Se’m fa difícil d’entendre eixa impossibilitat del llenguatge inclusiu que ens explica determinada gent amb “formació filològica”. Ens diuen que el llenguatge no canvia la realitat i que no es poden imposar decisions polítiques com a regles lingüístiques i, després, despleguen tot el seu currículum per a dir que no es poden trencar les regles escrites per uns senyors no genèrics (i alguna senyora) que diuen com es parla bé i com de malament.
Sí, el valencià té, pel que sembla, unes regles molt rígides que podem trobar entre un munt de flexibilitats i ambigüitats i sempre flanquejades per no sé quantes excepcions. Es veu, però, que hi ha coses que no es poden tolerar, especialment si parlem de “la manera com els valencians [genèrics] hem anomenat les coses durant segles”. Deformació militant: aquesta frase m’ha fet imaginar els filòlegs genèrics a les manis de taurins, carreters, colombaires i caçadors, amb una pancarta de “No mos llevareu les tradicions!”.
Ens expliquen amb insistència que hauríem d’agrair una llengua que fa molt que ho té tot arreglat, perquè, com hauríem de saber, “les llengües romàniques tenen un gènere femení, marcat, i un altre de no-femení, no marcat”. Ostres!, que no és invisibilització, que ens feren un favor! Són els homes els que no tenim un gènere gramatical per a nosaltres sols, pobrets. El gènere “no-femení” és el mateix que el masculí… per casualitat. El genèric mai ha conformat pensament patriarcal, mai ha apuntalat l’androcentrisme. Clar, a l’espècie sencera se li ha dit “l’home” només perquè se li havia de dir d’alguna manera.
Fa molt poc que la nostra llengua romànica s’enfronta al problema de negar les dones amb el seu masculí genèric. Si mirem cap enrere, amb les dones sempre relegades en tots els àmbits de poder i decisió, ens podem imaginar que serien homes els que decidiren que parlar en masculí per a referir-se a homes i dones estaria molt bé, i que no caldrien regles gramaticals per a sobreentendre que les dones no estaven incloses en el genèric en moltes circumstàncies, tantes com aquest genèric poguera insinuar una igualació real amb els homes. La llengua sempre ha estat reglamentàriament ambigua en aquest sentit, i ho ha estat intencionadament.
Senzillament, el fet que el gènere gramatical coincidisca amb allò que Ferran Suay anomena “el gènere cromosòmic” (malgrat que el substantiu i l’adjectiu s’impossibiliten l’un a l’altre) i que curiosament la coincidència siga amb el MASCULÍ, fa necessaris nous recursos de visibilització i igualació, uns que permeten fer un relat on es vegen les dones entre allò que abans eren els polítics, els jutges, els metges o els filòlegs. I això ens porta a eixe suposat complot dels poders per a imposar, des de dalt cap a baix, un parlar impossible que la plebs no necessita. Fins i tot són els “benvolguts i benvolgudes mestres i mestres” els que estan portant pel mal camí la nostra indefensa canalla.
També per deformació militant, això em recorda la història de l’Artur Mas, el Carles Puigdemont i el Quim Torra, que han portat el caos a una Catalunya on no es veuen per enlloc les mobilitzacions ciutadanes que han pogut fer cadenes humanes del Pertús fins a Vinaròs. O eixa altra que diu que l’abolició de la tortura taurina o els municipis lliures de linxaments de bous al carrer són decisions antidemocràtiques de governs opressors, com si no existira cap rebuig social a eixos abusos.
La necessitat d’un llenguatge inclusiu ha sorgit de les dones i del moviment feminista cap al patriarcat que també es reprodueix a través de tot el que el llenguatge mostra i de tot el que amaga. Ha sorgit des de les dones cap a les autoritats de la llengua, en alguns casos mòmies apoltronades en velles acadèmies que han respost amb prohibicions normatives en defensa del vell statu quo. La necessitat d’un llenguatge inclusiu va de baix cap a dalt, i mai s’ha pogut “imposar”: malgrat el victimisme d’aquests savis i sàvies, el seu masculí genèric continua sent la norma.
Per cert, us recorde que les mòmies de l’acadèmia són, òbviament, homes en la seua pràctica totalitat, i com a homes les han vist la major part de les persones que ho han llegit abans. Així és com s’ha construït el llenguatge durant segles i segles, i per això calen nous significants explícitament femenins o no masculins que permeten expressar significats realment inclusius. Com ho han fet els valencians genèrics durant segles no funciona, i calen noves respostes.
No cal utilitzar ni animals ni persones trans com a eines per a justificar les velles formes de parlar que sempre els i les han deshumanitzat, negat, denigrat i/o cosificat. Per exemple, les persones animalistes tenim la necessitat, fins i tot, d’explicitar la identitat femenina de vaques, cabres, ovelles o gallines per a parlar de totes les formes d’explotació animal basades en la reproducció i la cria, com la producció d’ous o de lactis. Si les femelles són màquines de produir que han de patir un cicle més llarg d’explotació, els mascles són productes, unitats d’un sol ús transformades a l’escorxador amb terribles alternatives per a uns pocs individus (sementals, bous de plaça o de carrer, cavalls de tir…). Les velles formes de parlar mai les han fet cap favor.
No sóc mestre ni tècnic en la matèria, només sóc usuari. Però crec que sí que hi ha una regla i és la visibilització, la que permet respondre totes les preguntes de Ferran Suay a les PERSONES que ensenyen a l’escola. Els desdoblaments s’han de fer per a visibilitzar les dones, juntament amb altres recursos alternatius al masculí genèric. Les concordances o les expressions genèriques (malgrat que siguen masculins singulars) la fluïdesa dels textos o la creació literària, es poden ajustar a eixa visibilització.
