Les jornades de sociolingüística han esdevingut, una vegada més, necessàries i imprescindibles per intentar comprendre la persistent situació de conflicte lingüístic valencià, que a hores d’ara ja agonitza. Agonitza perquè les parts que el disputen han anat accentuant un desequilibri flagrant de forces legislatives, polítiques, socials i mediàtiques. A més a més, una falsa sensació de llibertat i convivència pacífica maquilla la lenta agonia de la nostra desaparició com a poble. Els abandons, els conformismes i les indiferències respecte a la llengua que parlem i cada vegada més, callem, no són casuals. Responen a una agressivitat estatal homogeneïtzadora que ens indueix al suïcidi lingüístic col·lectiu. El conflicte agonitza, però encara no és mort. Continua dibuixant un país perplex, molt més afeblit, però semblant al que va descriure Josep Vicent Marqués el 1974: amb la fosca consciència de sensibilitats confoses i la mala consciència d’ideòlegs assimilacionistes. Potser caldria afegir la consciència feble i adormida del sector polític, de qui encara, des de fa més de quaranta anys, esperem sense massa èxit un posicionament clar i definit en favor del valencià.
Els i les ponents d’aquestes jornades han analitzat clarament i sense embuts la situació sociolingüística actual del valencià. Han denunciat incoherències i buits legislatius vergonyosos i han oferit propostes de canvi concretes encaminades a aturar la inèrcia del conformisme que ens desintegra.
L’anàlisi de Francesc J. Hernández Dobón en relació amb el resultat de l’enquesta d’ús i coneixement social del valencià de 2021 ens ha ajudat a fer una lectura més enllà dels percentatges. Una lectura que incideix en la diferència entre competència i ús i posa en el punt de mira la interrelació de diferents variables amb els patrons resultants. S’ha destacat la infravaloració de la competència aliena, factor interessant en la definició de les nostres actituds lingüístiques. El retrocés que ens mostren les enquestes és, doncs, més implacable i complex del que sembla.
Yaiza Pérez i Lluís Català han comunicat els resultats d’alguns dels seus treballs de recerca. Català ha sintetitzat la presència del valencià a les pàgines web de diferents institucions valencianes, d’entre les quals destaquen les empreses privades per un ús irrisori, pràcticament inexistent de la llengua. Yaiza Pérez ha disseminat amb rigor l’ús de la llengua al comerç, on s’aprecia una davallada dramàtica del valencià. En aquests sectors profundament castellanitzats del comerç i les empreses privades la manca de suport legal és absoluta i preocupant.
La radiografia lingüística del País Valencià, que ens ha mostrat l’enquesta i els estudis esmentats ens ha deixat, doncs, un diagnòstic colpidor. A més a més, la malaltia té com a tractament bàsic una eina que ha destacat per la seua ineficàcia: la Llei d’Ús i Ensenyament del 1983, que en quaranta anys ningú no s’ha atrevit a tocar una sola coma. Rafael Castelló, després de descriure els canvis globals que han esdevingut a la societat després de 40 anys: canvis tecnològics, demogràfics, econòmics i discursius, ha plantejat la necessitat d’una política lingüística transversal, potent i immediata, que aposte per la igualtat lingüística i la reconstrucció de la identitat col·lectiva. Alfons Esteve ha recordat el despropòsit de deixar inalterable una llei que no ha servit per revertir el retrocés lingüístic ni per garantir l’ús del valencià ni per consolidar-se de forma normal a l’ensenyament. Una llei que no sanciona no serveix, deia, i, si bé és cert que les lleis no solucionen tots els problemes, sí que són un requisit imprescindible per al canvi. Alfons Esteve demana valentia per modificar-la de soca-rel malgrat el risc de la polèmica i l’oposició.
Seguint amb l’anàlisi de la legislació, Jordi Antolí, Glòria Gómez i Oreto Trescolí han exposat les seues valoracions sobre el nou projecte de decret del Consell per regular el reconeixement de la competència lingüística del valencià i han conclòs que aquest projecte devalua els títols, desincentiva l’estudi i consolida el valencià com a llengua de segona. A mes a més, esfa d’esquenes a la realitat educativa i sociolingüística tan diversa i complexa del País Valencià, des d’on moltes vegades el treball incansable dels docents no troba el suport que caldria esperar.
Carles Segura i Vicent Beltrán, de la mà de Josep-Enric Escribano, han presentat l’exposició i documentalTeixim llaços des del sud del sud. El projecte pretén teixir punts en comú entre la comarca del Baix Segura amb la resta del País Valencià per vertebrar el territori i retrobar els fonaments de la consciència nacional comuna. La recerca dels vincles identitaris beu de les arrels històriques, però té un objectiu encara més profund: eliminar prejudicis d’ambdues parts del territori i millorar les actituds lingüístiques. Des del respecte mutu i el reconeixement de les pròpies particularitats.
Finalment, Maria Sanchis i Adrià Jaén han presentat el taller didàctic «Propostes d’usos del valencià amb l’audiovisual i les xarxes socials», una tasca imprescindible per a la supervivència de la llengua.
Comptat i debatut, queda clar que després de 40 anys de la Llei d’Ús i ensenyament del Valencià ens trobem en una situació d’emergència lingüística. Coneixem amb dades els percentatges d’ús del valencià, coneixem les causes del problema i sabem de moltes propostes per començar a revertir el procés. Només ens falta una cosa: voluntat política i social. En casos d’emergència, la inacció no és altra cosa que complicitat davant la desfeta i l’acció, una obligació moral que des d’ací demanem que es faça extensiva. A les institucions governamentals, a les associacions cíviques i també a la ciutadania. No només als valencians, sinó també als parlants de llengües majoritàries. Perquè al cap i a la fi, la preservació de la diversitat lingüística és un triomf de la humanitat.
