitat que desenvolupava el seu equip. La inclusió en les seues llistes de qui fóra Secretari Autonòmic de Medi Ambient, Julià Alvaro, enfortixen un bon equip en el que també compten amb Beatriu Gascó. En definitiva, si els de Pablo Iglesias estan disposats a dur endavant allò que diuen al seu programa electoral, podrien suposar en una futura reedició del Botànic un reforç important per a les polítiques de sostenibilitat.
Si parlem de sobiranisme, Podem Comunitat Valenciana, parteix de pressupostos ideològics i polítics respecte al fet nacional valencià, molt semblants al PSPV i Compromís però amb certs matisos que des d’una òptica sobiranista caldria valorar com a finestra d’oportunitat. Parlen de Poble Valencià, plantegen un nou estatut d’autonomia per a superar l’esgotament i els límits conceptuals de l’actual estatut (conegut com a Estatut de Madrid), el buidatge de les diputacions, una llei de comarcalització, nova llei electoral eliminant les barreres i millora dels nivells de participació de la ciutadania. També plantegen la superació de l’infrafinançament, la condonació del deute i un nou equilibri de les despeses públiques estatals, tot i mantenir una certa confusió en la gènesi del problema distribuint les responsabilitats entre uns repartiments asimètrics entre comunitats i l’estat sense arribar a la clarificació conceptual que suposaria entendre els mecanismes d’espoliació del sistema econòmic extractiu que practica l’estat espanyol.
