Sovint és tan important analitzar el que passa com el que deixa de passar però ho hauria d’haver fet. Des de la manifestació a Barcelona del 2010 contra la sentència de l’Estatut, la lluita per l’alliberament nacional de Catalunya ha anat creixent fins a la declaració d’independència, la seua “congelació”, i l’onada de repressió que l’Estat espanyol ha desfermat envers l’independentisme. Molts han sigut les anàlisis derivades d’aquesta situació, per a mi la central ha sigut l’oportunitat perduda per a trencar el règim del 78.
L’esquerra espanyola no va saber valorar la força d’aquesta revolució (o no va voler) i el que podia aportar de renovació a un Estat caduc i corrupte on alegrement conviuen els creadors del GAL amb els de la policia patriòtica; els feixistes de VOX amb partits que igual recolzen el feixisme que la mal dita socialdemocràcia espanyola que continua flirtejant amb les clavegueres com si encara estiguéssim als temps del plom, i tot açò sense que ningú s’avergonyeixi. I en tot aquest escenari de podridura, quina ha sigut l’actitud dels i de les valencianes?.
La resposta és senzilla, no han estat, no se’ls ha vist. Alguns hi van ser a la manifestació de Madrid, i vam vore la gent del SAT, amb les seues banderes blanc i verdes, o una riuada de gent de Galícia, molt aplaudida, així com gent d’Euskadi o Comuners de Castella. La reacció del poble valencià a sigut la del silenci ensordidor. Sense entrar en els motius derivats de pertànyer a un espai cultural i per a alguns també polític, comú; hi havien motius més que sobrats per a fer costat els catalans; ho han fet finesos, italians i senadors francesos entre d’altres per motius purament democràtics de suport enfront de la repressió.
La qüestió realment important es saber el perquè d’aquest silenci, tot i que per a explicar-ho hi sigui necessari conèixer abans el que els representants polítics del Poble Valencià han expressat. Res a dir del bloc del 155, ells van parlar amb les porres i la repressió, tampoc cal perdre ni un segon en l’actitud de Podem, un partit llançat als cels pels mitjans de comunicació i ensorrat pels mateixos mitjans, un “bluf” al capdavall sense un projecte real i amb una ideologia difusa i confusa
El veritablement dolorós ha sigut la resposta de Compromís, com a representants de fet d’aquells que hem mostrat la voluntat de seguir sent Poble. Direu que Morera i algú més ha dit alguna cosa, és cert, però el que ha quedat clar per a tota la població valenciana i espanyola han sigut les declaracions de la líder de Compromís, que va assumir sense cap vergonya el discurs del bloc del 155, cosa que no va fer Podem, i ací tenim la primera resposta, quan hom assumeix el discurs de l’enemic, és el senyal més clar que ha estat derrotat. I Compromís, primer amb les declaracions d’Oltra envers Puigdemont, i després amb la seva confirmació com a cap de llista, assumeix el discurs de l’espanyolisme i del bloc del 155, certificant així la derrota del valencianisme polític.
Però enfront d’aquesta actitud de Compromís, es podria haver bastit des de la societat civil algun tipus de resposta, ja dic ni que haguera sigut per decència democràtica, però aquesta no es va donar. És la Por que s’ha instal·lat entre els valencianistes a opinar obertament el que, si mes no, explica rotundament el silenci còmplice dels valencians i les valencianes amb l’espanyolisme. Por a ser assenyalat com a catalanista, a ser estigmatitzat. La por s’ha instaurat al si dels demòcrates valencians a manifestar llurs opinions envers els fets de Catalunya. La por és la conseqüència lògica de la derrota.
Eixa és la greu responsabilitat de representants actuals del valencianisme polític, si és que hom el pot denominar ja així. Perquè una societat derrotada on impera la por no pot reeixir com a societat lliure i creativa, i resta condemnada a viure en la submissió envers l’amo i esvair-se en la història.
