El Pacte de Sant Sebastià entre diferents forces opositores a la monarquia establia que, arribada la república, Catalunya tindria el seu règim dautonomia. Però una cosa era firmar un document per tal dassegurar-se la col·laboració catalana per tombar la monarquia i una altra ben diferent fer efectiva la transmissió de poders arribat el moment. Està clar quina era la mentalitat duna part important de republicans i socialistes, més proclius o una Espanya imperial, després dun segle deducació jacobina.
En un hemicicle dominat clarament per les esquerres, les discussions per lEstatut de Catalunya es feien eternes. Els polítics catalans estaven desesperats. I en això es produeix un fet que podria haver representat el punt-i-final per a les aspiracions de Catalunya, però que el Sr Azaña va saber reconduir molt bé. Mestic referint al pronunciament fallit del general Sanjurjo, primera amenaça seriosa per a la república. Algú podria haver pensat que era millor no donar motius a les dretes més intransigents i deixar en el calaix lEstatut.
Azaña en canvi va fer un altre raonament. Va pensar que necessitava aliats per a apuntalar el règim i un suport decisiu era el dels catalans. Algú podrà discutir el que estic dient. Només faig que reproduir lopinió duna persona que ho va viure directament, el que seria president del Parlament de Catalunya lany 1980, Sr. Miquel Coll i Alentorn, al qual vaig poder escoltar en un parell docasions en lèpoca de la transició política en sengles conferències, una a Catalunya i laltra a la Universitat de València.
Va ser famós el discurs dAzaña en favor de lEstatut. En les files republicanes i socialistes es va imposar la sensatesa, malgrat alguna veu discordant. Tot i les obligades retallades, Catalunya va poder posar en marxa el seu autogovern.
Esta col·laboració ha nascut de la notícia de la visita del líder socialista a les tombes dAntonio Machado i Manuel Azaña a la Catalunya Nord. No sé què estarà passant pel cap del Sr Sánchez. No sé fins a quin punt coneix els avatars de lacció de govern del president del Consell de Ministres de la II República.
El que sí que veig clar és la pregunta que sha de saber contestar lesquerra espanyola: on estan els nostres aliats? Està clar que en quatre dies no es pot passar d’una concepció imperialista de lestat a una altra plurinacional. Però agafant el seu temps, ¿no seria hora Sr Sánchez que al seu partit es clarificaren les coses en relació al reconeixement dels pobles ibèrics? El seu partit hauria de debatre sobre la qüestió i vostè lluitar per tal que triomfe allò de la nació de nacions que alguna vegada ha defensat. Alguna referència ja hi ha a la Constitució -sesmenten les nacionalitats- i el seu partit no ha deixat de proclamar-se federal.
Però més que de papers és una qüestió de mentalitat. I la incertesa que sen deriva, sinó lhostilitat de la classe política espanyola, només fa que deixar pendents els grans problemes que havien destar en vies de solució i no dagreujament. Encara hem dafegir la paràlisi que sen pot derivar.
Felipe González també va capgirar lopinió, no solament del seu partit , sinó de la societat espanyola, en allò referent a lOTAN, per desgràcia. Intente vostè, Sr Sánchez fer ne el mateix, almenys podrà passar a la història com un polític que no es va deixar endur pel corrent, sinó que va ser valent per una bona causa. Als Estats Units van haver dirigents que, titelles de lopinió pública, no van parar dordenar el llançament de bombes sobre el Vietnam. Hui no són motiu dorgull per a la societat americana. Pense Sr Sanchez en el reconeixement futur, no en lactual.
Tal vegada els referents del socialisme valencià en particular i el PSPV i el Botànic en general, podrien utilitzar el pes polític del País Valencià per ajudar en aquesta necessària transició de pensament?
