Els valencians també han tingut, en alguns moments de la història, l’emigració com a ofici. Des de l’efecte crida de Vicent Blasco Ibáñez a l’Argentina a l’exili republicà, passant per les desercions militars o la fugida a causa de la ruïna econòmica, els valencians van marxar en algun moment a altres racons del planeta, on encara en preserven la identitat. Les falles, l’arròs o la llengua perduren, per motius de consciència, de folklore o per tot plegat, en alguns països de parla castellana ubicats a milers de quilòmetres del País Valencià.
L’etnògraf, filòleg i museòleg Lluís-Xavier Flores Abat, nascut a Alacant el 1975, es va aproximar a aquesta realitat arran del seu treball investigador sobre els valencians al món. Després de posar la llavor per a la creació de la comunitat Valencians UK a Londres, on va ser lector de valencià de la UA entre 2009 i 2011, va decidir l’estiu passat embarcar-se cap a Sud-amèrica amb l’objectiu de visitar Montevideo, on va comissariar el Museo de las Migraciones l’exposició Valencian@s bajo la luna de Montevideo. Al novembre, amb motiu de la seua cloenda, va tornar a repetir l’experiència –tota sufragada per ell–com l’anterior, amb el propòsit d’aprofundir en la identitat valenciana a l’exterior. Mendoza, San Juan de la Frontera, Rosario, Mar del Plata i Buenos Aires a l’Argentina, Sao Paulo al Brasil i Santiago de Xile serien altres punts d’arribada on s’ha entrevistat i enregistrat les experiències migrants de més d’una cinquantena de valencianodescendents. És en aquest context que la visita a San Juan de la Frontera, on vora 2.000 valencians hi van arribar a les primeres dècades del segle XX seduïts pel reclam de Blasco Ibáñez en el diari El Pueblo, el va fer conscient de la necessitat d’actuar fermament, davant la indiferència d’unes institucions valencianes que, inexplicablement, van ignorar el seu projecte de recerca i acció cultural. L’acollida per part dels responsables del Centro Valenciano de San Juan i la presència de gent en els tres tallers gratuïts (de música, cant i identitat valencianes) que va impartir, superaren totes les expectatives.
Un segle després d’aquells anuncis de Blasco, els descendents dels valencians que van marxar reforçarien la retrobada amb els orígens amb els CEVEX, els Centres Valencians a l’Exterior, patrocinats per la Generalitat, en aquests moments per la Conselleria de Transparència. Curiosament, els contactes institucionals eren molt més intensos abans de l’arribada del Botànic. El departament citat, que abans tenia el nom de Cooperació, estava liderat per Rafael Blasco, tot un símbol de la corrupció d’un temps en què aquestes actuacions es combinaven –i fins a cert punt es dissimulaven– amb la proximitat. Aquells CEVEX se sentien atesos i escoltats per uns governants que no tenien més aspiracions que les folklòriques, però hi mantenien un contacte que projectava un paternalisme amable i benvingut.
La interacció, en canvi, s’ha vist disminuïda. Especialment, arran la crisi de la passada dècada, l’enviament de publicacions, els cursos de valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la presència d’artistes i lletraferits valencians, i les visites institucionals ja són molt menys freqüents, segons Flores. En els casals del País Basc, Galícia, Balears o Catalunya, explica Lluís-Xavier Flores, aquests contactes són més fluids i les colònies exteriors són tractades amb més cura i amb visió de futur. De fet, hi ha programes i convenis d’estudis universitaris i d’intercanvis culturals amb la mare pàtria que busquen incentivar la connexió de les noves generacions amb la terra d’origen, la qual cosa assegura la seua continuïtat i relleu generacional dels casals. Les valencianes a Sud-amèrica, en canvi, sobreviuen amb una subvenció anual «més aïna, minsa, i obtinguda després d’una burocràcia que no totes les entitats poden assumir», segons li van assenyalar responsables de casals com els de Buenos Aires o Sao Paulo.
Atesa la situació, la inquietud de Flores va centrar-se en cooperar amb aquestes entitats i també oferir activitats –cursos, tallers, xerrades– a comunitats de descendents de la resta del domini lingüístic. Identitat, tradició i llengua poden confluir amb aquest tipus d’iniciatives que no sempre han acabat de lligar. De fet, la capital d’Uruguai acollí al voltant del 20 de novembre, dia en què es cremà la seua falla, una setmana cultural valenciana amb una xarrada sobre la identitat i cultura valencianes, l’actuació de dolçainers i tabaleters i el grup musical valenciano-català «la Rondalla dels Ports» –el desplaçament del qual subvencionà la Generalitat de Catalunya–, i la presentació del llibre De la Terra del Xe a la Tierra Charrúa,coordinat i sufragat pel mateix Flores. Els casals de Catalunya i Balears van estar-hi presents, ja que prèviament el Casal Valencià els havia convidat a un taller de ball tradicional i el Casal Català i el Centro Balear havien acollit dues xarrades amb presència valenciana, totes tres coordinades per Flores. I com a Montevideo, a Santiago de Xile, Buenos Aires i Rosario es reproduïren les col·laboracions dels casals valencià, català i balear, a més de l’aragonès, gràcies a aquests tallers i xarrades.
Siga com siga, i tornant a la via institucional, la «manca d’una política ambiciosa» de la Conselleria valenciana s’ha traduït, segons Flores, en el tancament d’alguns casals de valencians establerts a l’Argentina, Mèxic o el Brasil. El desarrelament de la gent jove i l’absència de llaços institucionals forts, sobretot després del període postpandèmic, estan contribuint, segons explica aquest investigador, a un desenllaç previsible si no s’actua intel·ligentment i amb una visió de país i de futur.
De fet, altres territoris com Catalunya, Galicia, Euskadi o les Balears han sabut reinventar-se per evitar aquest final i, com explica Flores, els seus governs –els tres darrers amb delegacions institucionals a Buenos Aires, Santiago de Xile i Montevideo– veuen els seus casals com una mena d’ambaixades per vehicular programes d’intercanvis d’estudiants amb universitats o d’artistes amb cicles musicals i teatrals dels seus països d’origen, per promocionar productes autòctons en fires i congressos, o fins i tot perquè les seues seus siguen nexes d’unió amb lobbies empresarials amb interessos a l’exterior. Els casals practiquen així una mena d’interlocució per a aquests governs. En termes culturals, fa anys el festival Barnasants va portar Feliu Ventura i Borja Penalba als casals valencians i catalans de l’Argentina, Xile i l’Uruguai, i, de fet, l’Institut Català de les Empreses Culturals promociona la visita dels seus artistes a festivals a través dels casals de Catalunya a l’exterior.
Però el cas valencià sembla ser distint. «Els cursos de llengua també es troben damnificats», afirma flores. Ho diu pel fet que l’AVL no els ha renovat, i l’Institut Ramon Llull, al qual no està adherit la Generalitat Valenciana, no té lectorats en català en molts països llatinoamericans que, d’altra banda, «també podria crear l’AVL». Segons recorda Lluís Flores, els cursos de llengua desenvolupats durant l’etapa prèvia al Botànic havien despertat «moltíssim interès en aquestes comunitats», on encara resten immigrants de primera i segona generació que parlen el valencià amb facilitat «i se l’estimen».
Mentrestant, de la inquietud d’aquest investigador i activista cultural, van nàixer les Jornades argentino-uruguaianes de patrimoni etnomusical català, valencià i balear, una iniciativa que mira de donar una visió conjunta i actual de la música i el ball tradicionals d’aquests territoris germans i busca superar la imatge «carrinclona» d’un patrimoni que encara sobreviu ancorat en el temps dins aquestes comunitats. Aquest projecte innovador i de contingut vol atraure els més joves i, alhora, li ha servit per entrar en contacte amb emigrats de tots quatre territoris i mostrar-los com la cooperació entre casals del mateix àmbit lingüístic por reforçar la identitat i un llegat en comú. De moment, la Generalitat de Catalunya, a través de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme, hi va donar suport, però el que espera Flores és que les institucions valencianes (Conselleries, AVL, universitats, museus…) s’impliquen amb l’establiment de programes i convenis que vagen «més enllà de les visites dels representants dels CEVEX per a la festa de Falles». És un primer reclam per recuperar un suport institucional ferm i constant amb què aquestes colònies van poder comptar fins no fa tant de temps.
