Fa uns mesos vaig tindre el plaer d’assistir com a ponent a una jornada que es feia al CSOA L’Horta de Benimaclet sobre lluites veïnals. Allà vaig gaudir de l’hospitalitat i el ben fer de les companyes i companys d’este centre ocupat de València. Amb esta Jornada es pretenia posar damunt la taula les experiències aportades per les persones que van protagonitzar batalles en les quals el veïnal havia guanyat a l’especulació a la història recent de la Comarca. Així doncs, un dels convidats venia en representació de “El Saler per al poble” i “El riu és nostre i el volem verd”. Dues reivindicacions que a les acaballes del franquisme van aconseguir, una, paralitzar la destrucció del Saler per convertir-lo en una urbanització de luxe a vora la mar i l’altra, que l’antic llit del Túria acabara sent una autopista d’entrada a València. D’aquelles lluites, “guanyades”, recorde una altra, que tot i ser més modesta caldria recuperar: el parc de Mont-olivet. Un solar que hi havia al mig del barri que els veïns van netejar i convertir en un jardí per a gaudi del veïnat. Tant en el cas del Saler com en el del solar de Mont-olivet, l’administració va haver d’indemnitzar als propietaris dels terrenys (recordem que el mateix ajuntament havia venut els terrenys del Saler pocs anys abans i que les obres d’urbanització ja estaven molt avançades).
Els següent ponent era el company de Salvem el Botànic, una altra llarga batalla guanyada per la ciutadania del Cap i Casal. Un altre cas més on les institucions hagueren d’indemnitzar als propietaris per tal de rescatar un tros de terreny que d’haver estat construït haguera deixat malmès al nostre centenari Jardí Botànic.
I per últim nosaltres, La Coordinadora per la Protecció de Les Moles que lluitem perquè el paratge natural de Les Moles siga protegit i no acabe destruïda sota un altre centre comercial.
Totes les persones convidades coincidirem en les conclusions: l’urbanisme dels darrers anys ha estat marcat per la necessitat de generar beneficis a les grans corporacions que es constituïen com a agents planificadors del futur de les nostres poblacions, sense tindre en compte les necessitats de la gent que habita les ciutats i els barris. Un urbanisme basat en la cultura de l’enriquiment ràpid i el «pelotazo». Així doncs, les ciutats eren taulers de joc que les empreses es disputaven mentre les necessitats diàries de la ciutadania eren menyspreades i només des de l’administració s’acabava posant pegats per a cobrir eixos grans forats que deixava aquest tipus durbanismes al nostre territori.
El diagnòstic de la situació semblava clar. Però, a més, hi havia una lectura que es palesava fent una ullada als membres de la taula i a les persones que l’havien organitzat: Hi havia representades 4 generacions diferents que en 4 èpoques diferents havien encetat lluites semblants. El Saler i el Riu, als anys 70 i 80; el Botànic als 90; la lluita per la protecció de Les Moles que començà al 2011 i, la més recent Cuidem Benimaclet, al 2018. 50 anys d’una mateixa lluita: el respecte pel territori i la ciutadania.
A primera vista la conclusió pot ser decepcionant: portem tota la vida lluitant per les mateixes coses, defensant pam a pam el nostre territori i els nostres drets. Algunes vegades es perd, però d’altres es guanya. Però inclús en aquelles lluites en les què suposadament hem eixit victorioses, el preu que hem hagut de pagar ha estat molt alt: El patiment de les persones que van vore amenaçades les seues cases, les seues amistats, la seua forma de viure i les seues vides al Cabanyal, no es paga amb la suposada victòria final. Si finalment s’atura la ZAL i es reverteixen les expropiacions i els veïns i veïnes tornen a ser propietaris d’unes terres que els foren arrabassades a colp de porra, res no els tornarà els anys de sofriments, les injustícies patides en les carns pròpies en les dels familiars, amics i veïnes.
I el que és més greu: de seguir així, vorem als nostres descendents, filles, nets… lluitant pel mateix, patint pel mateix que les nostres àvies, els nostres pares i nosaltres mateixes, patirem i lluitarem. A no ser que donem un pas endavant: de la reivindicació, a la reflexió i proposició. Un pas, que sense abandonar les lluites locals, ens faça mirar una miqueta més enllà per buscar una solució global que ens ajude a teixir la xarxa entre les diferents organitzacions de defensa del territori i que impedisca que ens deixem la vida lluitant per cada pam de terra contra grans empreses que res tenen a perdre i molt a guanyar.
Aleshores, quan tots els agents que estem immerses en lluites pel territori tinguem clar el model d’urbanisme que volem, haurem de plasmar-ho en una modificació legal. Adaptar tot allò que necessita la ciutadania en la planificació urbana i del territori en una llei. Una llei que partisca del precepte que les polítiques urbanes ja no poden considerar-se monopoli de l’Administració pública i molt menys de les grans corporacions. Que enfront de l’obsolet model de la planificació tradicional experimente, des de les instàncies públiques però també des de la societat civil, amb noves idees, més flexibles, transparents i participatives que tracten d’incidir de forma directa en la millora de les condicions de vida dels ciutadans i ciutadanes, que veuen la planificació urbanística com un mitjà per a millorar les seues vides. Perquè l’urbanisme és quelcom massa important per a deixar-lo en mans d’empreses que només busquen els seu benefici econòmic. En el disseny del nostre país, ha de participar activament la ciutadania amb l’obertura d’un debat global que afronte temes com la mobilitat, la cohesió territorial, el medi ambient, el tipus de consum, l’entramat comercial necessari per a mantindre la vida als nuclis urbans i les xarxes de transport necessàries que garantisquen la comunicació sostenible entre els diferents barris i altres poblacions. Perquè del contrari, si no mirem més enllà de les nostres lluites locals, estarem condemnats com Sísif a carregar la pedra de les diferents reivindicacions costera amunt per a, una vegada arribats al cim, algú ens la precipite costera avall.
